Economistes amb Nobel: R. H. Thaler i les finances conductuals

«Pànic a la borsa», «eufòria als mercats» o «aversió al risc del capital» són expressions que s’empren molt i que tot sovint escoltem, no sense certa sorpresa. Com poden sentir pànic, eufòria o aversió ens com ara els mercats o el capital? Una cosa semblant es devia demanar en el seu moment Richard H. Thaler i la recerca d’una resposta és justament el que li va permetre guanyar el Premi Nobel d’Economia el 2017.
El gran psicòleg de l’economia va gosar fer seure al divan una cosa tan racional, a primera vista, com una transacció econòmica. Com a resultat, va descobrir que les emocions tenen molt a veure a l’hora de prendre decisions relacionades amb els diners.

També Xavier Puig, doctor en Administració i Direcció d’Empreses i professor de la UPF, ens parla d’economia conductual i del paper clau de les emocions en la presa de decisions dels inversors en un nou capítol d’Aula Talks, un programa de formació financera per a accionistes de CaixaBank.

CaixaBank Accionistes presenta aquest AulaTalk amb Xavier Puig: «El comportamiento del inversor. Pánicos y euforias».

Richard H. Thaler va néixer a l’estat de Nova Jersey (Estats Units) el 1945. Després de doctorar-se en Ciències Econòmiques a la Universitat de Rochester, va començar a treballar en aquesta entitat. La seva activitat docent i investigadora va continuar a la Universitat Cornell d’Ítaca i a la Universitat de Chicago, on encara continua exercint avui dia.
Va ser als anys 80 quan Thaler es va plantejar un repte: descobrir com influeixen els trets humans sobre les decisions econòmiques de cada individu i quin efecte tenen sobre el mercat en la seva totalitat (per exemple, sobre els beneficis, els preus o l’assignació de recursos). Per assolir el seu objectiu, va decidir analitzar el procés de presa de decisions en economia i va fer-ho emprant diverses perspectives de la psicologia.
Gràcies a aquesta col·laboració entre disciplines, Thaler va descobrir que hi ha tres factors principals que influeixen en les decisions econòmiques de les persones: la nostra tendència a no actuar de manera totalment racional, el nostre sentit de la justícia i una certa manca d’autocontrol.
Això explicaria, per exemple, perquè no sempre comprem allò que més ens beneficia. També perquè estem disposats a boicotejar negocis quan considerem que han desenvolupat unes polítiques injustes amb els consumidors, com ara pujades de preus durant pics de demanda.
Aquesta descoberta contrasta amb una assumpció típica en economia: les persones manegen bona informació i la processen per prendre decisions racionals que els ajudin a obtenir un guany personal. Una teoria que acostuma a acceptar-se com a vàlida per fer prediccions, tot i que no sempre coincideix amb allò que passa en la realitat.

Un dels grans mèrits de Thaler ha estat aconseguir donar forma a una cosa que economistes d’arreu del món ja tenien clar: que accions basades en la intuïció es confonen molts cops amb actes racionals i que poden acabar per inspirar polítiques inadequades o ineficients.
Juntament amb altres grans experts, Thaler va ajudar a configurar l’anomenada «economia del comportament» o «finances conductuals», un camp al voltant del qual es formulen diverses teories que intenten explicar la presa de decisions en aquest camp, tant en l’àmbit individual com social.
Una d’aquestes teories és la de la comptabilitat mental. Elaborada per Thaler, és un exemple de la nostra tendència a actuar d’una manera irracional. Segons aquesta teoria, els individus tendim a dividir les nostres despeses en diverses categories com ara hipoteca o lloguer, manutenció, transport o roba, entre d’altres. Això ens pot dur a prendre decisions que només tenen en compte els seus efectes sobre una categoria determinada, en comptes de fer-ho sobre el total de les despeses.
Com a resultat, podem trobar-nos que som capaços d’estalviar en un apartat i, alhora, augmentar la despesa en uns altres. Per exemple, en finançar factures inesperades a través d’un crèdit al consum en comptes de fer-ho amb diners provinents d’un compte d’estalvi.

Una altra de les teories formulades per Thaler que li van valer el premi Nobel també està relacionada amb certs biaixos en la presa de decisions financeres. L’economista va aplicar en aquest cas el punt de vista de diversos psicòlegs i sociòlegs que expliquen com acostumem a donar més importància a les experiències que percebem com a pròximes en el temps. Això provoca que experimentem certa tensió entre allò que hauríem de fer —estalviar per a la jubilació— i allò que volem fer —comprar-nos un cotxe nou ara.
Amb la seva teoria de l’empenta, Thaler anima les autoritats a ajudar el nostre costat planificador sense incomodar el nostre jo del present. I ho farien empenyent els ciutadans a prendre decisions que els beneficiïn a llarg termini, respectant en tot moment la seva llibertat individual.
El truc consisteix en el fet que els individus i les organitzacions tendim a decantar-nos per processos de decisió senzills en situacions amb limitacions de temps, informació o càlcul d’esforços. Així, doncs, si ens faciliten els processos d’estalvi per a la jubilació —per exemple, mitjançant plans de pensions que ja van inclosos en la nòmina per defecte— ens resultarà més senzill exercir el nostre autocontrol i estalviarem més de cara al futur.
Les descobertes de Thaler no tan sols s’han aplicat en el camp de l’economia, sinó també en uns altres com ara la protecció dels consumidors, el màrqueting, l’educació, els serveis d’ocupació pública o la seguretat nacional. Fins i tot alguns països com ara el Regne Unit han arribat a crear «unitats de l’empenta» per trobar fórmules innovadores capaces d’ajudar els ciutadans en diversos àmbits.
Per cert, després de tants anys d’investigació, Richard H. Thaler va arribar a una conclusió molt clara sobre el destí que els esperava als diners que va rebre com a part del Premi Nobel. «Me’ls gastaré en oci», va dir. «I tan irracionalment com sigui possible».