Reduir la petjada de carboni és una intenció de la qual es parla cada cop més. Es tracta, bàsicament, de disminuir les emissions de diòxid de carboni (CO2) o CO2 equivalent (CO2eq) derivades de diferents activitats. Encara que pugui semblar una tasca exclusiva d’empreses i governs, no ho és. De fet, el simple fet de viure en un habitatge suposa una quantitat ingent d’emissions que es poden reduir.

Una dada: a Espanya, el sector residencial és el causant del 4,8 % de les emissions de carboni. I no estem parlant del procés de construcció d’edificis, sinó de quan ja hi vivim. Així, de cada deu tones de CO2eq emeses pels habitatges, nou sorgeixen a partir del moment en què hi anem a viure. Per això és tan important desenvolupar hàbits que ens ajudin a reduir la nostra petjada de carboni diària i augmentar l’eficiència del nostre habitatge.

Abans de començar a descriure totes les coses que podem fer per emetre menys CO2 en el nostre dia a dia, cal saber quins són els habitatges que, a priori, més contaminen. En això hi té molt a veure el combustible que es fa servir per a qüestions com la calefacció, cuinar o escalfar aigua.

Per quilowatt hora generat per a aquestes tres tasques, els habitatges més contaminants o amb més petjada de carboni són els que depenen de combustibles fòssils. Un d’aquests és el carbó, que, tot i que s’ha prohibit per climatitzar, a Espanya encara es pot fer servir per cuinar. En algunes regions també es fa servir llenya, tant per climatitzar com per cuinar.

A aquests habitatges els segueixen els que utilitzen combustibles líquids per fer funcions bàsiques. Les calderes de gas —fins i tot les molt noves i considerades eficients en comparació amb les antigues— emeten a l’atmosfera grans quantitats de carboni. A més, l’emeten allà on viuen les persones.

Abandonar tota mena de combustió domèstica a favor d’alternatives elèctriques és imprescindible per reduir la petjada de carboni a les llars. De fet, aquest és el camí emprès per Espanya per aconseguir la descarbonització del sistema energètic del país, seguint les línies mestres marcades per la Unió Europea.

Endarrerir la posada en marxa de la climatització

La climatització forçada (caldera o aire condicionat) és el que més energia consumeix a l’any i el que més emet, tant directament com indirectament. Tanmateix, la temperatura de confort no només s’assoleix amb màquines. També és possible aproximar-s’hi amb altres mètodes.

Quan s’acosti l’hivern, abans de posar la calefacció convé adaptar la nostra vestimenta al clima. Mitjons de llana, pijama gruixut i diverses capes al tronc superior solen ajudar a guanyar confort i eviten haver d’engegar la calefacció. Tancar la porta de l’habitació on siguem també ajuda a reduir la petjada de carboni de la nostra llar.

Pel que fa a l’estiu, les peces lleugeres són una opció interessant per no tenir tanta calor. Caldria obrir el tendal abans de posar en marxa el ventilador de sostre, i engegar aquest abans que l’aire condicionat. D’aquesta manera, s’estalvia moltíssima energia.

Rentadora i rentaplats, al límit de la seva capacitat màxima

La rentadora i el rentaplats són dos electrodomèstics que, encara que consumeixen força recursos, encara n’estalvien més. Rentar a mà té més petjada de carboni perquè els mateixos recursos s’aprofiten molt pitjor. Per exemple, es gasta força més aigua per peça o estri. Una aigua que, moltes vegades, també consumeix energia per escalfar-se.

Hi ha alguna forma d’optimitzar l’ús de la rentadora i el rentaplats per reduir la seva pròpia petjada de carboni? Sí, aquestes són algunes maneres d’aconseguir-ho:

– Sempre que sigui possible, podem rentar amb aigua freda. Escalfar l’aigua a la rentadora té un cost energètic notable.
– Si és possible, evitem els cicles curts. Encara que són interessants amb pocs estris o peces, són menys eficients que els llargs.
– Per dir-ho d’una altra manera, hem d’intentar omplir la rentadora i el rentaplats fins al límit de la seva capacitat màxima. Estalviarem diners i reduirem la seva petjada de carboni.

Evitar el forn i les olles obertes per cuinar

Hi ha una infinitat de maneres de cuinar un conjunt determinat d’aliments, i cadascuna d’aquestes maneres consumirà una quantitat d’energia diferent. La de menys impacte en CO2 sol ser el menjar fred, des d’amanides fins a peces de fruita, ideals per a l’estiu i climes càlids.

Si ens ve de gust alguna cosa calenta, hi ha formes de preparar el menjar emetent poc CO2. Es pot començar per treure la cuina de gas i instal·lar-ne una d’inducció, molt més eficient. Evitar les olles obertes i fer servir les olles de pressió és molt recomanable per evitar gastar diners o emetre CO2. A més, estalvien temps.

