La ciutat és un sistema complex que pot ser entès com una cosa semblant a un ecosistema: la matèria i l’energia entren per un dels costats, són processades dins i finalment són rebutjats els residus.
Aquest model lineal és no sostenible. Per això, el model de ciutat circular sorgeix per connectar les sortides amb les entrades, així com per canviar els processos interns a fi que això sigui viable. Què es pot fer?
Ciutats com Austin (Texas, EUA), París (França), Amsterdam (Països Baixos) o Toronto (Canadà) ja han desenvolupat iniciatives per convertir-se en ciutats circulars.
L’arribada d’aliments a les ciutats és, amb diferència, el gran flux d’entrada de materials. Eclipsa qualsevol altre flux de primera matèria. S’estima que cada espanyol consumeix uns 690 quilograms de menjar anual, un flux continu de 2 kg per càpita al dia. A aquest problema ja es va enfrontar la Roma del segle I amb el seu milió d’habitants, un repte que no només és logístic.
Poden les ciutats produir menjar local? Encara que innovacions com el cultiu vertical o els clàssics horts urbans poden ajudar, és cert que no es disposa de tecnologia per tallar els fluxos amb uns altres llocs.
És per això que val la pena posar el focus en el cultiu tan local com sigui possible, i a adobar el camp amb part dels residus orgànics urbans per compensar aquests fluxos.
És probable que, a la ciutat del futur, t’hagis de fixar en un nou concepte en el supermercat: els preus dels aliments podran incloure el seu rastre ambiental, sent més barats els locals i de temporada. També és probable que consumeixis vegetals cultivats en vertical en alguna nau dels afores.
La depuració de les aigües per a consum humà va ser un dels grans èxits de la humanitat, al costat de les clavegueres que s’emportaven els residus lluny. Avui dia aquests residus són tractats també “aigües avall” per netejar-los de deixalles. I, sovint, tornats a la ciutat.
Les Estacions Depuradores d’Aigües Residuals (EDAR) s’encarreguen d’això, i moltes ciutats ja poden recircular l’aigua per a cultius o aigua domèstica. El filtrat per osmosi i purificadores ultraviolades ajuden a netejar l’aigua, que és un bé cada vegada més escàs, l’ús del qual les ciutats han de cuidar. Per això en el futur conviurem molt més amb aigua reciclada sense adonar-nos-en, per exemple, en netejar l’habitatge o rentar el nostre vehicle.
Més complicat és el flux de residus sòlids urbans, que inclou tota mena de productes sòlids rebutjats: mobles, paper i cartó, polímers, vidres, restes orgàniques, etc.
A les ciutats circulars, el principi és la reducció del consum a través de l’ús extensiu dels materials: fer que durin més i utilitzar-los tantes vegades com sigui possible.
L’exemple clàssic és substituir les ampolles de plàstic d’un sol ús per una cantimplora metàl·lica que dura tota la vida. També s’utilitza en edificació, reformant edificis antics en comptes d’enderrocar-los per construir uns altres.
La Xina és líder absoluta en això, i ha arribat a desplaçar edificis sencers o regenerar torres residencials per evitar desaprofitar l’impacte original. Així que és probable que, a la ciutat del futur, resideixis en una casa intel·ligent erigida a principis del segle XX.
La matèria orgànica és la fracció dels residus sòlids urbans més cuidada a Europa. Sovint, els ajuntaments recullen aquests residus per a la seva valoració energètica o per a la fabricació de compostatge, que també és possible fer a casa. És la fracció més senzilla de tractar i la millor aprofitada.
En l’extrem oposat ens trobem amb la fracció més difícil de recircular: els residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE). La clau per tractar-los es troba a reduir el volum tecnològic, per un costat, i reparar i reutilitzar tots els possibles, per l’altre.
Per reduir el volum tecnològic, un gran començament és l’estandardització dels connectors USB, que evitarà la fabricació de fins a 11.000 tones de residus electrònics a l’any, segons la Comissió Europea.
Compartir sistema d’aerotèrmia comunitari en comptes de disposar d’unitats per domicili també estalviaria una quantitat ingent de recursos. Això significa que, a la ciutat circular del futur, podries utilitzar un sistema de climatització centralitzat, eficient i intel·ligent, capaç de condicionar cada part de l’edifici en funció de les condicions climatològiques o de l’hora del dia.
No només compartiries calefacció: el mateix principi s’aplica al carsharing davant el vehicle en propietat, fer ús de rentadores de la comunitat, com ocorre en molts edificis de Nova York, o disposar d’objetoteques a prop. Les objetoteques són biblioteques d’objectes compartits que és possible manllevar o llogar quan siguin necessaris. Per exemple, eines o electrodomèstics d’ús ocasional.
La circularitat urbana exigeix la reparació i reutilització de l’electrònica. Un exemple d’aquesta reutilització és l’ús de les antigues bateries dels cotxes elèctrics com a bateries domèstiques. Encara és possible donar-les-hi una segona vida abans del seu reciclat futur. Fins i tot es poden transformar cotxes de combustibles fòssils en vehicles elèctrics.
La reparació és la clau abans del reciclatge, encara que exigeix un disseny que faci fàcil obrir l’electrònica per reparar-la. Això està fora de l’abast de les ciutats, encara que poden impulsar tallers de consum conscient o en què s’imparteixin conceptes de sostenibilitat relacionats amb els dispositius.
Les ciutats tenen un rol molt important en la descarbonització de l’economia, la sostenibilitat ambiental o la protecció de la biodiversitat. La seva flexibilitat davant organitzacions regionals o nacionals els aporta més dinamisme a l’hora de canviar les polítiques.
A més, les ciutats circulars aprofitaran millor els recursos, seran més competitives i incitaran al canvi.
