INNOVACIÓ

Dadisme: així és la nova religió de les dades

Temps de Lectura: 5 minuts

Dadisme: així és la nova religió de les dades
Avatar

CaixaBank

04 Agost, 2020


Té dogmes, profecies, manaments, fidels, pecats, algun màrtir i fins i tot heretges. Com tantes altres religions. Encara que, a diferència d’aquestes, el dadisme és un culte en què participen moltes persones de manera inconscient. Ho fan cada vegada que comparteixen una foto de les seves vacances en una xarxa social, deixen les seves dades per a una enquesta, es geolocalitzen o envien un correu electrònic. Això sí, que ignorin l’existència del dadisme no vol dir que no estiguin contribuint a la seva expansió. Al contrari. Ho fan, i a tota velocitat.

Què és el dadisme? En realitat, és una alerta del que podria arribar a succeir en un món en què la intel·ligència artificial guanya cada vegada més autoritat, formulada per l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari en el seu llibre Homo Deus.

L’autor assegura que una sèrie de gurus de l’alta tecnologia i profetes de Silicon Valley està creant una nova narrativa universal per legitimar aquesta autoritat i donar més poder als algoritmes i al big data. Un nou credo anomenat dadisme que assegura, en el seu vessant més distòpic, que podria posar en dificultats la pròpia existència de l’Homo sapiens. Això sí, Harari insisteix en el fet que els seus llibres no intenten predir el futur: «Em limito a plasmar les diferents possibilitats que ofereix», adverteix.

Dadisme, un culte amb tots els seus ingredients

Tal com explica Harari, el dadisme va començar com una teoria científica neutral, però està mutant cap a una nova religió disposada a indicar què està bé i què està malament. En la seva forma més extrema, els dadistes perceben tot l’univers com un flux de dades, consideren els organismes com poc més que algoritmes bioquímics i creuen que la vocació còsmica de la humanitat consisteix a crear un sistema de processament d’informació totpoderós per acabar fonent-se amb ell.

El dogma suprem d’aquesta religió és el flux d’informació, que ha de ser alimentat constantment. També té les seves profecies –ens fondrem amb la tecnologia– i fins i tot, els seus manaments: un dadista ha de maximitzar el flux de dades connectant-se cada vegada a més mitjans, a més de produir i consumir cada vegada més informació. També ha de connectar-ho tot al sistema. Això inclou els heretges que no desitgen ser connectats, perquè res en l’univers ha de quedar fora de la gran xarxa. Per tant, també té els seus pecats: el més important consisteix a bloquejar el flux de dades.

Harari també assenyala el primer màrtir d’aquesta nova religió. El 2013, Aaron Swartz, un hacker de 26 anys, es va suïcidar en el seu apartament. Ho va fer després d’haver estat detingut i portat a judici per descarregar-se centenars de milers d’estudis científics que després pretenia alliberar. Aaron Swartz era un creient fervorós dels principis del dadisme. El 2008 havia escrit el Guerrilla Open Access Manifesto, en què demanava un flux d’informació lliure i il·limitat.

I quin és el Déu del dadisme? Harari l’anomena l’«Internet de totes les coses», un sistema còsmic de processament de dades del qual els humans en formem part, i que ha estat dissenyat perquè acabem fosos amb ell. Igual que l’hinduisme considera que els humans poden i han de fondre’s amb l’absolut (Brahman), o el cristianisme diu que algun dia es reuniran amb Déu. Una vegada completat aquest procés, segons el dadisme, l’Homo sapiens desapareixerà.

Un Homo sapiens amb data de caducitat

El dadisme vindria a ser el substitut de l’humanisme que va néixer en el segle XVIII i que, al seu torn, va desplaçar el teocentrisme. Aquesta vegada, l’humà surt del centre de les coses i, en el seu lloc, s’hi col·loquen les dades.

