La Reial Acadèmia Sueca de les Ciències ha atorgat el Nobel d’Economia al canadenc David Card, a l’estatunidenc Joshua D. Angrist i al neerlandès Guido W. Imbens per les seves «contribucions empíriques a l’economia del treball», en el cas de Card, i «les contribucions metodològiques a l’anàlisi de les relacions causals», en el cas d’Angrist i Imbens.

L’abast de les investigacions i dels estudis dels guardonats suposen un èxit pel que fa a «nous coneixements sobre el mercat laboral i han demostrat quines conclusions sobre causa i efecte es poden extreure dels experiments naturals», explica l’Acadèmia.

A més a més, es destaca que l’enfocament d’aquests tres investigadors s’ha aplicat a altres camps, la qual cosa ha suposat una revolució en la investigació empírica. En ciències socials, multitud de qüestions responen a dinàmiques de causa-efecte, però no és fàcil demostrar-ho de manera empírica, ja que no hi ha referents per poder comparar.

Tanmateix, gràcies a les aportacions de Card, Angrist i Imbens s’han pogut fer demostracions a través d’experiments naturals, situacions que apareixen en la vida real que tenen els mateixos trets que experiments aleatoris.

Per exemple, gràcies als experiments naturals de Card sabem moltes més coses del mercat laboral. Els seus estudis han demostrat que la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) no té per què generar desocupació. Aquesta recerca, desenvolupada als anys 90 del segle passat, va generar sorpresa entre els economistes, ja que sempre s’havia donat per fet el contrari.

Card també va estudiar si els recursos educatius repercuteixen en els ingressos futurs d’un treballador. Per fer-ho, va fer la comparació del nivell educatiu de treballadors de la mateixa ciutat, però que eren originaris d’altres estats dels Estats Units d’Amèrica. Van descobrir que el rendiment escolar augmentava si hi havia més professors per estudiant. L’Acadèmia subratlla que, gràcies a la seva aportació, «existeix un suport empíric relativament sòlid per demostrar que les inversions en educació influeixen en l’èxit posterior dels estudiants, sobretot per als d’entorns desafavorits».

La relació entre immigració i ocupació és un altre dels temes que han despertat l’interès de Card. També als anys 90, va analitzar l’impacte de la immigració cubana a l’estat de Florida (EUA ) durant la dècada anterior. El resultat dels seus estudis va demostrar que els sous dels immigrants no han de minvar respecte dels sous dels seus països d’origen, tot i que els salaris dels primers a arribar-hi sí que poden disminuir.

Per part seva, Angrist i Imbens tenen el mèrit d’haver resolt el problema metodològic de l’extracció de conclusions concretes d’experiments naturals; és a dir, vincular de manera consistent científicament causa i efecte. La seva proposta ha resultat ser tot un èxit, perquè ja s’aplica a la resta de ciències socials.

Els tres premiats tenen passaport estatunidenc i han desenvolupat la seva tasca en universitats del mateix país.

El coneixem com a Nobel d’Economia, però en realitat es tracta del Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en Memòria d’Alfred Nobel. Quan el 1895 el científic Alfred Nobel va crear els premis que porten el seu nom, va seleccionar cinc disciplines: Física, Química, Literatura, Medicina i Pau. El 1969, el Banc de Suècia, per celebrar el seu tercer centenari, va voler crear un premi semblant que reconegués les aportacions d’investigadors en l’àmbit de l’economia.

En paraules de l’Acadèmia Sueca de les Ciències, les investigacions de Card, Angrist i Imbens «han millorat substancialment la nostra capacitat per respondre a qüestions causals clau, la qual cosa ha suposat un gran benefici per a la societat».

«Pànic a la borsa», «eufòria als mercats» o «aversió al risc del capital» són expressions que s’empren molt i que tot sovint escoltem, no sense certa sorpresa. Com poden sentir pànic, eufòria o aversió ens com ara els mercats o el capital? Una cosa semblant es devia demanar en el seu moment Richard H. Thaler i la recerca d’una resposta és justament el que li va permetre guanyar el Premi Nobel d’Economia el 2017.
El gran psicòleg de l’economia va gosar fer seure al divan una cosa tan racional, a primera vista, com una transacció econòmica. Com a resultat, va descobrir que les emocions tenen molt a veure a l’hora de prendre decisions relacionades amb els diners.

