En els últims temps, els bessons digitals (digital twins) s’han convertit en una eina de gestió molt útil. Es tracta de representacions virtuals fidedignes de diferents sistemes físics, de manera que és possible interactuar sobre el món virtual per analitzar què passaria en la realitat si es produís un canvi determinat.

Una fàbrica, una ciutat, una cadena logística… qualsevol activitat o objecte és susceptible de ser simulat amb aquests complexos models ideats el 2002 per Michael Grieves. Permeten avançar-se a possibles reptes o comprovar què passaria davant de determinats esdeveniments. Vegem exemples reals de bessons digitals.

El sector audiovisual està en plena expansió en tots els seus formats i la producció audiovisual espanyola, amb la projecció internacional que ofereixen les plataformes digitals, té una oportunitat d’or.

Espanya, que ha passat de 38 sèries el 2015 a 75 el 2021, és el segon país europeu amb més producció de ficció. Segons les dades recollides per PwC a l’informe Entertainment and Media Outlook 2021-2025. España, es preveu un creixement sòlid i sostenible en la indústria d’entreteniment i mitjans, amb un increment del 5,0 % de la taxa de creixement anual compost al món i del 5,3 % a Espanya fins al 2025.

Aquest creixement impulsarà els diferents subsectors, en especial el vídeo a demanda i la publicitat a Internet, i suposarà per al nostre país uns ingressos de 31.737 milions d’euros el 2025.

Per ampliar aquesta projecció, el Govern va presentar el mes de març el pla “España, Hub Audiovisual de Europa”, integrat en l’agenda Espanya Digital 2025. Aquest pla té com a objectiu convertir Espanya en el primer hub audiovisual d’Europa, impulsant la producció nacional i atraient inversió i activitat econòmica.

El projecte, que considera el conjunt d’activitats i serveis del sector audiovisual en tots els seus formats (cinema, sèries, curts, publicitat, videojocs i animació), té prevista una inversió de 1.603 milions d’euros per al període 2021-2025 i la seva meta és augmentar un 30 % la producció audiovisual feta a Espanya.

Per aconseguir-ho, proposa una sèrie de mesures articulades al voltant de quatre eixos.

– Primer eix: digitalitzar, internacionalitzar i atreure inversors
– Segon eix: millora dels instruments financers i fiscals
– Tercer eix: disponibilitat de talent i desenvolupament de capital humà
– Quart eix: reformes regulatòries i eliminació de barreres administratives

Aquestes mesures tenen com a prioritat convertir Espanya en un pol d’atracció de la producció audiovisual, millorar la competitivitat de les empreses mitjançant la digitalització i generar talent reduint la bretxa de gènere. Tot això, des d’un prisma integrador que transcendeix l’audiovisual per connectar amb la cultura, el turisme i la imatge que el nostre país té en el context internacional.

La indústria audiovisual sempre ha mogut sumes importants de diners. El gran nombre de departaments que s’integren en una producció, així com la diversitat de sectors econòmics en què es basa, converteixen un rodatge l’oportunitat idònia per generar riquesa en un territori.

Col·locar Espanya en un lloc prioritari dins la indústria audiovisual europea potenciarà el mercat nacional, on la producció local ja suposa un 86,7 % del consum a Espanya.

A més, posarà en relleu l’alta capacitat creativa i la qualificació tècnica dels professionals, que poden competir en els mercats internacionals i acaparar l’atenció dels grans players, tal com ho demostra el fet que les sèries espanyoles estiguin entre les més vistes a Netflix, només superades per les estatunidenques.

Aquesta millora en la visibilitat i el posicionament de la indústria nacional, unida a uns costos de producció sensiblement inferiors als d’altres països competidors, fan d’Espanya una opció interessant per als inversors estrangers.

Crear una indústria sòlida, capaç d’autoproveir-se, captar produccions internacionals i convertir-se en un referent a escala mundial és una aposta que no només repercuteix en tota la cadena de valor del sector audiovisual, sinó que també suposa una oportunitat de creixement per al país en el seu conjunt.

Cal tenir en compte que un rodatge comprèn una gran quantitat de recursos tècnics, econòmics i humans, cosa que comporta la necessitat de contractar serveis com ara allotjament, logística, càtering, vestimenta o emmagatzematge.

Això suposa una oportunitat per al sector serveis, que es veu directament implicat en la producció. A més, no podem oblidar l‘interès que susciten les localitzacions per als turistes, no només durant la fase de producció, sinó també per a aquells fans que volen veure en directe el lloc on es va gravar una escena de la seva sèrie favorita.

Així, doncs, el turisme és un altre dels grans beneficiats per aquesta indústria, atès que sap aprofitar la passió dels espectadors per oferir-los rutes de cinema. La diversitat geogràfica, la riquesa arquitectònica i el clima a Espanya propicien, a més, que les diferents regions se’n puguin veure beneficiades, amb la qual cosa s’evita la concentració de riquesa.

C. Tangana, Justin Bieber, Lola Índigo, Sebastián Yatra, Dua Lipa i Omar Montes pugnen per aconseguir que els seus temes siguin la cançó de l’estiu 2021. Però, saps quins beneficis econòmics tindran si ho aconsegueixen?

