Espanya
Aturant prejudicis
Lola Gallardo és la portera de la selecció. Aturar pilotes és el seu dia a dia, la seva feina, però de vegades també ha d’aturar una altra mena de coses: prejudicis. La Lola ens explica com ha estat la seva experiència en el futbol femení fins a arribar a l’elit.
SOSTENIBILITAT
La relació entre cohesió social i creixement inclusiu
«Cohesió social i creixement econòmic inclusiu són dos conceptes indissociables i que es retroalimenten. Per tant, en un país en què el creixement és més inclusiu, és més fàcil que augmenti la cohesió social», assegura Javier Ibáñez de Aldecoa en el darrer informe mensual de CaixaBank Research, que precisament porta per títol «Cohesió social i creixement inclusiu: indissociables». De la mateixa manera, en un país que tingui un nivell de cohesió social elevat, resultarà més fàcil que es duguin a terme mesures que afavoreixin un creixement més inclusiu, sosté l'investigador, perquè «la cohesió social és un dels factors que permeten que el creixement econòmic sigui inclusiu». Però el contrari també és cert: quan el creixement esdevé menys inclusiu, es corre el risc que es deteriori la cohesió social, amb tot el que això comporta. En l'informe de CaixaBank Research, Ibáñez de Aldecoa analitza la cohesió social a Espanya, un element que considera «clau per poder determinar la capacitat que té per fer front als reptes que se'ns presenten», i la compara amb els països del seu entorn. Per fer-ho, l'investigador ha construït un índex que ha anomenat «indicador agregat de cohesió social (IACS)», que permet agregar i sintetitzar en una única mètrica la informació continguda en els 33 indicadors de cohesió social de què disposa l'OCDE.L'informe destaca que els països nòrdics, que es caracteritzen per tenir una elevada qualitat institucional, són els que se situen al capdavant de la llista. D'altra banda, les economies emergents, que tenen institucions menys robustes i consolidades, són les que presenten uns nivells de cohesió social més baixos. Això permet una primera conclusió: la cohesió social ve determinada, en part, pel nivell de desenvolupament de les institucions de cada país. A Espanya, el grau de cohesió social se situa en una posició intermèdia, encara que per sota de la mitjana de l'OCDE, segons l'IACS. En positiu, hi destaquen els elevats nivells de satisfacció personal i el dinamisme de l'entorn social. I en negatiu, els baixos nivells de confiança en les institucions. Portugal es troba lleugerament per sota del seu veí espanyol, resultat d'uns nivells inferiors de satisfacció personal i d'inquietud política. D'altra banda, països com ara Alemanya, Finlàndia o els EUA gaudeixen de nivells de confiança molt més elevats que Espanya o Portugal, de manera que constitueixen un punt de referència important en el qual fixar-se. «Quan fem una comparativa entre països per als diversos pilars obtenim alguns resultats interessants», indica Ibáñez de Aldecoa. «Per exemple, si ens centrem en el pilar de criminalitat, observem que els països europeus són els que obtenen millors resultats en aquesta dimensió, mentre que tant els EUA com els països emergents mostren una percepció de més criminalitat». Per tant, sembla natural que les societats amb estats del benestar més desenvolupats i generosos, com ara els europeus, surtin molt millor parats en aquest àmbit que no pas els països emergents o els EUA. Finalment, es fa servir l'índex de cohesió social per estudiar la seva relació amb el creixement inclusiu, i els resultats de l'informe confirmen que es tracta de dos conceptes indissociables. Javier Ibáñez de Aldecoa Fuster conclou que «en definitiva, davant la important transformació del sistema productiu que suposen el canvi tecnològic i la globalització, i els desafiaments que presenta l'envelliment de la població, és important actuar per reforçar la cohesió social, un element indispensable per poder dur a terme les reformes que promoguin un creixement inclusiu i sostingut».
