Tot d’un plegat, la inflació es descontrola i els diners que portem a la butxaca perden pràcticament tot el seu valor. Sembla un guió per a una pel·lícula distòpica, però és el que han experimentat els ciutadans d’alguns països en determinats moments de la seva història.
La hiperinflació és un fenomen amb el qual hem conviscut des de la Revolució francesa i que pot tenir conseqüències dramàtiques. També ha estat el desencadenant d’històries molt pintoresques, des de l’ús de naips com a diners fins a l’emissió de bitllets de trilions per no haver de portar en un remolc els diners necessaris per comprar el pa.
Bàsicament, la hiperinflació és un procés d’inflació extremament ràpid i agut. Això vol dir que, en un període de temps molt curt, els preus dels béns i serveis es disparen de manera incontrolada. Aquest terme se sol aplicar quan la taxa d’inflació supera el 50 %.
Generalment, la hiperinflació es genera quan es produeix un augment enorme i sobtat en la quantitat de diners disponibles en un país. Això es pot deure al fet que el govern decideixi emetre moneda per pagar deutes o perquè la demanda de productes i serveis superi amb escreix l’oferta, i empenyi els preus a l’alça. Com a conseqüència, fins i tot productes bàsics com el pa, l’arròs o el sucre es poden encarir dia rere dia.
Tot i que hi ha qui considera la crisi de les tulipes de 1634 com el primer episodi hiperinflacionari de la història, la Revolució francesa és la més reconeguda: llavors, la inflació mensual va acabar arribant a un pic del 304 %. Els preus es duplicaven cada 15 dies.
El període d’entreguerres va ser l’escenari en què països com Alemanya i Àustria van patir una important hiperinflació que va alterar la vida diària dels seus ciutadans.
L’octubre de 1923, la taxa d’inflació mensual a Alemanya va arribar al 29.500 % i els preus trigaven poc més de tres dies a duplicar-se. Els ajuntaments i els bancs van començar a emetre els seus propis diners (Notgeld), amb el suport de béns com el sucre o el carbó. Quan el paper va escassejar, s’utilitzaven trossos de naips per imprimir-los.
L’abast de la situació a Àustria es pot intuir a l’autobiografia de Stefan Zweig, El món d’ahir: «Aviat ningú no sabia el que valia res. Els preus pujaven arbitràriament; una capsa de llumins costava vint vegades més en una botiga que n’havia apujat el preu a temps que no pas en una altra amb un propietari que venia ingènuament els seus articles al preu del dia anterior.
Com a premi per ser tan honrat, tenia la botiga buida al cap d’una hora, atès que amb el bocaorella la notícia corria i tothom s’afanyava a comprar el que estava en venda, independentment de si ho necessitava o no. Al capdavall, fins i tot un peix de colors o un telescopi vell eren coses tangibles, i tothom volia coses tangibles en comptes de paper moneda».
L’episodi d’hiperinflació més important registrat el va experimentar Hongria el 1946. La seva taxa d’inflació mensual va arribar a assolir el 4,19 × 1016 %, i la diària, el 207 %. En termes més senzills, els preus a Hongria es duplicaven cada 15 hores.
És a dir, els diners que portaven els hongaresos a la cartera al matí valien la meitat aquella mateixa nit.
La II Guerra Mundial va destruir l’economia del país centreeuropeu. Els governs successius van intentar sortir de la situació imprimint diners, de manera que es va disparar una espiral inflacionària.
Es van donar llavors situacions tan estranyes com milionaris que no es podien permetre un brioix o obrers que havien d’utilitzar barrils per poder portar els seus sous rodant a casa.
Després d’Hongria, el següent episodi d’hiperinflació més gran registrat va ser el que va patir Zimbàbue des del principi de segle, sobretot entre 2007 i 2008. Cap al final d’aquest últim any, la taxa d’inflació diària al país africà va ser del 98 %, cosa que suposava que els preus es dupliquessin pràcticament cada dia.
La hiperinflació de Zimbàbue es va desencadenar arran d’un profund declivi agrícola al país. Els diners es van devaluar tant, que es va arribar a utilitzar per empaperar parets i un diari va anunciar que li resultava més barat imprimir anuncis en bitllets que fer-ho en paper.
Les conseqüències d’aquest terratrèmol econòmic es van deixar notar durant molts anys. El 2019 es va emetre un bitllet de 100 trilions de dòlars i no era estrany que els clients d’un restaurant preferissin rebre ingredients extres a preus elevats a l’hamburguesa per quadrar el compte. La raó: davant l’escassetat d’efectiu, els negocis utilitzaven trossets de paper com a vals per donar el canvi, que podien acabar dissolts a la rentadora. Sortia millor emportar-se el canvi posat.
La hiperinflació més recent —i una de les més prolongades— va ser la que va experimentar l’economia veneçolana entre 2017 i 2021. L’any 2018 va tancar amb una taxa d’inflació del 130.060 %.
La caiguda dels preus del petroli el 2013, la contracció de l’economia i les sancions internacionals al país es trobaven entre les causes que van provocar aquest problema.
Aquest fenomen, juntament amb l’escassetat de diners en efectiu, va portar a molts veneçolans de tornada a la permuta per proveir-se. Mercats sencers van deixar d’utilitzar diners o targetes de crèdit per cobrar els productes als seus clients, que intercanviaven béns com ara plàtans, medicaments o eines per peix o cacau.