Per entendre l’impacte econòmic d’un èxit estival, viatgem a l’estiu de 2017, quan Luis Fonsi i Daddy Yankee van llançar “Despacito”’, un tema que va ocupar el lloc més alt a les llistes d’èxits de tot el món i que va rebentar YouTube.

Abans d’entrar en detall, has de saber que una cançó té dos tipus de drets d’autor:

– Drets de creació: corresponen a l’autoria de la música (partitura i arranjaments) i la lletra.
– Drets del màster: corresponen a l’enregistrament concret de la cançó. Cal tenir en compte que una cançó pot ser gravada en diverses ocasions i per artistes diferents.

Aquests drets cobreixen la reproducció, la distribució (posar la cançó a l’abast del públic), la preparació d’obres derivades (per exemple, samplers), l’execució (interpretació en directe) i l’exhibició.

Per això, les cançons generen diverses fonts d’ingressos:

̶  Venda de suports físics: la venda clàssica de CD, vinils…
̶  Venda de suports digitals: quan compres el tema a iTunes o Tidal.
̶  Reproduccions en suports online: plataformes com Spotify o YouTube.
̶  Reproduccions en mitjans: ràdios, televisions.

Si apliquem això al cas de “Despacito”, les xifres són estratosfèriques: més de 7.000 milions de reproduccions a YouTube, més de 1.000 milions de reproduccions a Spotify i més de 21 milions de singles (en format físic i digital) venuts a tot el món.

Per cada reproducció a YouTube, es paguen de drets uns 500 euros per cada milió de reproduccions, mentre que Spotify paga uns 0,30 euros per cada reproducció. La baixada d’una cançó sol costar 1 euro, mentre que la versió física en CD (“Despacito” només s’ha editat en CD en format single) ronda els 5 euros. Amb aquestes referències, podem estimar que el tema de Luis Fonsi i Daddy Yankee ha generat al voltant de 26,5 milions d’euros en aquests suports, sense comptar amb els drets de reproducció a tot el món i altres ingressos.

Tanmateix, no tots aquests diners va a les seves butxaques, ja que han de pagar drets als autors de la cançó. Per gravar-la, van pagar uns productors, un estudi i uns músics. Una vegada editat el màster, han tingut el management d’una discogràfica, amb les seves accions promocionals. En la realització del videoclip ha participat tot un equip de producció, realització i edició audiovisual, a més de coreògrafs, estilistes, ballarins, càtering… pràcticament un rodatge.

D’altra banda, Luis Fonsi i Daddy Yankee han tingut una altra important font d’ingressos: els concerts. De fet, fins a la irrupció de la pandèmia de la COVID-19, la interpretació en directe havia pres molta rellevància en els ingressos dels artistes, ja que els formats digitals havien minvat els seus beneficis respecte a dues dècades enrere, en què la venda física de música deixava importants beneficis a la indústria. Tot i que, una vegada més, qualsevol ingrés comporta les seves despeses corresponents.

Tot i que la COVID-19 va frenar en sec gires i festivals, la indústria musical registra creixements el 2020 i 2021: més de 400 milions de persones paguen subscripcions a plataformes de música online, fet que quadruplica la xifra de 2019, quan només 100 milions de persones ho feien.

El negoci de la música en streaming factura a l’any en subscripcions al voltant de 1.700 milions d’euros. De fet, el maig de 2020 Goldman Sachs va actualitzar la previsió de creixement de la indústria musical i va augurar que els directes, l’enregistrament i edició de música facturaran anualment més de 128.000 milions d’euros el 2030.

A Espanya, la indústria musical mou 7.600 milions d’euros, un 0,6 % del PIB, segons l’informe sobre l’impacte econòmic de la música a Espanya de la Universitat Internacional de la Rioja (UNIR). Als Estats Units, l’impacte puja a 162.000 milions d’euros, cosa que significa un 0,9 % del PIB, segons dades de 2018 de l’informe RIIA.

El plàstic és una solució perfecta per a moltes necessitats. Tanmateix, també s’ha convertit en un greu problema per al planeta. I això és perquè, avui dia, la major part dels seus residus no es reciclen. Per això Nantek, una de les empreses guanyadores dels Premis EmprendedorXXI, va decidir posar fil a l’agulla i desenvolupar un procés de reciclatge que fos rendible i atractiu per a la indústria. Tant és així que són capaços de transformar els plàstics en productes com el combustible. Carlos Uraga, CEO i fundador de la start-up, ens explica com ho aconsegueixen.

Un dels objectius principals de les polítiques públiques de sostenibilitat mediambiental és evitar, costi el que costi, els residus plàstics. Quins problemes principals representa aquest material per a la sostenibilitat del planeta?

Actualment, la situació del plàstic és més dramàtica del que es coneix. Per fer-nos-en una idea: els abocadors reben actualment en uns 10 o 12 anys la quantitat de plàstic que haurien de rebre en 30 anys tal com estan dissenyats. Cal fer alguna cosa amb tota aquesta quantitat de plàstic que es genera en tots els punts del planeta.

I com ha afectat la crisi de la COVID-19 en aquest sentit?

