“M’he oblidat la cartera”: l’origen darrere les targetes de crèdit

Fa molts anys que ens acompanyen quan anem a comprar i darrerament moltes d’elles s’han mudat a viure en els nostres smartphones. La història de les targetes de crèdit, tal com les coneixem avui, es remunta a una badada durant un sopar en un restaurant de Nova York, tot i que la història de la compra a crèdit ja s’escrivia fa milers d’anys.

És difícil establir el primer moment en què una persona va comprar alguna cosa i la va pagar més tard. De fet, fa 5.000 anys ja hi havia constància d’acords d’aquesta índole entre comerciants. Van quedar registrats en llistons gravats que servien de testimoni de les transaccions fetes per mercaders de Mesopotàmia amb altres procedents de terres veïnes com Harappa (Pakistan).

Fa molt temps de tot això, tanmateix, la lògica darrere d’aquests tractes entre mercaders segueix sent, en essència, la mateixa que hi ha darrere de les nostres targetes de crèdit actuals: la confiança. Sense aquesta, seria impensable que algú s’emportés un producte o rebés un servei sense abonar-ne el preu en aquell precís moment.

En realitat, la compra a crèdit ens ha acompanyat al llarg dels segles en diferents formats. Un dels més coneguts és el quadern que hi havia en moltes botigues de proximitat, en el qual els propietaris anaven anotant les compres que efectuava cada família durant una setmana o un mes. Un dia determinat, generalment després de cobrar el salari, s’abonava el total i tornava a començar el cicle d’anotacions.

Aquesta mecànica ofereix avantatges evidents, tant si parlem d’un bloc de notes amb els comptes de les famílies del barri com si ho fem d’una targeta d’última generació. Al costat de la possibilitat d’ajornar el pagament fins al moment més convenient, evita haver de portar diners en efectiu cada vegada que es compra alguna cosa.

Ja a principis del segle XX van començar a fer els seus primers passos els avis de les populars targetes de crèdit. Va ser, per descomptat, als grans magatzems d’Estats Units, el gran bressol del màrqueting i de l’experiència del client.

Probablement, ho van fer inspirats en una pràctica que es remuntava al salvatge Oest, on els comerciants utilitzaven xapes metàl·liques o petites monedes metàl·liques per certificar les compres a crèdit que els feien els grangers que encara no havien pogut recol·lectar i, per tant, no tenien efectiu per efectuar-les.

En el cas dels grans magatzems, lliuraven als seus clients xapes metàl·liques amb les seves dades que ajudaven a registrar les compres que anaven fent pels diferents departaments. Les xapes es mullaven en tinta i s’estampaven en un full de paper per registrar la quantitat gastada, juntament amb l’adreça de la persona. Tenir una d’aquestes xapes era un símbol de cert estatus i ajudava els establiments a fidelitzar clients.

També per tal de fidelitzar usuaris Western Union va emetre el 1914 la seva primera targeta de crèdit i ja hi havia companyies com Texaco que, als anys 20, oferien als seus clients targetes de paper per fer gasolina a les seves gasolineres sense necessitat de portar efectiu.

El problema era que totes aquestes versions primerenques de les actuals targetes de crèdit estaven limitades a una sola companyia i per això no resultaven gaire atractives ni pràctiques. Encara caldria esperar un parell de dècades per conèixer la primera targeta de crèdit amb vocació universal.

Una nit de 1949, un empresari estatunidenc anomenat Frank McNamara va anar a sopar en un restaurant a Nova York. Quan va arribar el moment de pagar, es va adonar que s’havia oblidat la cartera a casa. Mort de vergonya, va demanar ajuda a la seva dona, que va anar a l’establiment i es va fer càrrec de la factura.

Per no tornar a veure’s en aquesta situació, McNamara i el seu soci Ralph Schneider van idear una targeta de crèdit que servís per pagar en diferents restaurants de Nova York sense necessitat d’efectiu. Així va ser com va néixer la Diner’s Club, que ambdós van utilitzar per primera vegada un any més tard.

Va ser per pagar un dinar al mateix restaurant on a McNamara li havien pujat els colors per oblidar-se la cartera a casa.

La targeta funcionava així: el comensal la utilitzava per pagar i el restaurant passava el càrrec a Diner’s Club que, al seu torn, ingressava la quantitat al compte de l’establiment menys una petita comissió. Cada mes, el comensal cancel·lava els seus deutes amb el club a canvi d’una comissió anual.

Només al cap d’un any de la seva estrena, Diner’s Club tenia ja 42.000 socis. El 1954 ja havia arribat a Espanya i el 1958 ja es podia utilitzar per pagar en agències de viatges.

Sorprenentment, les targetes de crèdit encara trigarien una mica a enlairar-se en el que avui ens sembla el seu hàbitat natural: les entitats bancàries. Quan els usuaris ja començaven a pagar els seus viatges amb Diner’s Club, es van assajar les primeres targetes bancàries. Se’n van encarregar American Express i el Bank of America, cadascun amb la seva pròpia versió.

En el cas de la targeta d’American Express, la companyia havia evolucionat durant les últimes dècades l’objecte de la seva activitat del transport de mercaderies als viatges i serveis financers. Els seus clients, que es movien constantment, necessitaven comptar amb la seguretat dels xecs de viatge i la flexibilitat del crèdit, els quals van trobar en la targeta verda d’American Express.

Per part seva, el Bank of America va introduir en aquell mateix any la seva primera targeta i, amb aquesta, una novetat: el límit de crèdit. D’aquesta manera, va enviar a milers de clients una targeta amb una quantitat de crèdit preconcedida perquè la utilitzessin, cosa que va contribuir a popularitzar-ne l’ús. També va ser la primera targeta de plàstic. Poc després arribarien la banda magnètica i altres innovacions que van anar donant forma a les targetes de crèdit tal com les coneixem avui dia.