Repte 4: Morales i Marquès trenquen tabús

Un grup de nens d’edats compreses entre els sis i els dotze anys esperen ansiosos l’arribada dels esportistes paralímpics Núria Marquès i Jordi Morales. Els han estat explicant que hauran d’entrevistar els dos medallistes, així que els nervis dels minuts anteriors són semblants als del 5 de gener, abans de veure el seu Rei Mag preferit a la cavalcada. En un moment donat, l’organitzadora de l’esdeveniment els diu en veu baixa: “Us aviso que potser tindreu una sorpresa relacionada amb les medalles…” A la qual cosa un dels nens més grans respon incrèdul: “Ens en donaran una?”, i immediatament la nena del seu costat s’aixeca d’una revolada i exclama: “Doncs jo en vull una d’or!”

Amb aquesta innocència afronten els nens la trobada que CaixaBank organitza a Barcelona amb el lema Inconformistes de l’esport. Es tracta d’una xerrada en forma d’entrevista feta pels més petits per enderrocar els tabús i prejudicis que hi ha al voltant dels esportistes amb discapacitat.

Un dels mites més habituals que hi ha al voltant del col·lectiu és que no arriben a ser independents o que mereixen la llàstima dels altres. Tanmateix, Marquès i Morales demostren rotundament, amb els seus fets i paraules, la falsedat d’aquesta creença. Ambdós tenen històries de superació extraordinàries i porten vides felices que dediquen, en bona part, a l’esport professional. Així ho corroboren també els nens quan pregunten a Jordi Morales si seria feliç sense fer esport i ell respon: “Sí que seria feliç, és clar, però si no fos per la discapacitat i per l’esport jo no seria qui soc ara, perquè no hauria participat en uns Jocs Olímpics, per exemple.”

“Són guapos els Jocs?”, continua una de les nenes amb un somriure d’orella a orella. Núria Marquès respon amb una gran resposta afirmativa: “Són increïbles! Fantàstics! En una competició que vaig anar a veure com a espectadora, la gent aplaudia tan fort que el terra es movia. Se’t posa la pell de gallina.”

Núria Marquès, als seus 19 anys, ja és doble medallista paralímpica de Rio 2016 i ha guanyat 10 medalles més en campionats anteriors. Marquès té una discapacitat a la cama esquerra -va néixer amb el fèmur més curt que a la cama dreta- i va començar a nedar precisament per prescripció mèdica. “El meu metge va dir a la meva mare que m’aniria bé practicar algun esport”, explica als nens. Des d’aleshores ha continuat nedant i millorant dia rere dia. “En total entreno unes sis hores al dia, comptant també el temps de gimnàs.” Però, per a sorpresa dels assistents, l’esportista explica que, a més, està estudiant la carrera de Fisioteràpia. “Sort que la Facultat i la piscina on entreno són de costat”, comenta ella entre rialles.

Una de les coses que més interès desperta en els nens sobre Marquès és la seva cama ortopèdica, que ells anomenen robòtica. Li pregunten si poden tocar-la i si se sent còmoda amb ella. Ella els explica que li permet fer vida normal però que per nedar no l’utilitza perquè no es pot mullar i perquè, en realitat, li molestaria, perquè pesaria massa. “Al cap i a la fi, gairebé em sento molt més còmoda nedant que caminant.”

L’altre protagonista de la trobada, Jordi Morales, es dedica al tennis de taula adaptat. També va guanyar dues medalles paralímpiques als Jocs de Rio i va ser escollit Estrella Mundial del tennis de taula paralímpic. El cas de Morales és diferent, ja que va néixer amb una malaltia degenerativa anomenada espina bífida congènita que li dificulta el moviment. La vida d’en Jordi va començar amb un pronòstic molt dolent: “Van dir als meus pares que potser no podria caminar”, però a poc a poc va anar enderrocant barreres fins a construir un palmarès esportiu brillant.

La seva tenacitat l’ha portat a dalt de tot i explica que la clau per aconseguir-ho és que cadascú conegui les seves pròpies limitacions. “Alguns competidors m’han dit que, al començament, pensaven que intentant enviar la pilota de punta a punta de la taula guanyarien, perquè veien que no em movia bé… Però, al final del partit, eren ells els qui havien anat de punta a punta. És important saber quins són els teus punts febles i aprofitar-los.”

Els dos esportistes intenten fer entendre als nens que la discapacitat els fa diferents però que d’alguna manera tots ho som. “Només em vaig adonar que era diferent perquè hi havia miralls, mitjançant la comparació amb els altres, perquè, realment, jo sentia que podia fer el que feia qualsevol.” De la mateixa manera s’expressa Marquès, que subratlla que no la veu com un problema: “He crescut amb això i he pogut fer pràcticament de tot: nedar, esquiar, anar en veler…”

Al final de la trobada, arriba el moment més esperat per tots. Els esportistes treuen a relluir les seves medalles. “Quin pedrot!”, “Espectacular!”, són algunes de les expressions que exclamen els nens en veure-les i acostar-se a tocar-les. La seva sorpresa no decau quan, a més, descobreixen que algunes sonen en moure-les. “Les medalles les fan amb sons diferents perquè les persones que tenen discapacitat visual puguin reconèixer quines són”, els explica Marquès.

“Quin consell ens donaríeu?”, és l’última pregunta que formulen els nens. “Que, feu el que feu, ho gaudiu”, conclou Marquès. “Que mai no us diguin el que no podeu fer. Heu de provar i comprovar per vosaltres mateixos totes les coses, i després decidiu per vosaltres”, afegeix Morales.