Quan falta un any per a les paraolimpíades de Tòquio 2020, els inconformistes de l’esport es preparen per afrontar un dels reptes més importants de la seva trajectòria esportiva. I mentre aquests esportistes d’elit intenten superar les seves metes, CaixaBank continua donant-los veu i posant cara a les seves històries a través del seu programa de reptes 20 per als 20.

20 reptes en un compte enrere fins a la gran cita paralímpica, amb què es pretén donar visibilitat a la realitat de l’esport adaptat i els seus protagonistes. Ja els coneixes? Et convidem repassar les històries d’aquests esportistes que no coneixen límit:

Loida Zabala: campiona d’halterofília paralímpica i portaveu dels esportistes a l’inici de la campanya #InconformistesdelEsport, comparteix la seva història i el que va ser el seu màxim repte durant la seva carrera aquí.

Mari Carmen Paredes (Marató): protagonista del repte 3 i exemple de com un obstacle pot esdevenir el punt de partida d’una carrera plena d’èxits. La seva història, juntament amb la del seu marit Lorenzo Sánchez, parla de superació i energia inconformista en primera persona.

Núria Marques (natació) i Jordi Morales (tennis de taula): juntament amb un grup de nens i nenes d’entre 5 i 12 anys, ens van explicar sense tabús com es viu la discapacitat en el dia a dia i com és ser un esportista d’elit paralímpic.

Amb Toni Ponce (natació), Gerard Descarrega (natació), Sarai Gascón (natació) i Michelle Alonso (atletisme) descobrim tot el que hi ha al darrere dels èxits paralímpics. Els testimonis d’aquests medallistes ens expliquen com enfrontar-nos a les nostres barreres mentals per assolir qualsevol èxit esportiu.

En el repte 6 va arribar el moment d’anar més enllà i donar les gràcies als qui sempre hi són, aquelles persones que lluiten al costat dels inconformistes de l’esport per aconseguir que les seves metes siguin assolibles. Jon Santacana i Miguel Galindo van revelar com una amistat entre esportista i guia és, de vegades, la clau de l’èxit.

Mentrestant, Sara Revuelta (bàsquet en cadira de rodes) feia història amb la resta d’equip de la selecció femenina i es classificava per primera vegada des de 1990 per a les paraolimpíades. L’equip de bàsquet adaptat de Binissalem compartia amb els infants i joves del 3×3 Plaça CaixaBank l’experiència de jugar en una cadira de rodes en el repte 7.

Mari Carmen Paredes ha anat enderrocant, una per una, totes les barreres que la vida li ha anat posant. Fa més de 10 anys li van diagnosticar degeneració macular retinal, una malaltia que la va deixar pràcticament cega. La notícia va enfonsar-la i li va provocar una depressió de la qual va sortir només quan va començar a córrer. Segons relata Paredes, «quan em van diagnosticar, tenia dues opcions: quedar-me a casa planyent-me pel que m’estava passant o sortir-ne i superar aquesta situació». A poc a poc es va anar aficionant a aquest esport per la seva competitivitat innata i en comprovar que molts cops arribava de les primeres a les competicions, es va decantar per la segona opció. D’aleshores ençà, no ha parat de guanyar competicions i d’ocupar els millors llocs.

Paredes aconsella altres persones que tinguin qualsevol tipus de discapacitat que no es quedin a casa: «Hi ha un altre món aquí a fora. El món paralímpic és impressionant: hem conegut moltes persones extraordinàries gràcies a la meva discapacitat que d’altra manera mai no les haguéssim conegut». El seu marit, Lorenzo Sánchez, recorda a més la frase predilecta de la corredora paralímpica: «Ella sempre diu que se li va tancar una porta, però que se li van obrir moltes finestres».

Una altra barrera que ha hagut de superar ha estat la de l’edat. Va començar a competir amb gairebé 50 anys i això va fer que li resultés complicat trobar algú que apostés per ella. Competia amb gent de 20 i 30 anys i va haver de demostrar que era capaç de tenir bones marques i un nivell suficient. La part positiva d’aquesta situació és que estar envoltada de joventut la fa sentir-se més jove. «Molts cops a les concentracions ens adonem que podríem ser els pares o fins i tot els avis de molts atletes», recorda Sánchez.

L’última de les barreres que han enderrocat plegats està relacionada amb el Dia Internacional de la Dona. Durant els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, Paredes va aconseguir que la marató femenina paralímpica hi fos present per primera vegada en la història. «Em considero partícip i pionera d’aquest fet històric», recalca la corredora.

Però la seva no és tan sols una història de superació, sinó que també és un testimoni d’un gran amor. «Fa 43 anys que estem junts. Ens vam conèixer quan jo tenia 13 anys i ell, 17», recorda l’atleta. Mari Carmen Paredes i Lorenzo Sánchez corren sempre plegats. Lorenzo creu que és el millor que li ha passat en la seva carrera: «Fa 30 anys que em dedico a la professió, però de tots aquests podríem oblidar-nos-en de 24 perquè aquests són els que vaig fer tot sol». Els altres 6 ha estat amb la Mari Carmen, braç a braç, literalment, ja que la corda que els uneix en les competicions i els inhabilita el moviment d’un braç a cadascun, per normativa, no pot fer més de 50 cm.

Soy un bloque de texto. Haz clic en el botón Editar para cambiar este texto. Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo.

Hi ha una foto que resumiria molt bé la seva història. Va ser la que els van fer a la Copa del Món de Maratons a Londres del 2014 quan van batre el rècord del món en baixar de les 3 hores i, en acabar, es van abraçar. «El meu èxit més gran ha estat aconseguir batre el rècord mundial aquell any».

El 28 d’abril esperen tornar a repetir la gesta. El gran objectiu seria guanyar la Marató, encara que el seu repte és aconseguir quedar almenys entre els quatre primers llocs, cosa que els permetria participar en les Olimpíades de Tòquio del 2020.

Per aconseguir-ho, es preparen durament en nou sessions setmanals, que suposen unes 4 hores diàries i 125 quilòmetres cada setmana. Sánchez és qui s’encarrega més de la part tècnica i de l’entrenament. «Fem tres dies de velocitat, un dia de tirada llarga i dos dies de transició, a banda del treball de gimnàs i altres exercicis d’elasticitat, força, etc.»

«Dels companys esportistes, a qui més admiro és Ricardo Ten». Paredes s’està referint a l’atleta paralímpic medallista amb discapacitat física que només té un braç fins a l’altura del colze i una cama. Primer va ser nedador i va guanyar diverses medalles olímpiques; ara competeix en ciclisme i ja ha estat campió del món en aquest esport.

«És important que la gent sàpiga que existeix l’esport paralímpic, que competim amb gent popular, com ara a les maratons. Que se’ns vegi i que sàpiguen que som aquí lluitant per aquests primers llocs», comenta Paredes. Ella creu que els paralímpics necessiten més promocions i ajudes, i per això veu «tan important el patrocini d’empreses com ara CaixaBank, perquè no resti oblidat».