El primer banc de la història

Un banc desenvolupa moltes activitats. Els bancs centrals, per exemple, emeten moneda i promouen l’estabilitat del sistema financer. Els bancs comercials financen els seus clients, guarden els seus dipòsits i els ajuden a gestionar el seu patrimoni. També existeixen bancs d’inversió, corporatius o de tresoreria, entre d’altres. Són tants els serveis que ofereixen aquestes entitats, que no resulta senzill establir quin va ser el primer banc de la història.

Podem considerar els préstecs sumeris de gra (3000 a. C. a 1900 a. C.) com les primeres operacions bancàries? O potser hem de fer-ho amb els dipòsits i préstecs que feien els temples babilonis? Establim el seu inici en la permuta o en l’aparició de la primera moneda?

En qualsevol cas, tots aquests exemples es poden considerar els ancestres dels bancs actuals. Tots aquests casos són els fonaments de l’actual sistema econòmic i financer mundial. Per això val la pena conèixer-ne alguns una mica més de prop.

La possessió de béns sempre ha portat un problema associat: la seguretat. Mantenir les possessions fora de perill és una tasca que es va començar a delegar molt aviat. Els egipcis ja tenien alguna cosa semblant a cases del tresor, i fins i tot les seves piràmides es consideren les primeres caixes fortes de la història. Però sembla que van ser els babilonis els primers que van deixar els seus dipòsits en mans d’homes de confiança perquè els custodiessin. A canvi, els pagaven fins a una setzena part dels seus tresors.

El propi codi d’Hammurabi (1792-1750 a. C.), un dels primers conjunts de lleis de la història, establia que «si un home dona a un altre plata, or o qualsevol altra cosa per guardar, haurà de mostrar-ho a un testimoni i establir el contracte abans de fer el dipòsit». Aquesta legislació també establia límits als tipus d’interès dels préstecs que s’efectuaven en aquella època, així com les conseqüències dels seus impagaments.

També els temples babilonis actuaven com a institucions fiscals i financeres. En concret, alguns autors consideren el temple del déu Sol com el primer banc del món. Els grecs també van fer dels seus temples dipòsits segurs. Els forts principis religiosos de les classes nobles i les supersticions dels no creients van contribuir a crear una atmosfera d’inviolabilitat al voltant d’aquests santuaris. Amb el temps, van començar a cobrar de manera regular pels seus serveis i a prestar els seus propis fons a canvi d’un interès.

Les creuades van propiciar la creació de la banca moderna. Després de la presa de Jerusalem el 1099, els peregrins cristians viatjaven milers de quilòmetres a través d’Europa per arribar a Terra Santa. Els templers, una ordre de monjos guerrers, eren els encarregats de vetllar per la seva seguretat.

Per fer front a un viatge tan llarg, els peregrins necessitaven accedir als seus béns en diferents llocs sense portar-los amb ells, ja que podrien despertar l’interès dels lladres. Els templers es van convertir en la solució als seus problemes: un peregrí podia fer un dipòsit a l’església templera de Londres i retirar-lo a la de Jerusalem.

Més tard, els templers van passar a administrar els dipòsits dels seus clients, fent una gestió completa dels fons. També efectuaven activitats de préstec. No només això: van arribar a actuar com a agents immobiliaris, fent operacions d’intermediació entre venedors i compradors.

També les creuades estaven en l’origen de l’activitat bancària que va florir a Itàlia amb l’arribada del Renaixement. Venècia, Florència i Gènova havien acumulat una gran quantitat de riquesa gràcies a l’enviament de tropes rumb a aquestes missions i al comerç marítim.

Les cases de préstecs de l’època estaven lligades a grans famílies com els Bardi i els Peruzzi de Florència, que van arribar a establir agències a Anglaterra, Alemanya o Rodes (Grècia). Aquestes entitats prestaven fons fins i tot a reis i governs. Precisament van ser els impagaments per part del Parlament britànic i el rei de Sicília els que van portar a ambdues cases a la bancarrota.

La famosa saga dels Mèdici també es va dedicar durant generacions a l’activitat bancària, que li va permetre fer una important tasca de mecenatge durant el Renaixement. La reputació del seu negoci era reconeguda a tot Europa.

A mitjan segle xvi, un fenomen curiós es podia observar a la fira de Lió (França), que era la més important d’Europa. Un mercader italià assegut en un escriptori rebia uns altres mercaders, als quals lliurava peces de paper signades. El que estava fent aquest home era comprar i vendre deute, una activitat que li reportava grans beneficis.

Aquest sistema permetia que un mercader lionès interessat a comprar llana de Florència acudís a aquest agent per demanar una lletra de canvi, que era un registre escrit del seu balanç de crèdit. El valor d’aquest document s’expressava en una moneda privada, l’ecu de marc, que no era ni la lliura francesa ni la lira italiana.

L’avantatge d’aquest sistema consistia en què la divisa era reconeguda per una xarxa internacional de banquers. D’aquesta manera, el comerciant lionès o els seus agents podien viatjar a Florència i obtenir moneda local per comprar la llana si ho desitjaven: només havien d’acudir a un banc local a intercanviar la seva lletra de canvi per lires. La quantitat acordada es carregava al seu compte. També es podia enviar aquest document directament al venedor de llana, que podria redimir-la en un banc florentí.

Gràcies a aquest sistema, el comerciant no només podia canviar divises, sinó que podia traslladar la seva solvència ―reconeguda a Lió― a Florència, on ningú el coneixia. Aquest sistema tan enginyós va ser un dels primers instruments financers internacionals.

Tots aquests exemples mostren part del recorregut que han fet els bancs durant la història. Aquestes entitats formen part d’un sistema que va sorgir per donar resposta a les necessitats dels ciutadans. Una tasca que s’ha desenvolupat almenys durant els últims 4.000 anys.