També Xavier Puig, doctor en Administració i Direcció d’Empreses i professor de la UPF, ens parla d’economia conductual i del paper clau de les emocions en la presa de decisions dels inversors en un nou capítol d’Aula Talks, un programa de formació financera per a accionistes de CaixaBank.

CaixaBank Accionistes presenta aquest AulaTalk amb Xavier Puig: «El comportamiento del inversor. Pánicos y euforias».

Richard H. Thaler va néixer a l’estat de Nova Jersey (Estats Units) el 1945. Després de doctorar-se en Ciències Econòmiques a la Universitat de Rochester, va començar a treballar en aquesta entitat. La seva activitat docent i investigadora va continuar a la Universitat Cornell d’Ítaca i a la Universitat de Chicago, on encara continua exercint avui dia.
Va ser als anys 80 quan Thaler es va plantejar un repte: descobrir com influeixen els trets humans sobre les decisions econòmiques de cada individu i quin efecte tenen sobre el mercat en la seva totalitat (per exemple, sobre els beneficis, els preus o l’assignació de recursos). Per assolir el seu objectiu, va decidir analitzar el procés de presa de decisions en economia i va fer-ho emprant diverses perspectives de la psicologia.
Gràcies a aquesta col·laboració entre disciplines, Thaler va descobrir que hi ha tres factors principals que influeixen en les decisions econòmiques de les persones: la nostra tendència a no actuar de manera totalment racional, el nostre sentit de la justícia i una certa manca d’autocontrol.
Això explicaria, per exemple, perquè no sempre comprem allò que més ens beneficia. També perquè estem disposats a boicotejar negocis quan considerem que han desenvolupat unes polítiques injustes amb els consumidors, com ara pujades de preus durant pics de demanda.
Aquesta descoberta contrasta amb una assumpció típica en economia: les persones manegen bona informació i la processen per prendre decisions racionals que els ajudin a obtenir un guany personal. Una teoria que acostuma a acceptar-se com a vàlida per fer prediccions, tot i que no sempre coincideix amb allò que passa en la realitat.

Un dels grans mèrits de Thaler ha estat aconseguir donar forma a una cosa que economistes d’arreu del món ja tenien clar: que accions basades en la intuïció es confonen molts cops amb actes racionals i que poden acabar per inspirar polítiques inadequades o ineficients.
Juntament amb altres grans experts, Thaler va ajudar a configurar l’anomenada «economia del comportament» o «finances conductuals», un camp al voltant del qual es formulen diverses teories que intenten explicar la presa de decisions en aquest camp, tant en l’àmbit individual com social.
Una d’aquestes teories és la de la comptabilitat mental. Elaborada per Thaler, és un exemple de la nostra tendència a actuar d’una manera irracional. Segons aquesta teoria, els individus tendim a dividir les nostres despeses en diverses categories com ara hipoteca o lloguer, manutenció, transport o roba, entre d’altres. Això ens pot dur a prendre decisions que només tenen en compte els seus efectes sobre una categoria determinada, en comptes de fer-ho sobre el total de les despeses.
Com a resultat, podem trobar-nos que som capaços d’estalviar en un apartat i, alhora, augmentar la despesa en uns altres. Per exemple, en finançar factures inesperades a través d’un crèdit al consum en comptes de fer-ho amb diners provinents d’un compte d’estalvi.