Aquesta pandèmia ha provocat que es generi encara més plàstic. Els ciutadans han consumit més productes de supermercat i, a més, ara hi ha més mentalitat de protecció dels aliments. També s’ha generat una gran quantitat de màscares que contenen polipropilè. Per a nosaltres, aquesta crisi ha resultat ser un al·licient per augmentar l’eficàcia del nostre procés i ser capaços de reciclar tot aquest plàstic.

Com va sorgir la idea de posar en marxa Nantek?

Nantek sorgeix d’una recerca sobre determinats nanoelements i agents reactius que ens va permetre veure que existia cert potencial en la reacció que transforma el plàstic en productes petroquímics, denominada piròlisi. Basant-nos en la recerca i el desenvolupament d’aquests nanoelements i reactius, vam observar que érem capaços d’augmentar el rendiment del procés i que, per tant, podíem fer-lo rendible per a la indústria.

En quin sentit creieu que destaca la vostra proposta per a la indústria?

El procés de piròlisi ja existia per transformar el residu plàstic en certs productes. Tanmateix, mai no ha tingut el rendiment suficient ni ha estat prou rendible per adaptar-lo a solucions industrials. El nostre procés el que fa és incrementar aquest rendiment, ens permet treballar a temperatures més baixes. D’aquesta manera, augmenta la seva eficiència pel que fa a costos, per la qual cosa és aplicable a la indústria real en el moment en què ens trobem.

Fins a quin punt la vostra solució pot ajudar les empreses? És realment un procés rendible i aplicable al dia a dia de la indústria?

Al final, per fer un procés de reciclatge que tingui un impacte real i que no sigui simplement una iniciativa altruista, el que has d’aconseguir és que sigui rendible. I nosaltres hem assolit precisament aquest punt, el de la rendibilitat, per trencar aquesta barrera que provocava que el reciclatge no fos atractiu per a la indústria o per als inversors. Així és com hem aconseguit que aquest procés tingui escalabilitat i recorregut a llarg termini.

I quin tipus de recursos sou capaços d’obtenir a partir del plàstic?

Gràcies al nostre procés, els productes que obtenim a partir del plàstic tenen un important valor afegit per a la indústria. Així, la proveïm de productes petroquímics i combustibles que no tenen origen fòssil, sinó que procedeixen d’altres de segona vida, que són els que aquesta indústria ha d’utilitzar per generar la sostenibilitat que es necessita.

Pel que fa a la implantació real del vostre procés en la indústria, quin grau de dificultat presenta?

Una de les màximes que sempre hem tingut presents a l’hora de dissenyar l’equipament que utilitzem és que la seva aplicació havia de ser senzilla per a la indústria.

És a dir, sabíem que no podíem desenvolupar una solució excessivament complexa, per això hem dissenyat unitats modulars que s’instal·len en aquells llocs on hi ha corrents de plàstic i que es dimensionen sobre la base de les quantitats de material que cal transformar. Havia de ser senzill d’aplicar per a la indústria i això és el que hem aconseguit.

Una de les metes de la Unió Europea és la implantació d’una economia circular i més sostenible. Com pot ajudar la vostra solució en aquesta tasca?

Un dels aspectes clau precisament consisteix a aconseguir una economia circular real, que es basa en el fet que el cicle de vida d’un producte es completi mitjançant la seva reutilització, reciclatge o revaloració. A Nantek el que fem és aplicar aquest concepte d’economia circular i tancar completament el cicle del plàstic.

Menys del 20% d’aquest material es troba actualment en economia circular completa i aquest és precisament el problema que estem intentant pal·liar, evitant que es derivi a la incineració o a l’abocador. No es tracta de reciclar només una part del plàstic, com passa ara, sinó de tancar completament el procés.

La idea de Nantek consisteix a instal·lar plantes arreu del món, de manera que desenvolupem una tecnologia que realment elimini el residu plàstic, perquè aquest material deixi de ser l’enemic. Ans al contrari: es tracta que es converteixi en una eina útil que sapiguem gestionar i revalorar sense que acabi als oceans o als entorns naturals.

Creus que arribarà un dia en què viurem sense plàstics?

Aquesta és una pregunta que està molt estesa. Personalment, no crec que arribem a viure sense plàstic. Fa 50 anys que es va començar a produir i es creia que seria la solució per a tot. Amb el pas del temps, s’ha demostrat que no és així, però sí que és cert que, per a moltes indústries i molts productes que utilitzem, aquest material és la millor solució.

El plàstic en si no és el problema. El problema és com es tracta aquest plàstic després. És un gran producte amb unes propietats perfectes per a moltíssimes aplicacions i, a més, de baix cost. El que hem d’aconseguir és gestionar correctament el seu residu.

I com pot aconseguir la societat impulsar aquesta gestió correcta? Quin és el paper d’Administració, empreses i ciutadans?

Hi ha un component important en la gestió del residu plàstic i és que l’Administració promogui que les empreses públiques i privades s’involucrin per fer aquest procés. Actualment hi ha una conscienciació per part de les companyies privades gràcies a l’acció de les institucions públiques, i aquesta és precisament la dinàmica que s’ha de seguir.