El forn és probablement l’electrodomèstic que més CO2 emet. Indirectament, és clar. La seva elevada potència de funcionament fa que sigui força costós a llarg termini. Si és possible, convé traslladar les seves receptes a alternatives sobre placa d’inducció o al microones. I evitar la rebosteria.

Estalviar a l’hora d’escalfar aigua

Escalfar aigua és una de les activitats domèstiques que més energia gasta, tant si és per a climatització com per dutxar-nos. Per això les bombes de calor són tan eficients en comparació amb les calderes de gas. També per això convé instal·lar un termos elèctric, encara que tingui menys flexibilitat i impliqui modificar certs hàbits de consum.

El termos elèctric és força més eficient que la caldera de gas per escalfar l’aigua. Això sí, a canvi, caldrà engegar-lo unes quantes hores abans de dutxar-nos. Tenir un programador sol ser d’ajuda.

Com a alternativa, l’aerotèrmia aire-aire pot ser fins a tres vegades més eficient que el termos. Es tracta d’un sistema capaç d’extreure energia de l’aire present a l’exterior de l’habitatge i aprofitar-la per escalfar o refrigerar l’interior gràcies a una bomba de calor aerotèrmica. Fins i tot en dies freds, aquests sistemes són capaços d’aprofitar les calories presents a l’aire exterior per reduir el consum elèctric de la calefacció, el sistema d’aigua calenta i fins i tot l’aire condicionat.

Dur una vida més eficient i menys contaminant és qüestió d’hàbits senzills. Una transformació que el planeta i les generacions futures agrairan si l’assumim entre tots.

La paraula filantropia, un concepte gairebé immemorial, prové dels termes grecs φίλος (filos) i άνθρωπος (ánthropos). Es podria traduir com a «amor envers la humanitat» i se sol expressar en forma d’ajuda desinteressada als altres. Però, com tot, la filantropia no és immutable i també està subjecta a evolucions i innovacions.

La més evident, en consonància amb els temps en què vivim, és la digitalització: el director de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE, Ignasi Carreras, pronostica, per exemple, que en un termini d’entre tres i cinc anys el canal digital serà el principal pel que fa a aconseguir donants.

El també membre del consell d’Oxfam Internacional afegeix que una altra línia de treball és sumar activistes per a les diferents campanyes, als quals després es demana que es facin socis. Així mateix, s’està apoderant els voluntaris i la massa social perquè també ells aconsegueixin fons. Un exemple és la caminada Trailwalker, explica Carreras, en l’última edició de la qual CaixaBank ha participat amb dinou equips i un total de cent catorze persones.

Un altre bon exemple seria la Setmana Social que ha organitzat l’entitat en dues ocasions aquest últim any: entre el primer i el segon semestre, van participar-hi més de 16.800 empleats i clients de l’entitat, que van sumar gairebé 55.000 hores de voluntariat.

Així, de manera gradual, van aflorant alternatives a la filantropia clàssica amb un element en comú: condicionar les aportacions econòmiques a l’eficiència dels programes humanitaris. Ras i curt, pagar només si les coses funcionen. Força acceptat a Gran Bretanya i als Estats Units, aquest model encara és incipient a Espanya.

Altres característiques comunes d’aquesta nova filantropia serien que:

– Les contribucions són a mida i inclouen no només aportacions monetàries, sinó també know-how i altres aportacions no financeres.

– El retorn de l’acció filantròpica pot ser tant social com econòmic; el repte consisteix a alinear els dos efectes.

– Tant els filantrops individuals com les organitzacions es comprometen en gran mesura amb els projectes als quals donen suport.

– El suport filantròpic és plurianual i no es destina només a projectes concrets, sinó també a enfortir la capacitat de les organitzacions beneficiàries.

– Hi ha un interès per mesurar tant l’acompliment de les organitzacions beneficiàries com l’impacte últim de l’acció filantròpica sobre la societat.

La principal àrea de negoci de CaixaBank que opera en temes de filantropia és CaixaBank Banca Privada. En el marc del seu Projecte de Valor Social, l’entitat assessora els seus clients de Banca Privada en matèria de filantropia, inversió socialment responsable i inversió d’impacte. En aquesta línia, també ofereix informació i formació mitjançant l’organització de jornades i esdeveniments per tota la geografia espanyola. A més, el mes de novembre passat va organitzar la segona edició dels Premis Solidaris amb l’objectiu de destacar l’activitat filantròpica dels seus clients de banca privada.

D’altra banda, CaixaBank va ser escollit el 2019 Millor Banca Responsable a Europa Occidental i Millor Transformació Bancària a Europa Occidental per la revista britànica Euromoney en uns premis, els Awards for Excellence, que destaquen a les entitats líders pel seu creixement i la seva capacitat d’adaptació al mercat, així com a les noves necessitats dels seus clients.

I és que la missió de CaixaBank és contribuir al benestar financer dels seus clients i al progrés de tota la societat, raó per la qual inclou la gestió responsable, el compromís amb la societat i la filantropia com a prioritats estratègiques.