Una altra de les teories formulades per Thaler que li van valer el premi Nobel també està relacionada amb certs biaixos en la presa de decisions financeres. L’economista va aplicar en aquest cas el punt de vista de diversos psicòlegs i sociòlegs que expliquen com acostumem a donar més importància a les experiències que percebem com a pròximes en el temps. Això provoca que experimentem certa tensió entre allò que hauríem de fer —estalviar per a la jubilació— i allò que volem fer —comprar-nos un cotxe nou ara.
Amb la seva teoria de l’empenta, Thaler anima les autoritats a ajudar el nostre costat planificador sense incomodar el nostre jo del present. I ho farien empenyent els ciutadans a prendre decisions que els beneficiïn a llarg termini, respectant en tot moment la seva llibertat individual.
El truc consisteix en el fet que els individus i les organitzacions tendim a decantar-nos per processos de decisió senzills en situacions amb limitacions de temps, informació o càlcul d’esforços. Així, doncs, si ens faciliten els processos d’estalvi per a la jubilació —per exemple, mitjançant plans de pensions que ja van inclosos en la nòmina per defecte— ens resultarà més senzill exercir el nostre autocontrol i estalviarem més de cara al futur.
Les descobertes de Thaler no tan sols s’han aplicat en el camp de l’economia, sinó també en uns altres com ara la protecció dels consumidors, el màrqueting, l’educació, els serveis d’ocupació pública o la seguretat nacional. Fins i tot alguns països com ara el Regne Unit han arribat a crear «unitats de l’empenta» per trobar fórmules innovadores capaces d’ajudar els ciutadans en diversos àmbits.
Per cert, després de tants anys d’investigació, Richard H. Thaler va arribar a una conclusió molt clara sobre el destí que els esperava als diners que va rebre com a part del Premi Nobel. «Me’ls gastaré en oci», va dir. «I tan irracionalment com sigui possible».

Al francès li devem la comprensió de bona part de l’economia de mercat actual

Explicar com funciona una cosa tan complexa com l’economia. Aquesta és una missió a la qual molts acadèmics i investigadors han dedicat hores i hores de reflexions, de raonaments i d’anàlisis. Requereix un esforç tan gran que les grans descobertes, en aquest sentit, mereixen una distinció. Gerard Debreu va aconseguir totes dues coses i, a més a més, al màxim nivell. La seva obra Teoria del valor és un clàssic del pensament econòmic contemporani. El reconeixement que va obtenir va ser, ni més ni menys, que el Premi Nobel d’Economia del 1983.

Gerard Debreu és un economista atípic. Va arribar a l’estudi d’aquesta disciplina de manera indirecta, perquè ell era matemàtic de formació. Justament això explica per què va ser capaç d’aportar el rigor necessari per elaborar un model capaç de connectar tots els factors que intervenen en un mercat lliure i de trobar d’aquesta manera el seu equilibri. Tot i tractar-se d’un enfocament molt abstracte que ha tingut els seus detractors, el fet cert és que ha influït en diverses generacions d’economistes.

Gerard Debreu va néixer a Calais (França) l’any 1921. La II Guerra Mundial va interferir en els seus estudis perquè el conflicte va esclatar el 1939, just quan cursava batxillerat. Això el va afectar de tal manera que en comptes de preparar els exàmens per entrar a estudiar en una de les grans escoles científiques del país en un liceu de París, va haver de fer-ho en una improvisada escola preparatòria de Matemàtiques d’Ambert. L’estiu del 1940, França va ser dividida en diverses parts per les forces d’ocupació alemanyes, raó per la qual Debreu es va traslladar a Grenoble, a la zona lliure, on va començar els estudis de Matemàtiques Especials.

Ja el 1941, Debreu va ser admès a l’Escola Normal Superior, on va viure i estudiar fins a l’estiu del 1944. Aquests tres anys van ser una experiència extraordinària per a ell en molts sentits. Segons el matemàtic, el petit aforament de les aules, amb uns vint alumnes en la branca de Ciències, i també els estrictes procediments d’admissió, van ajudar a crear una intensa atmosfera intel·lectual.

Estava previst que Debreu acabés els estudis la primavera del 1944, però el 6 de juny va arribar el Dia el D. Va ser aleshores quan es va enrolar a l’Armada Francesa i va fer cap a l’Escola d’Oficials de Cherchell (Algèria). A l’exèrcit, hi va ser fins al juliol del 1945. Tot seguit, va reprendre el seu projecte de preparar l’Agrégation de Mathématiques, un examen que li permetria accedir a la docència i que va superar el 1946. Durant tot aquest temps, Debreu va començar a interessar-se per l’economia, una disciplina que ja no abandonaria mai més. En això va ser fonamental la seva topada amb una teoria que, per a més inri, acabaria marcant la resta del seu treball.