Al final, és l’empresa privada la que ha de saber gestionar el seu propi residu. Les públiques ja ho fan, però han de millorar el procés i traslladar-lo al sector privat.

Pel que fa a les persones, la conscienciació individual sobre com tractar el plàstic és fonamental. I això és una cosa que només poden fer les institucions públiques amb eines adequades que promoguin precisament aquesta conscienciació. Individualment, hem de conscienciar-nos de la necessitat de separar els plàstics i enviar-los a reciclar al lloc que correspon.

Per què us vau presentar als Premis EmprendedorXXI i què ha suposat per a vosaltres haver guanyat la fase sectorial?

Els Premis EmprendedorXXI de CaixaBank són un reconeixement que enforteix projectes de nova generació. Per a la societat, que una entitat com CaixaBank doni suport a la tasca que estem fent és sinònim que el nostre projecte realment té futur.

En el moment en què el jurat va decidir els premis no esperàvem ser guanyadors. Potser sí finalistes, però no guanyadors. Per tant, ser distingits entre les més de 1.000 empreses que competien va ser una sorpresa ben agradable.

HUBB i Seacliq són dues de les empreses portugueses que es van presentar a la 21a edició dels Premis EmprendedorXXI. Totes dues van resultar vencedores en la categoria sectorial. HUUB, amb plataforma logística integrada i completament dedicada a la indústria de la moda, va guanyar en el sector Commerce Tech. Seacliq, reconeguda en l’àmbit Agro Tech, ha creat una plataforma electrònica basada en blockchain per a la primera venda de peix.

 

Una plataforma integrada per gestionar la cadena de subministrament en la indústria de la moda

Com i quan va sorgir la idea de crear HUUB?

Tots els integrants de HUUB hem tingut contacte, d’una forma o d’una altra, amb els dos eixos elementals que han governat el projecte des de la seva concepció: el comerç detallista i la logística. I tots érem conscients de les ineficiències existents, especialment en els processos d’internacionalització del negoci, fins i tot en els grans grups nacionals. Sabíem que la tecnologia seria el tercer gran eix que resoldria aquest problema: així va sorgir la idea de crear un negoci basat en una plataforma amb capacitat per gestionar la totalitat de la cadena de subministrament de marques de moda amb l’objectiu d’assolir la màxima eficiència.

En què consisteix exactament?

HUUB és un accelerador de marques de moda. En l’era global, HUUB es posiciona al centre d’un ecosistema dinàmic, la cadena de subministrament de tots els seus clients i socis, amb un objectiu clar: fer créixer el negoci de tots. Per això hem desenvolupat una plataforma logística integrada i completament dedicada a la indústria de la moda denominada Spoke. Spoke fa la gestió de la cadena d’extrem a extrem, des dels proveïdors fins al client final ─ja sigui B2B o B2C─ en més de 120 mercats, sempre amb total visibilitat dels processos i les interaccions. L’avantatge competitiu rau en l’agregació de múltiples serveis en un únic punt i en una simplificació de la tarifació inspirada en el model SaaS (Software as a Service), la qual cosa garanteix una previsibilitat i gestió total que, al seu torn, permet als clients centrar-se en el que considerem l’essencial: el disseny i les vendes.

Com pot ajudar la plataforma Spoke a la indústria de la moda a Portugal?

Tenim un vincle molt estret amb la indústria de la moda a Portugal, especialment amb el teixit productiu nacional que alimenta aquest sector, que és dels més lucratius a tot el món. Ja ens beneficiem directament amb clients pel fet que produeixen al nostre país, però també hem aconseguit que alguns clients comencin a produir aquí, malgrat que no és el nostre core. Aquest és un vessant de benefici directe, però si ens fixem en tota la digitalització que la plataforma aporta a la indústria, creiem que el sector de la moda pot beneficiar-se molt d’un projecte com el nostre.

Com vau aconseguir arribar a les marques internacionals i atreure-les a la vostra cartera de clients?

Va ser un procés absolutament natural perquè, en realitat, HUUB va començar precisament amb una marca alemanya. La necessitat i l’avantatge competitiu d’aquestes marques rau en el fet que produeixen al nostre país. Avui tenim marques de 18 països, per la qual cosa a la nostra empresa, pel que fa a les marques, els centres de producció o els mercats de distribució, som veritablement agnòstics respecte de la geografia.

Heu pensat a aplicar la vostra plataforma a altres sectors de la indústria?

Creiem que el sector de la moda té una massa crítica, un potencial de negoci i una complexitat que ens ocupa en tots els paràmetres. Tanmateix, sabem una cosa: si estem preparats per treballar en la logística d’aquesta indústria, estem preparats per a moltes altres, perquè les exigències i la complexitat de l’univers de la moda són molt elevades.

Quins consells donaríeu a altres emprenedors que vulguin iniciar la seva pròpia aventura empresarial?

Sigui quina sigui la idea, el producte o el servei, es tracta sempre d’un negoci. I no hi ha negoci actiu que no sobrevisqui al que denominem el test del mercat. Veiem moltes startups completament obcecades amb inversors i no tenim dubtes que són molt importants, com ho han estat per a nosaltres. Però, per damunt de tot, la idea ha de tenir l’acceptació del mercat que es pretengui assolir. No es pot començar la casa per la teulada.