Segons Harari, aquest nou culte considera l’Homo sapiens com un algoritme obsolet. Creu que l’únic avantatge que tenim respecte a altres espècies és la nostra capacitat per absorbir més informació i processar-la de manera més eficient. Si podem crear un sistema de processament de dades capaç de fer tot això millor que nosaltres, aquest sistema ens superaria de la mateixa manera que nosaltres superem a altres espècies.

Mentre l’humanisme ens demanava que ens escoltéssim a nosaltres mateixos per prendre decisions, el dadisme demana als seus fidels que escoltin els algoritmes externs, molt més eficients que les seves pròpies emocions a l’hora de recol·lectar i processar informació. I no només això. També els demana que els alimentin amb totes les dades que puguin: seqüenciar el seu ADN, connectar-se a un portable que transmeti tota la seva informació, gravar totes les seves converses i compartir-les… Així podran aconseguir un millor coneixement sobre si mateixos i, per tant, assolir millors decisions.

Si no ho comparteixes, no té valor

El dadisme considera les nostres experiències com l’eina més eficient que tenim per processar informació. De fet, considera que les emocions són petits algoritmes biològics que encapsulen la saviesa de milers de generacions anteriors. Una eina molt útil fins ara i que, per descomptat, els dadistes creuen que serà substituïda aviat per algun superalgoritme molt més eficient.

La qüestió és que, per als dadistes, les experiències que viuen els humans no tenen valor en si mateixes si no es comparteixen. Segons ells, distribuir-les els permet formar part del flux de dades i, per tant, d’alguna cosa molt més gran que ells mateixos, igual que les religions tradicionals consideren que cadascuna de les nostres accions formen part d’algun pla còsmic o diví.

Per trobar el significat profund de les experiències, el dadisme ens diu que només hem de registrar-les, connectar-les i deixar que siguin els algoritmes els qui ho descobreixin i ens diguin què hem de fer. Us sona familiar? El nou credo dadista és: «Si experimentes alguna cosa, grava-ho. Si graves alguna cosa, puja-ho. Si puges alguna cosa, comparteix-ho». És la manera que tenim de demostrar al sistema que encara tenim valor: convertir les nostres experiències en un flux lliure d’informació. Encara que sigui a costa de la nostra privacitat i la nostra individualitat.

I si els algoritmes no són tan infal·libles?

El dadisme pressuposa que els algoritmes podran prendre millors decisions que nosaltres perquè evitaran els nostres biaixos i seran més eficients. Però com els humans som qui creem els algoritmes, aquests també tenen els seus biaixos. Fins i tot quan els propis algoritmes es dediquin a desenvolupar noves intel·ligències artificials i escapin al nostre control, corren el risc de transmetre aquests biaixos a la seva descendència.

Aquest és un dels problemes que hi ha al darrere de certs usos que ja fem d’algoritmes predictius. La intel·ligència artificial s’utilitza per decidir els termes de la llibertat condicional per a presos als Estats Units, i fins i tot per predir quins adolescents de Bristol (Regne Unit) tenen més probabilitats d’acabar delinquint. Per descomptat, ja hi ha molts moviments socials que s’afanyen per evitar les possibles conseqüències distòpiques d’aquestes pràctiques. Fins i tot la legislació i l’ètica avancen cada dia més per evitar aquest futur apocalíptic en què acabaríem dissolts en un torrent de dades.

Els crítics amb el dadisme, com assenyala Harari en el seu llibre, creuen que veure la vida únicament com un continu processament de dades i presa de decisions és una manera limitada de considerar-la. També és perillosa. Si es porta a l’extrem, estan en joc valors com la presumpció d’innocència o fins i tot el propi funcionament de la democràcia.

La intel·ligència artificial i les dades poden resultar-nos tremendament útils si les utilitzem de manera correcta. Ens poden ajudar a prendre millors decisions, sí, però la paraula clau aquí és «ajudar». Al cap i a la fi, milers d’anys d’evolució ens avalen com a éssers capaços de fer-nos càrrec del nostre propi destí.

Accepto les condicions d'ús.