SOSTENIBILITAT
3 maneres en què l’educació ambiental està canviant el món (i millorant-lo)
Cada 26 de gener se celebra el Dia Mundial de l'Educació Ambiental, una data impulsada per les Nacions Unides per conscienciar les futures generacions sobre la importància de cuidar el planeta. La conscienciació mediambiental que avui impregna pràcticament cada parcel·la de la nostra vida ―des de com ens movem per la ciutat fins a què mengem o vestim― és un moviment relativament nou. Va ser en la dècada dels 60 del segle passat quan van començar a sorgir algunes organitzacions que es preocupaven per la conservació de la naturalesa, com la coneguda World Wildlife Fund (WWF). Tanmateix, una de les fites fonamentals la trobem el 1975, any en què l'Organització de les Nacions Unides va proclamar el 26 de gener com el Dia Mundial de l'Educació Ambiental. I no només com a data simbòlica. En la dècada dels 70 la consciència mediambiental gairebé no existia; de fet, conceptes com el canvi climàtic o el desenvolupament sostenible amb prou feines començaven a veure la llum en un moment en què ja era evident com l'activitat humana repercutia de manera negativa en el medi ambient de tot el planeta. És en aquest context quan sorgeix el Dia Mundial de l'Educació Ambiental, l'objectiu últim del qual és crear una conscienciació global, de societat i governs, sobre els problemes ambientals que posen en risc els ecosistemes del planeta i, en darrera instància, la supervivència mateixa de la humanitat. Molt ambiciós, no? Encara que aquest tipus de declaracions i «Dies Mundials» de vegades estan buits de continguts, no és així en el cas que ens ocupa, ja que l'educació ambiental de les últimes quatre dècades està donant resultats de maneres molt concretes, de les quals avui ens quedarem amb cinc.El reciclatge de les deixalles és un dels exemples més evidents de com l'educació ambiental ha transformat tant la forma en què consumim com la fesomia de les ciutats. Contenidors taronges, grocs, blaus i fins i tot vermells són ja habituals en la majoria de barris d'Espanya. De fet, i segons Ecoembes, al voltant del 99 % dels espanyols tenen accés a un contenidor de reciclatge prop de casa seva ―a uns 100 metres de mitjana―. Fa pocs anys, això era impensable. Campanyes des de les administracions públiques a tots els nivells, tallers especials en el sistema educatiu, i fins i tot sèries, còmics i videojocs han aconseguit canviar la percepció de la societat sobre les deixalles que es generen i com evitar que acabin contaminant el medi ambient. Tanmateix, en aquest sentit Espanya encara té un llarg camí que recórrer, ja que, de les deixalles que genera, el país només recicla el 30 % del total, molt lluny de països com Alemanya, que recicla el 65 % de totes les seves escombraries.La nova estructura de la producció energètica a Espanya és un altre dels exemples que mostren com la societat evoluciona en la seva conscienciació sobre les fonts d'energia que es consumeixen. Segons Red Eléctrica de España, les energies renovables van generar el 32,1 % de l'energia consumida a Espanya el 2017, menys que el 38,4 % de l'any anterior però molt per sobre de l'escàs 20 % de fa una dècada. Hi ha una responsabilitat estatal, esperonada sens dubte per una preocupació cada vegada més gran per l'escalfament global, però també des de la societat civil s'han desenvolupat tota mena d'iniciatives per impulsar un sistema energètic completament renovable. Un dels projectes més interessants està relacionat amb un mapa de participació ciutadana en energies renovables, un lloc web que informa sobre els diferents projectes col·lectius per accedir a energia renovable al domicili propi. Una altra iniciativa especialment rellevant és la que duen a terme entitats bancàries com CaixaBank, que amb els seus «ecoPréstecs» i «ecoMicrocrèdits» financen la compra de vehicles més respectuosos amb l'entorn i electrodomèstics de classe A+ o superior, per posar només un exemple. Tot sembla poc per assolir la denominada «transició energètica», que hauria de portar a Espanya a què el 70 % del seu consum elèctric provingui d'energies renovables el 2030.Fins ara hem parlat sobre el rol que tant els Estats com les societats civils estan jugant pel que fa a sostenibilitat, però el tercer gran actor no és menys important: l'empresa privada. Hi ha nombrosos informes i fonts d'informació a què es pot acudir per veure com la política mediambiental de les grans empreses ha canviat en el transcurs dels últims anys, però possiblement la inclusió de plans de responsabilitat social corporativa sigui un dels senyals que l'educació ambiental també ha fet efecte al món empresarial. La Responsabilitat Social Corporativa (RSC), que era una raresa fa uns anys a Espanya, és avui una de les preocupacions principals per a les grans empreses que operen al país, però també, i cada cop de manera més evident, per a les pimes. Polítiques i mesures de conciliació familiar, ajudes en el transport, cura de la salut… Tot això s'emmarca en la RSC, i també l'impacte de l'activitat empresarial en el medi ambient. De fet, que una empresa sigui sostenible respecte al medi ambient ja no és ni tan sols una qüestió de bona o mala publicitat; més enllà de les possibles sancions que pugui rebre si no compleix la legislació vigent, una empresa l'impacte ambiental de la qual al seu entorn sigui negatiu tindrà molt més complicat l'accés a fonts de finançament externes. Per exemple, entitats com CaixaBank requereixen, segons els Principis d'Equador, una anàlisi dels riscos i impactes ambientals i socials potencials dels projectes que finançaran, efectuada segons els estàndards establerts per la Corporació Financera Internacional. Sense cap dubte, en matèria de sostenibilitat i medi ambient queda molt per fer, però si mirem enrere… tindríem totes aquestes mesures sense una conscienciació i educació ambientals?
SOSTENIBILITAT