La Llotja Digital: tecnologia al servei del sector pesquer per rendibilitzar el negoci

Com va néixer Seacliq i per què es va centrar en el sector de la pesca?

Seacliq és una subsidiària de Bitcliq, companyia especialitzada en el desenvolupament de la veta de mercat de la Llotja Digital. Bitcliq és una empresa que va sorgir amb un espectre d’actuació una mica més ampli, el desenvolupament de projectes per a la indústria. Aviat li va sorgir un desafiament per al sector pesquer: ajudar una flota de pesca industrial amb seu a Ghana, a l’Àfrica. Seacliq va néixer a partir del repte de crear una plataforma tecnològica que l’ajudés a gestionar totes les operacions. L’objectiu era conèixer les despeses associades a totes les embarcacions per poder establir un preu just i que fos rendible.

Com “va descobrir” Seacliq aquest client?

Va ser una coincidència. Un vell contacte em va presentar el repte i el timing va ser perfecte. Aquest era “el projecte” que Seacliq estava buscant, no només per obtenir nom i impuls internacional, sinó també i, principalment, per tenir l’oportunitat de crear solucions diferenciadores. Un any després, la solució s’havia implementat, amb èxit, en els vaixells del que era el màxim processador mundial de tonyina. A partir d’aquesta data, l’empresa va aconseguir fer la gestió en temps real, i va permetre conèixer no només el que s’havia pescat, sinó també el valor de cada tona de peix.

En què va consistir la solució?

Vam crear un software que els vaixells poguessin utilitzar fàcilment per recollir dades dels sensors i dels mateixos usuaris ─els membres de la tripulació. L’objectiu era presentar la informació de forma organitzada, transmetre-la per satèl·lit de manera optimitzada per no disparar els costos de comunicació, recopilar-la en el núvol i fer les anàlisis necessàries per donar els indicadors en temps real.

Després de l’èxit de la gestió operativa, que va ser el primer pas, els nostres clients van començar a veure el potencial d’anar treballant el vessant de la traçabilitat i la qüestió de la sostenibilitat en el sector. De sobte, teníem una eina que, a més de permetre al gestor prendre decisions, possibilitava que el comprador disposés d’informació sobre el peix que estava comprant.

Com va sorgir la “Llotja Digital”?

El 2017, vam tenir l’oportunitat de participar en una trobada mundial per debatre el futur de les comunicacions per satèl·lit. Però hi havia una condició: havíem de produir un vídeo que mostrés l’aplicació de la tecnologia per presentar-lo en la conferència. La proximitat de l’esdeveniment ens va portar a buscar la possibilitat d’implementar el nostre negoci a Portugal, en detriment de l’Àfrica o Àsia, on teníem els projectes. Això va ser el principi de la Llotja Digital, sense ser-ho encara.

Vau detectar llavors una oportunitat de creixement?

Sí. Vam començar a preguntar als pescadors si ells veien algun avantatge en el fet de tenir una eina de gestió operativa. Tanmateix, el que ells realment necessitaven eren noves formes de fer la venda del peix, perquè la subhasta tradicional no acabava d’encaixar amb les seves necessitats. I nosaltres vam pensar que aquesta podria ser una oportunitat d’aplicar la tecnologia en un vessant de la comercialització. Ens vam adonar que, a més de la traçabilitat i de la gestió, podíem disposar d’un mercat que relacionés compradors i venedors en aquest context. A Portugal hi ha dues formes de venda de peix: la subhasta o el contracte. El que nosaltres oferíem era el millor d’ambdós mons: un contracte dinàmic.

Aquest contracte es fa quan el vaixell encara es troba a alta mar?

Gràcies al contracte dinàmic, aconseguim anticipar la venda fins i tot fins a la matinada. En el moment en què el vaixell captura pesca, pot posar-la a la venda immediatament: es notifica als compradors i la venda pot fer-se abans que l’embarcació arribi a terra. Això també és beneficiós per a l’armador, ja que és ell qui defineix el preu. Si el vaixell no ha venut el producte de forma anticipada, té la subhasta tradicional com a segon recurs.

El que vam acabar creant va ser un marketplace que uneix oferta i demanda en temps real, avança el període de transacció respecte del que és tradicional i ofereix tota la informació de traçabilitat del producte.

Les experiències d’impressió en 3D es queden sovint en mers prototips. Triditive ha creat una plataforma, AMCELL, que uneix software i hardware per aconseguir que la impressió en 3D es pugui industrialitzar, és a dir, reproduir a gran escala per millorar-ne l’eficiència. Un procés que permet que la producció en 3D sigui competitiva en molts sectors en què no ho era o que es puguin fabricar pròtesis que abans tenien preus prohibitius.

Què ha significat per a la vostra empresa haver estat una de les guanyadores dels Premis EmprendedorXXI?

El premi ens ha donat molta visibilitat en l’àmbit nacional. Tot el procés ha estat increïblement satisfactori; hem conegut molta gent molt implicada amb la necessària tasca d’ajudar i impulsar les startups. El viatge a Silicon Valley, aconseguit gràcies a aquest premi, ens va ajudar a desenvolupar una visió disruptiva per al futur, molt del que vam aprendre és ara a l’ADN de Triditive.

