L’illa habitada més remota del món és britànica. És l’única amb humans de l’arxipèlag Tristan da Cunha —Tristão da Cunha en portuguès—, del qual rep el nom. Està tan allunyada de tot que ni tan sols la pandèmia de la COVID-19 ha arribat als seus límits. De fet, allà no cal guardar mesures de distància social a causa de l’extrem aïllament en què viuen els seus habitants, entre altres raons perquè s’ha prohibit el desembarcament de qualsevol creuer o vaixell de càrrega, degut precisament a l’emergència sanitària.
A Tristan da Cunha hi viuen 244 ciutadans britànics, segons les últimes dades recollides a la seva pàgina web. Està situada a l’Atlàntic Sud. Per arribar-hi —en circumstàncies normals— només hi ha disponibles uns quants viatges regulars marítims durant tot l’any i algun creuer, encara que també és possible fer-ho si es disposa d’un iot privat. Si aconseguim que el Consell de l’illa aprovi la nostra visita, potser un vaixell científic de camí al pol Sud que surti de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) podria portar-nos fins allà i passar a recollir-nos, amb sort, un mes més tard. Això es deu, en part, que a Tristan da Cunha no hi ha aeroport, malgrat la seva remota ubicació.
L’única ciutat que hi ha a l’arxipèlag rep l’eloqüent nom d’Edimburg dels Set Mars. Actualment, a l’illa amb prou feines hi ha nou cognoms diferents i set d’ells procedeixen directament dels pares fundadors de l’assentament. Hi van començar a arribar el 1816, quan la Corona anglesa va enviar-hi un destacament per evitar que els francesos intentessin rescatar Napoleó de la «veïna» Santa Elena, situada a més de 2.000 km.
La vida allà és similar a la de qualsevol petita població pesquera del Regne Unit, amb escoles, esglésies, un petit hospital i cafès. La principal diferència potser és que, per prendre alguna cosa al pub d’Edimburg dels Set Mars, cal viatjar per mar durant una setmana.