Què és la inflació

Com a bona variable econòmica, la inflació es determina per l’equilibri entre la demanda i l’oferta de diners. L’oferta de diners la fixa el Banc Central, mentre que la demanda depèn de la quantitat de béns i serveis que s’intercanvien en l’economia (mentre que, per intercanviar-los, són necessaris els diners). Quan l’oferta de diners creix més ràpidament que la seva demanda, cau el preu dels diners i tenim inflació: la mateixa moneda d’euro pot adquirir menys béns i serveis. Per aquest motiu, els economistes afirmen que la inflació és un fenomen monetari.

La importància de mesurar bé la inflació

L’evolució de la inflació resulta de gran importància en un país, ja que reflecteix l’evolució del cost de la vida. Per això, els salaris, les pensions de jubilació públiques, les taxes i impostos específics o els contractes de lloguer, entre d’altres, se solen modificar, en part, en funció de la inflació. A més, també és molt important a nivell macroeconòmic, ja que l’evolució dels preus és fonamental per a la formulació de la política monetària d’un país. Tenint en compte la rellevància que té, és fonamental mesurar la inflació de forma precisa i puntual.

Per mesurar la inflació, es necessita un indicador del nivell de preus, com l’Índex de Preus de Consum (IPC), que mesura de forma genèrica els preus dels elements que formen un “cistell de la compra”. L’IPC es calcula a partir de dos inputs bàsics: un cistell de la compra, que conté la quantitat de béns i serveis que consumeix una llar representativa, i els preus d’aquests béns i serveis. Amb aquestes dades es calcula la despesa necessària per adquirir el cistell amb una freqüència determinada, generalment mensual. La inflació, per tant, mesura l’evolució de la despesa necessària per adquirir aquest cistell de béns predeterminat.

Què és ideal: una inflació estable i moderada

És difícil determinar quin és el nivell òptim al qual ha d’evolucionar la inflació: és millor que hi hagi inflació o deflació?

D’una banda, una inflació elevada té costos importants perquè obliga empreses, treballadors i consumidors a reajustar preus i salaris contínuament, a més de generar incertesa sobre quin serà el preu d’un bé o servei l’endemà (n’hi ha prou amb imaginar una treballadora que cada dia renegocia el seu sou, una llibreria que cada dia modifica el preu de tots els llibres o un estalviador que no pot precisar el retorn real de les seves inversions).

D’altra banda, la deflació tampoc no és bona per a una economia, ja que es pot caure en l’espiral perillosa de pensar que, com que els béns baixen de preu, el més lògic és endarrerir les compres i les inversions perquè l’endemà serà més barat i això provoca que les empreses no rebin ingressos i, en casos extrems, desapareguin, cosa que genera desocupació.

Encara que, en teoria, podríem concloure que el més desitjable seria que els preus es mantinguessin estables (és a dir, que no hi hagués ni inflació ni deflació), en la pràctica existeixen problemes per mesurar correctament la variació dels preus que ens porten a sobreestimar la inflació. A causa d’aquests problemes de mesura, si perseguíssim una “inflació 0”, molt probablement en realitat s’estaria produint deflació, amb els problemes que això comporta.

Així doncs, podem concloure que el cas òptim és el d’una inflació moderada i estable.

Pots conèixer altres conceptes econòmics a l’apartat d’educació financera d’aquest blog.