Què és AMCELL, com funciona i quina és la seva principal innovació?

AMCELL és una plataforma de hardware i software d’automatització de la impressió 3D per permetre a la indústria la fabricació en massa amb aquesta tecnologia. Triditive ofereix una solució integral per a la impressió 3D industrial i revolucionarà la fabricació. AMCELL consisteix en un sistema de braços robòtics que funcionen paral·lelament, amb sistemes que automatitzen tot el procés d’impressió 3D des de la planificació d’ordres de producció, preparació del treball d’impressió fins a l’ejecció de les peces impreses. Això permet que la màquina funcioni durant 24 hores 7 dies a la setmana amb mínima intervenció humana. És la primera màquina industrial capaç de fabricar metalls i polímers, preparada per a la producció en sèrie en la línia de producció de qualsevol empresa manufacturera.

Com ha estat el procés de desenvolupament d’aquest sistema?

A Triditive, abans de dissenyar AMCELL, ens vam posar en contacte amb la indústria i vam analitzar en detall per què no s’estava utilitzant la impressió 3D en la fabricació. Vam identificar els problemes i dissenyar AMCELL des de zero per superar-los i oferir una solució efectiva i ràpida d’implementar en la indústria.

 

Quins avenços suposa aquesta nova maquinària en els sistemes d’impressió industrial?

Triditive habilita la possibilitat, finalment, de fabricar en massa a un preu competitiu amb altres tecnologies. La impressió 3D fa gairebé 30 anys que és al mercat, i encara no veiem peces impreses fora del prototipatge o sectors punters en tecnologia com l’aeroespacial o el mèdic, que és on s’han enfocat totes les aplicacions d’impressió 3D.

 Suposa una gran reducció de costos per a les empreses?

Immensa. La impressió 3D era una tecnologia que molt pocs sectors es podien permetre. Amb AMCELL, hem aconseguit reduir els costos de fabricar lots de peces finals i ser competitius davant d’altres tecnologies de fabricació, així, la indústria manufacturera tradicional es pot plantejar la possibilitat de començar a implementar aquesta tecnologia en les seves línies de producció. Si preguntem al públic en general quants d’ells o elles tenen peces impreses en 3D o productes que tinguin integrades peces impreses, seran molt pocs els qui contestin positivament. Fins a dia d’avui, no hi havia peces impreses en 3D en béns de consum, perquè la tecnologia no tenia aquesta capacitat: amb AMCELL estem obrint aquesta possibilitat, fabricació en massa i automatitzada.

Quin impacte creieu que pot tenir el vostre sistema d’impressió 3D en la indústria espanyola?

Oferim molts avantatges, alguns d’aquests es basen a eliminar les barreres d’entrada a la tecnologia, com el cost de la maquinària, la dificultat per formar els operaris o eliminar la necessitat de fer obres de reforma a la fàbrica per adequar la instal·lació de la maquinària. A Espanya, llevat d’excepcions, no hi ha gaire innovació industrial. La nostra tecnologia, com d’altres que aniran apareixent al mercat, suposa una gran oportunitat per a la indústria que sàpiga veure els seus avantatges i els aprofiti, per això ja tenim oficines al Regne Unit i als Estats Units, on la indústria fa temps que implementa aquesta tecnologia i està molt més oberta a adoptar canvis, especialment si venen d’una startup. A Espanya les startups ho tenen més difícil per treballar amb la indústria, és una cultura totalment diferent, hem d’aprendre moltes coses en aquest tema.

Quins beneficis pot aportar a una empresa industrial la fabricació mitjançant impressió 3D? Quantes peces es poden imprimir en sèrie en un mes?

Una empresa industrial pot tenir molts beneficis: l’estalvi en costos, la personalització, l’optimització de la geometria, la reducció de pes…, però si m’hagués de quedar amb un, diria que una flexibilitat de fabricació sense precedents que obrirà mercats totalment nous. Una AMCELL pot imprimir 10.000 peces de 125 cm³ de manera automàtica, però la clau no és fer aquestes 10.000 peces iguals, cal pensar, per exemple, en 100 lots de 100 peces diferents, amb diferents geometries i materials.

 

Amb quins obstacles us vau trobar en el procés de desenvolupament d’aquesta tecnologia?

El més important va ser l’accés al finançament privat; el hardware no és atractiu per als inversors que busquen l’escalabilitat desmesurada del proper Facebook.

Quin paper juga la tecnologia IoT (Internet de les coses) en la vostra proposta? Parla’ns del software EVAM i de la gestió remota de maquinària.

