La batalla contra el canvi climàtic es disputarà als oceans

Els majors ecosistemes del món són també els que més contaminació reben cada any: els oceans i mars, el futur dels quals determinarà tot l’equilibri ecològic del planeta.

El juny de 2017 l’ONU va organitzar la primera Conferència dels Oceans. Va ser una cimera que va deixar un marcat gust agredolç: d’una banda, va ser extremament positiu que les nacions de –gairebé– tot el món s’adonessin del greu problema mediambiental al qual s’enfronten ja els oceans; d’altra banda, que la conferència se celebrés fa només dos anys ens demostra que fins ara la comunitat internacional no ha estat conscient d’un fet irrefutable: si els oceans del planeta es moren, aviat els seguirem nosaltres.

L’estat dels nostres mars i oceans no és bo i és una cosa que qualsevol de nosaltres pot comprovar en un dia de platja: males olors a la vora del mar, plàstics i escombraries que es desplacen al ritme de les onades i fins i tot plagues de meduses cada vegada més grans i persistents. Tot són senyals que alguna cosa terriblement dolenta està passant al 70% de la superfície del planeta, la mateixa que ocupen els oceans. Vegem fins a quin punt l’activitat humana afecta el major ecosistema que tenim.

Les teories més consolidades situen l’origen de la vida als oceans, en aquesta espècie de «sopa primitiva» que els va precedir. D’això fa uns 4.000 milions d’anys segons els últims càlculs; des de llavors, tots els ecosistemes de la Terra han estat íntimament lligats als oceans.

Per començar, els oceans són la llar d’entre el 50% i el 80% de les espècies del planeta: des de l’ésser més gran del nostre món, la balena blava, fins al fitoplàncton marí, responsable de la meitat de l’oxigen que respirem. A més, els mars i oceans compleixen una altra funció clau en la supervivència de totes les espècies –incloent-hi la nostra–: regulen la temperatura global i absorbeixen el CO₂.

Així doncs, podem assegurar que els oceans no només contenen vida sinó que la sustenten, fins i tot dins els continents, on la seva influència sembla ser molt menor. Però fins fa molt poc temps els oceans no han estat més que una via de comerç, una font d’aliments i l’abocador global del progrés humà.

Dir-ne abocador global no és una exageració. El Servei d’Estudis del Parlament Europeu estima que entre 4,8 i 12,7 milions de tones de plàstic acaben cada any als oceans i fins i tot arriben a formar immenses illes d’escombraries. Aquest és un problema que afecta no només als ecosistemes marins, sinó a nosaltres. Ja hi ha estudis que han trobat microplàstics dins els nostres cossos i el més probable és que hagin arribat a la nostra cadena alimentària a través de la fauna marina. Parlem, per tant, d’un problema sanitari de primer ordre.

El raig d’esperança en aquest cas és el canvi en la normativa; per exemple, el de la producció de plàstics: la Unió Europea ha aprovat una directiva que prohibeix la fabricació d’estris de plàstic d’un sol ús a partir de 2021.

Per descomptat, que una quantitat ingent de plàstics acabi a l’oceà posa en perill nombroses espècies marines, moltes de les quals ja estan en risc per la sobreexplotació pesquera.

Potser un dels millors exemples és el d’espècies com la tonyina o el bacallà, el nombre d’exemplars de les quals ha disminuït un 90% en les últimes sis dècades. Això ens porta a un escenari molt real en què la pesca marina pot acabar desapareixent en la majoria de caladors del món si seguim aplicant la fórmula actual: ecosistemes marins contaminats, sobreexplotació pesquera i augment de la temperatura de l’aigua.

Precisament aquest és un altre dels punts clau que ens indica que els oceans s’estan transformant –en el mal sentit– de manera molt ràpida. Segons els estudis publicats per la revista Science el mes de gener passat, el 2018 es va batre el rècord d’augment de temperatura dels oceans. Novament, les principals perjudicades són les espècies marines, però aquesta vegada les que formen la base de la cadena alimentària: grans esculls de coral i bancs de krill. Sense aquests organismes, la resta d’espècies estan condemnades a l’extinció.

Tampoc ajuda que els mars i oceans siguin cada vegada més àcids com a conseqüència de l’augment de CO₂ a l’atmosfera. Això afecta, novament, a les criatures més sensibles de la cadena tròfica i a tot l’equilibri de l’ecosistema marí.

Les conseqüències de l’acidificació dels oceans no són immediates ni fàcilment perceptibles pels humans –per això el problema ha estat en segon pla fins ara–. Tanmateix, la pujada de les temperatures dels oceans té una altra cara encara més visible: els grans desastres naturals que cada vegada es produeixen amb més freqüència i virulència, com ara tifons i huracans.

I fins i tot les espècies invasores són susceptibles d’aprofitar-se del canvi climàtic; no és casual que en els últims anys les costes espanyoles hagin patit plagues de meduses cada vegada més intenses i molestes. Davant la falta de depredadors naturals, aquestes espècies es reprodueixen sense control i acaben envaint grans zones costaneres.

No hi ha una solució fàcil a la contaminació dels oceans. Són molts els països, organismes i sectors productius que s’han de posar d’acord, i ni tan sols projectes tan inspiradors com The Ocean CleanUp poden marcar la diferència en aquesta batalla.

Per aquest motiu toca organitzar-se i començar a corregir, un per un, els mals que afligeixen els nostres oceans, començant pel tipus d’energia que produïm i acabant pel control d’allò que arriba als oceans. En això consisteix el Tractat Global dels Oceans, un «compromís» de l’ONU per redactar el pla que salvarà els nostres oceans a partir de 2020.