Sobre la figura de Marco Polo ha existit sempre un halo de misticisme i èpica propi dels grans aventurers. Sabem que va néixer a la República de Venècia el 1254 i que va morir 69 anys després allà mateix, convertit en un mercader d’èxit i amb una gran influència política. En el camí, aquest fill de comerciants va passar diverses dècades viatjant per Orient i acumulant unes experiències que a la seva tornada bolcaria en el conegut com a Llibre de les meravelles –que va escriure Rustichello de Pisa, a qui es diu que va conèixer a la presó–.
En aquest llibre Marco Polo explica com, quan tenia poc més de 17 anys, el seu pare i el seu oncle van portar-lo de viatge per visitar els països que actualment són Israel, Armènia, Geòrgia, Pèrsia, Afganistan, Xina i Mongòlia. Segons la narració, és en aquests dos últims països on el venecià va passar més temps, sota la protecció i al servei de Kublai Kan, líder de l’imperi mongol i primer emperador xinès de la dinastia Yuan. Gràcies al sobirà, Marco Polo va poder convertir-se en un autèntic sociòleg que va estudiar tradicions, formes de govern, mètodes artesanals… Però sobretot i com a bon mercader, Marco Polo es va fixar en com la gent comerciava en aquell racó del món.
Les mercaderies més apreciades, les distàncies entre diferents punts comercials, els costums a l’hora de tancar tractes i fins i tot el tipus de diners que s’utilitzava a la Xina, tot va quedar registrat per Marco Polo. De fet, aquest últim punt és un dels que més va sorprendre el viatger perquè, en una època en què Europa gestionava les seves finances a través de l’encunyació de monedes, a Orient ja utilitzaven el paper moneda. Això era una autèntica revolució, perquè fins aquell moment la moneda amb què es feia qualsevol transacció tenia valor intrínsec –or, plata o qualsevol altre material amb què estigués fabricada–; però no era el cas del paper, que només tenia el valor que les autoritats li havien atorgat. Exactament el mateix que passa avui amb la nostra moneda.
Així doncs, el Llibre de les meravelles és un volum a mig camí entre un tractat comercial i una guia de viatges, tot salpebrat amb la descripció de ciutats meravelloses i costums estranys a ulls occidentals.
En la seva època aquesta obra semblava tan fantàstica que molts contemporanis de Marco Polo van posar en dubte la veracitat d’allò narrat, com ara que el comerciant fos nomenat governador d’una província xinesa. Un dubte lògic que ha acompanyat la figura de Marco Polo però que no enterboleix un dels seus llegats més importants: ajudar a despertar l’interès de les societats occidentals per aquelles terres llunyanes i reivindicar la importància del comerç amb potències estrangeres –que avui considerem clau–. I Marco Polo sabia exactament com fer-ho: a través de la Ruta de la Seda.
Recordem que en el segle XIII la Ruta de la Seda era un dels cordons umbilicals principals que unien dos mons molt desconnectats l’un de l’altre: les nacions del Mediterrani –europees i àrabs– amb l’Índia, Pèrsia, la Xina i Mongòlia. Aquesta ruta, clau per entendre l’economia global del moment, es considerava relativament segura en una època en què qualsevol viatge era llarg, tediós i potencialment perillós. Per aquest motiu no és estrany que la pròspera República de Venècia i els seus comerciants l’aprofitessin per visitar els països exòtics més enllà del Mediterrani.
Marco Polo va passar els seus últims anys convertit en un mercader reputat i sent membre del Gran Consell de la República de Venècia. Però sobretot, va quedar en l’imaginari col·lectiu com a representant de les riqueses i possibilitats exòtiques que esperaven als qui s’atrevissin a iniciar el llarg viatge fins al confí del món.