A Triditive entenem l’automatització com una conjunció de hardware i software per eliminar la rigidesa en la producció. Per això vam desenvolupar EVAM, una plataforma de software per gestionar AMCELL, controlar la seva automatització i dotar-la d’aquesta flexibilitat que necessiten les fàbriques del futur. Cada vegada els lots de fabricació són més baixos; l’emmagatzematge de matèria primera i productes acabats s’intenta minimitzar al màxim per optimitzar. Gestionar una fàbrica avui dia i optimitzar-ne la rendibilitat és una tasca extraordinàriament difícil. Les AMCELL són els músculs, Internet els nervis i EVAM el cervell. Les AMCELL es connecten a EVAM com el sistema muscular del cos humà es connecta al sistema nerviós. Els nostres competidors intenten dissenyar un múscul perfecte (hardware) o un cervell (software), nosaltres dissenyem la solució des del començament com un sistema complet.

Què ha significat per a vosaltres com a empresa l’obertura de la vostra fàbrica pilot, SCALADD?

La veritat és que SCALADD ens ha permès dues coses molt importants: crear una cosa física, que poguéssim mostrar. Molta gent va pensar que només teníem la idea, i en canvi vam demostrar què era capaç de fer l’equip en només un any i amb un pressupost molt ajustat. D’altra banda, tenir capacitat de fabricació de peces ens ha permès sortir al mercat i valorar la nostra tecnologia. En menys d’un any hem aconseguit fer peces per a més de 100 clients en més de 5 països sense sortir a buscar-los.

Recentment, heu estat una de les 10 startups seleccionades per l’acceleradora IoT Tribe, cosa que ha suposat el vostre desembarcament al Regne Unit. Quins són els vostres plans d’expansió? 

La nostra principal activitat al Regne Unit és desenvolupar el nostre programa. Entrar en un mercat com pot ser el del Regne Unit o els Estats Units com a startup és gairebé impossible, necessites molt temps i recursos. Així que fer-ho a través d’una acceleradora és una gran oportunitat, ja que t’acullen i t’ofereixen la seva àmplia xarxa de contactes, que generalment està molt especialitzada i enfocada al teu sector.

Com poden les persones amb algun tipus de discapacitat beneficiar-se d’aquesta tecnologia? Parla’ns de la impressió de quadres mitjançant 3D i de les pròtesis AFO.

Els quadres impresos en 3D ─projecte que va rebre el 2017 el premi de disseny accessible per la fundació Aspaym─, i les pròtesis AFO són clars exemples de la nostra responsabilitat social corporativa i una mostra de com la tecnologia pot millorar la vida de les persones. Nosaltres generem tecnologia perquè d’altres puguin crear mercats que ajudin les persones. De manera resumida, ningú no farà un quadre per a persones amb discapacitat visual perquè no compensa, o cap empresa no farà pròtesis personalitzades perquè les tirades són molt baixes i surten molt cares, per la qual cosa el mercat és petit. Ara, amb la impressió 3D en massa i a cost molt reduït, aquests mercats que fa uns anys no existien s’obren.

Quins són els vostres objectius a llarg termini?

La visió de Triditive és “Permetre a la humanitat alliberar-se del treball manual”. El que és important d’aquesta visió és que tot l’equip està motivat per assolir-la; creiem que cap persona no hauria d’estar fent un treball manual i repetitiu que no aporti valor. Totes les revolucions industrials han permès a l’ésser humà disposar de més temps per dedicar-se a altres activitats com la ciència, l’art o els esports. A Triditive volem impulsar aquesta quarta revolució industrial perquè les persones passin a estar al centre de la revolució.

La impressió 3D és una tecnologia que fa anys que és al mercat però que fins a dia d’avui no ha desenvolupat el seu verdader potencial. A què creus que és degut?

En una primera etapa, els primers 25 anys, això va passar perquè només algunes empreses tenien les patents i no va existir pràcticament cap avenç. En la segona etapa, a mesura que a les diferents tecnologies d’impressió 3D els anaven caducant les patents, milers de persones es van posar a desenvolupar les tecnologies a cotes inimaginables ara fa uns anys. Estem començant la tercera etapa, en què ja començarem a veure el vertader potencial de les tecnologies més madures i la seva industrialització.

Quins són els vostres propers projectes a escala nacional i internacional?

Ara mateix, l’equip directiu es troba als Estats Units per obrir-hi mercat. Som a la millor acceleradora del món, Techstars, i sota el paraigües d’una gran empresa de fabricació com és Stanley Black&Decker. A més, tenim sempre oberts diversos projectes d’R+D per millorar les capacitats de la nostra tecnologia. Escalar i llançar el model comercial d’AMCELL és el nostre següent pas.

Com ha estat aquesta aventura d’emprendre un negoci en un sector considerat tradicionalment masculí?

És tot un repte per a una dona emprendre en tecnologia, i encara més quan aquesta està relacionada amb la indústria en la qual estem subrepresentades. Al sector de la fabricació additiva només el 13% són dones, la majoria de les quals es dediquen al màrqueting i les vendes. A Espanya només el 2% de les empreses tenen una dona CEO.

Hi ha termes que sempre tornen. Economia de guerra n’és un. A grans trets, el solem fer servir quan passem per una situació econòmica delicada que fa que hàgim de reduir les nostres despeses al màxim i treure el màxim partit del que comprem.

Es tracta d’una expressió molt polivalent, que utilitzem per explicar a un amic per què no anirem a prendre cerveses amb ell com a mínim durant els pròxims sis mesos, o fins i tot per referir-nos a un canvi d’hàbits en la compra de productes de bellesa.

