Dólar, Villarrica i altres pobles amb noms de diners i riquesa

Espanya té un munt de topònims curiosos. En aquest article, visitem alguns dels llocs amb noms sorprenents relacionats amb l’economia, la riquesa i els diners.

Salinas de Oro, Jaitz en basc, és un municipi que amb prou feines té 100 habitants. El seu nom combina dos elements molt preuats en l’antiguitat: la sal i l’or.

Ja sabem que la sal era un bé molt demandat des de l’Imperi Romà, ja que fins i tot s’arribava que a pagar en sal (d’aquí la paraula salari), ja que contribuïa a conservar o condimentar els aliments. D’altra banda, tenim el terme or.

Al voltant d’aquest enclavament hi ha altres pobles anomenats Salinas, ja que hi ha un munt de fonts salades a Navarra que s’exploten des de fa segles com a salina d’interior. Aquest és el cas de Salinas de Oro, que encara té una salinera tradicional.

La denominació «de Oro» es va afegir per diferenciar aquesta salina d’altres que hi ha a tocar i obeeix a la proximitat del castell, avui desaparegut, i santuari d’Oro. Els experts no troben cap vinculació amb el preuat metall, però sí que estableixen una relació entre la funció del castell (defensiva i de vigilància) i la importància del bé estratègic a guardar (la sal).

A Salinas de Oro podem practicar senderisme, amb una ruta circular de dificultat mitjana que ens porta fins al coll de Peña Grande, on en el seu dia es va situar el castell d’Oro.

Al segle X, aquest paisatge va ser l’escenari de la batalla de Valdejunquera, on Abderraman va ser derrotat pels exèrcits de Navarra i Lleó units. En el transcurs podem contemplar les ruïnes de l’antic embassament, el molí i una preciosa cascada on el riu Salado salva un desnivell.

O podem visitar les salineres, de les més antigues en actiu d’Espanya. Aquí, s’hi pot adquirir la sal de font que s’obté per mètodes artesanals i naturals.

La història d’aquest poble és força recent. Es tracta d’una colònia agrícola fundada el 1879 pel marquès de Larios per desenvolupar el cultiu de les terres del Camp de Gibraltar (Cadis), a mig camí del parc natural de Los Alcornoques i la província de Màlaga.

En aquest entorn, el clima és especialment benèvol amb els arbres fruiters i les espècies tropicals (com la canya de sucre), cosa que històricament va atreure pobladors musulmans i posteriorment colonitzadors dels regnes cristians a localitats pròximes, com ara Arcos de la Frontera o Jimena de la Frontera. Avui dia, és la localitat més petita en població de Cadis (no arriba als 3.000 habitants).

Sent un poble tan jove, d’on ve la referència al «Tesorillo»? La llegenda explica que els àrabs es van sorprendre de la quantitat de monedes romanes d’or que van trobar a la riba del riu Guadiaro (‘wad aurum’, «riu» en àrab, «d’or» en llatí).

La zona on es va fundar el segle XIX San Martín del Tesorillo va ser l’escenari de troballes esporàdiques de monedes romanes, i d’aquí ve el nom. I si t’estàs preguntant d’on ve el patronatge de San Martín, només cal indagar en el nom del primer marquès de Larios, Martín Larios Herrero.

Malgrat les escasses dimensions i la seva joventut, San Martín del Tesorillo es troba amb prou feines 15 quilòmetres de Sotogrande, localitat turística amb port nàutic i camp de golf.

El piragüisme és un altre dels esports que s’hi poden practicar gràcies a la proximitat al riu Hozgarganta (afluent del Guadiaro). La proximitat a l’Àfrica situa aquesta localitat en la ruta de multitud d’aus singulars com ara cigonyes, milans, falcó vesper, àguila calçada i marcenca, voltors i aufranys.

A la província de Sevilla, les arrels d’aquesta població de 1.300 habitants s’enfonsen en la història. La seva trajectòria s’inicia al neolític, amb el jaciment de Los Covachos i, d’aleshores ençà, les seves pedreres de marbre han atret ibers, tartessos, fenicis i grecs, romans i musulmans, els encarregats de batejar la població.

«Almadín Al Balat» significa en àrab «mines de la calçada», ja que el poble es trobava al costat d’una calçada romana. «Al Balat» va evolucionar a «Plata» en castellà, potser fent referència a les mines de plata que també hi havia per la zona.

Almadén de la Plata es troba a la Ruta de la Plata, el Camí de Sant Jaume del Sud. A més, s’ubica al parc natural de La Sierra Norte de Sevilla, un entorn ric en fauna, flora i paisatges espectaculars. La rica història afegeix un motiu més per visitar aquest racó sevillà.

Des de La Traviesa, la seva necròpoli de l’edat del bronze fins al seu observatori astronòmic, Almadén de la Plata té molts llocs d’interès. Paga la pena fer una passejada pel poble per gaudir de les restes del castell i la muralla mudèjar, la Torre del Rellotge o les esglésies.

Granada alberga una localitat amb nom de moneda. Ens referim a Dòlar, que no té res a veure amb la divisa. Primer, intentarem desentranyar l’origen de la toponímia d’aquest lloc, ja que es consideren diverses teories.

Aquest enclavament va ser fundat pels romans i al segle XIV ja rebia el nom de Dòlar. L’historiador àrab Ibn al-Jatib parla de tonellers que treballaven a la zona propera a Guadix i esmenta unes destrals anomenades dòlar amb les quals tallaven la fusta per als seus tonells. És possible que el nom d’aquestes eines acabés donant nom al poble. D’altra banda, el terme pot fer referència a una posada al camí del Port de la Ragua, ja que dar en àrab significa casa.

Malgrat els seus orígens incerts i la nul·la relació amb la moneda americana (que prové de l’espanyolització del terme alemany thaler, que donava nom a certes monedes de plata), Dòlar té molt a oferir als seus visitants. Aquest poble de 600 habitants conserva un notable patrimoni vinculat a la seva història: compta amb uns banys àrabs i forma part de dues rutes relacionades amb el regne de Granada, el Camí Reial (que unia la capital nassarita amb Almeria) i el sender Sulayr (el sender circular més llarg d’Espanya que recorre Sierra Nevada), que combinen paratges espectaculars amb fites culturals.

Es tracta d’una petita aldea a la parròquia de Pueyes, al consell de Villaviciosa. Amb prou feines té vuit habitatges, la qual cosa ja ens permet fer-nos una idea de les reduïdes dimensions d’aquest poblet pintoresc. Els experts apunten al fet que el nom d’aquest enclavament obeeix a «una ‘possessió rica’ o, més encertat, que pertany a persones que porten un nom RICUS o RICA».

A prop de Villarrica, hi trobem l‘església de San Bartolomé de Pueyes, un petit temple que conserva una singular finestra preromànica. Construïda a les acaballes del segle XII i començament del segle XIII, té una nau rectangular i capella quadrada.

A la rodalia, el consell de Villaviciosa disposa d’una variada oferta turística: des de la Setmana Santa, la tradició de la sidra (amb visites als trulls i museu de la popular sidra El Gaitero) fins a l’espectacular platja de Rodiles, amb onades que són molt preuades pels surfistes. Sens dubte, els seus habitants tenen raons per considerar-se rics amb els seus paisatges de conte i aquest patrimoni tan valuós.