L’ús dels diners en efectiu és una evolució d’un costum molt més antic, que era l’intercanvi de productes o permuta. Els bitllets i les monedes no només serveixen com a referència per valorar els béns i serveis, sinó que resulten més fàcils de transportar i custodiar, d’aquí ve el seu èxit.
Ara bé, no són els únics mètodes de pagament que s’han arribat a utilitzar. Durant la història, se n’han utilitzat altres tan sorprenents com les pedres de diverses tones, maons de te o formatges per avalar préstecs. En aquest article, en descobrim alguns:
A l’illa de Yap hi ha uns monòlits espectaculars repartits per tot el seu territori. Fa uns 1.000 anys, es van començar a utilitzar petites peces de pedra calcària per fer intercanvis comercials.
Amb el pas del temps, aquestes peces van anar augmentant de mida fins a convertir-se en discos amb un pes aproximat de quatre tones i convertir-se en la divisa oficial de l’illa. Les pedres rai no es traslladen, simplement es deixen on són o, com a màxim, es porten a prop de la casa del seu propietari.
El valor d’aquestes peces s’estableix de manera oral i la seva propietat depèn d’un consens social. Si es volen intercanviar, cal fer una declaració en públic.
Així se sap a qui pertanyen i quin n’és el valor, que depèn, entre altres factors, de l’antiguitat, de la mida o de si l’adquisició va costar alguna vida. Per aquesta raó, fins i tot les pedres que s’han enfonsat al mar tenen valor, ja que la tradició oral manté viva la seva història.
Què passa quan la divisa oficial d’un país deixa de tenir valor o no hi ha prou paper per imprimir moneda?
Això és el que va passar a Alemanya i Àustria durant el període d’hiperinflació que van viure tots dos països en els anys 20 del segle passat. El conegut com a Notgeld o diners d’emergència l’emetien algunes ciutats i negocis en diferents materials, com la fusta, la porcellana, els trossos de naips, el cuir o, fins i tot, el carbó.
Un fet similar va ocórrer a la Gran Bretanya del segle XIX. Com que el Govern no podia emetre prou monedes, la iniciativa privada va arribar a encunyar les seves pròpies fitxes de coure.
El seu ús es delimitava sobretot a les àrees industrials, en què els treballadors de les fàbriques les necessitaven per cobrar els sous. El motiu? El patró només els podia pagar en bitllets que superaven àmpliament els seus sous i havien de donar-li el canvi corresponent.
Abans de l’arribada dels europeus a Mèxic, els seus habitants ja utilitzaven les llavors de cacau com a mitjà de pagament.
Té la seva lògica: el cacau era (i és) un bé molt apreciat, que, a més, es pot fraccionar i transportar amb facilitat. El seu cultiu estava a les mans de la noblesa i no tothom hi podia accedir. Aquestes llavors van guanyar tanta rellevància que fins i tot es van arribar a falsificar.
El cacau no és l’únic comestible que s’ha utilitzat com a mitjà de pagament. Fins fa poc, a la Xina s’usaven maons de te que es podien dividir per donar el canvi, així com sal a la província de Yunnan, entre altres llocs del món.
Això sí, potser l’aliment més insòlit que s’utilitza encara avui com a mètode de pagament són els formatges parmesans. Des de l’edat mitjana alguns bancs italians accepten rodes d’aquest tipus de lactis com a garanties de préstecs.
Un d’aquests custodia centenars de milers de peces valorades en uns 132 milions d’euros. Els préstecs que concedeix a canvi no poden superar els 24 mesos, que és el temps que triga el formatge a envellir-se. Si el prestatari no compleix, el banc pot vendre el formatge per cobrir el deute.
L’ús de mantes com a mitjà de pagament era habitual als Andes durant els segles XVI i XVII. Es tractava de mantes de cotó que s’intercanviaven per altres productes en els mercats locals i regionals.
Aquest intercanvi no es limitava a la simple permuta, sinó que s’utilitzaven per pagar diferents tipus de béns i, fins i tot, mà d’obra, per la qual cosa se’n va ampliar l’ús com a mitjà de pagament i de valor, tal com explica la Dra. Claudia Marcela Vanegas, de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. La producció de mantes fins i tot va permetre reparar l’escassetat de diners en metàl·lic en algunes províncies.
L’ús de plomes i fibres és un altre exemple de diners tèxtils. En aquest cas, el tevau o “diners ploma” és una tira de fibra vegetal enroscada que porta adherides minúscules plomes vermelles d’un ocell comú a les illes Salomó. Se solia utilitzar per efectuar pagaments rituals o per fer compres d’alt valor fins al 1970.