Però l’expressió economia de guerra té un origen molt més literal. Es refereix a les mesures i actuacions que adopten els països quan passen per una situació crítica, com ara un conflicte bèl·lic o les seves conseqüències posteriors. En concret, Philippe Le Billon la defineix com el conjunt d’activitats econòmiques que s’organitzen per finançar una guerra, que passen per la producció, mobilització i distribució dels recursos. Aquestes actuacions influeixen, per exemple, en els impostos, el comerç o el racionament de béns. L’objectiu consisteix a gestionar l’economia de manera que s’acabi guanyant la contesa sense oblidar les necessitats de la població.

No existeix una única forma d’economia de guerra, sinó que cada país desenvolupa la seva pròpia quan ha de fer front a un conflicte d’aquestes característiques. El terme tampoc no és una exclusiva dels països, sinó que també es pot aplicar a grups armats locals que controlen un territori determinat. Per això les estratègies d’economia de guerra que es desenvolupen són molt variades.

No obstant això, hi ha alguns trets que es repeteixen sovint en les situacions d’economia de guerra. Molts ens resulten familiars, perquè els hem vist en pel·lícules bèl·liques que recreen conflictes molt diferents, com Allò que el vent s’endugué o Las bicicletas son para el verano.

Alguns senyals que ens permetran reconèixer que un país està aplicant mesures d’economia de guerra tenen molt a veure amb la tendència a l’autarquia o l’autoabastiment, que vol dir que l’estat intenta proveir la seva població i el seu exèrcit mitjançant recursos propis per reduir tant com sigui possible la dependència de l’exterior, sobretot davant el risc de patir un bloqueig econòmic. Aquesta estratègia es combina sovint amb el racionament d’aliments i altres béns per ajustar el consum al màxim, juntament amb l’aplicació de mesures per a l’estalvi energètic.

Un bon exemple d’això el trobem en la Gran Bretanya de la Segona Guerra Mundial, els subministraments de la qual van patir les conseqüències de la guerra submarina plantejada per Alemanya. Aquesta situació de bloqueig va implicar un gran esforç per produir la màxima quantitat possible d’aliments en sòl britànic, amb els quals proveir la població i les tropes. Les cartilles de racionament de l’Espanya de la postguerra també responen a aquest tipus d’estratègies.

La producció industrial d’un país en economia de guerra també se sol adaptar a les exigències d’un conflicte bèl·lic. És a dir, els seus esforços s’orienten a produir exactament el que necessita per afrontar-lo.

Aquest és el camí que van seguir els Estats Units durant la Segona Guerra Mundial: la producció de guerra va transformar radicalment la seva indústria, fins al punt que fàbriques d’automòbils com Chrysler es van dedicar a fabricar fusellatges d’avió. La mobilització de setze milions de persones cap als diferents fronts de la guerra, principalment homes, va crear un buit perquè altres col·lectius, com les dones, els llatins o els afroamericans, trobessin feina en la indústria nord-americana.

Ja durant la Primera Guerra Mundial, Alemanya havia desenvolupat al màxim i en un espai de temps curt la seva capacitat industrial per produir els recursos materials que necessitava, quan l’economia s’havia transformat en un factor bèl·lic de primer ordre.

El control de la política monetària per moderar la inflació, la creació de nous impostos, la desviació als sectors primari i secundari de partides pressupostàries abans assignades al sector terciari o el proteccionisme són altres dels trets que es poden observar en les economies de guerra.

També ho és el finançament mitjançant bons de guerra, que es venen als ciutadans a canvi d’un interès per poder comprar i produir armament. Aquest va ser el cas d’Àustria-Hongria durant la Primera Guerra Mundial o de Gran Bretanya durant la Guerra de Crimea.

Un cop vistos aquests exemples, no és gens difícil imaginar per què fem servir sovint l’expressió economia de guerra per referir-nos a certes mesures que adopten les famílies en moments delicats.

Per sort, evitar aquestes situacions pot resultar tan senzill com prendre algunes precaucions per tenir les finances familiars sanejades i evitar, així, entrar en la tan temuda economia de guerra.

Els ajustos en l’economia d’un país són clau per al seu rendiment durant un conflicte bèl·lic, però no només en termes de resistència. De vegades, també es fan esforços per passar a l’ofensiva contra els enemics.

Les batalles econòmiques que es lliuren durant una guerra poden resultar decisives per al desenvolupament de les físiques. Un exemple n’és la contesa del wolframi que van lliurar els aliats i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial en territori espanyol.

Aquest xoc va provocar fins i tot una escalada artificial dels preus d’aquest metall, que els alemanys feien servir per endurir el seu armament i que adquirien a Espanya. Quan els aliats ho van descobrir, van començar a comprar wolframi de manera massiva per evitar que els seus enemics hi accedissin, la qual cosa va fer que el seu preu es multipliqués per quatre.

Quote: Durant la II Guerra Mundial, les fàbriques de Chrysler es van dedicar a produir fusellatges per a avions.

Quote: El finançament mitjançant bons de guerra consisteix a vendre títols als ciutadans per poder comprar i produir armament.