Debreu va ensopegar amb l’obra de Léon Walras, que esbossava la teoria matemàtica de l’equilibri. En concret, va ser una de les seves formulacions, a càrrec de Maurice Allais, la que el va fascinar. El títol de l’obra d’Allais era premonitori del que serien els anys següents de vida de Gerard Debreu: A la recerca d’una disciplina econòmica.

Els dos anys i mig posteriors al seu examen d’admissió a la docència, Debreu els va dedicar a augmentar els seus coneixements sobre economia. Posteriorment aconseguiria una beca Rockefeller que li va permetre visitar grans universitats nord-americanes com ara Harvard, Colúmbia o Chicago, entre d’altres. Allí va conèixer tots els avenços en ciències econòmiques que s’havien produït durant anys i dels quals França no havia participat a causa de la guerra.

El 1949 va començar a treballar per a la Cowles Comission for Research in Economics, on va estudiar l’existència d’un equilibri econòmic, entre altres treballs. El 1959, va demanar una excedència de sis mesos per visitar la seu d’una companyia elèctrica a París. Allí va poder analitzar en la pràctica els problemes que provoca una quantitat d’aigua incerta als reservoris de les plantes hidroelèctriques. Aquest fet, juntament amb un article publicat sobre béns contingents aquell mateix any per un altre premi Nobel, Kenneth Arrow, va empènyer Debreu a estudiar la incertesa econòmica, que va formar part de la seva monogràfica Teoria del valor.

Debreu ja havia publicat prèviament, juntament amb Arrow, un article sobre l’equilibri de mercat en què provaven que en un mercat amb condicions lliures i justes existien uns preus que podien aportar-li un equilibri. També un monogràfic el propòsit del qual era una anàlisi axiomàtica de la teoria general de l’equilibri econòmic. Teoria del valor va arribar després per introduir eines analítiques complexes procedents de les matemàtiques en la teoria de l’equilibri.

Debreu i Arrow van elaborar un model matemàtic d’economia de mercat. Segons aquest model, els diversos productors projectaven la seva producció de mercaderies i de serveis i, per tant, la seva demanda de factors de producció per maximitzar el seu benefici. D’aquesta manera es van crear vincles entre l’oferta de mercaderies, d’una banda, i de tots els preus, de l’altra.

L’objectiu consistia a preveure el comportament del mercat. De fet, els autors van establir unes relacions que van anomenar «de demanda», que no eren res més que les connexions existents entre els preus de totes les mercaderies i tots els factors de producció, juntament amb la demanda d’aquestes mercaderies i l’oferta d’aquests factors. El que tots dos autors pretenien amb aquest model era introduir axiomes en la ciència econòmica per obtenir-ne resultats generals.

Teoria del valor va abordar posteriorment aquest mètode per explicar els preus de les mercaderies en una economia de mercat amb propietat privada, i també el paper d’aquests preus en un estat òptim de l’economia. Tots aquestes descobertes pretenien ser una caixa d’eines per pensar i analitzar els mercats des d’una teoria general.

Una altra de les grans contribucions de Debreu i d’Arrow va ser la generalització de termes com ara bé contingent o incertesa, que fins aleshores amb prou feines es tenien en compte. El francès també va intentar establir un mapa de connexions preferents entre els diversos elements que intervenen en l’economia.

Gerard Debreu va rebre el Premi Nobel d’Economia el 1983 precisament per donar llum a una nova manera de plantejar els problemes de l’economia de mercat i l’ús de tècniques matemàtiques per aconseguir-ho, una cosa molt poc freqüent quan va establir amb Arrow el seu model, que posteriorment va polir amb la seva Teoria del valor.

Què és la teoria de jocs? “És impossible explicar-la en cinc minuts, però la definició que dono quan m’ho pregunten és que es tracta d’una anàlisi matemàtica que modelitza els conflictes en competència”, va dir Reinhard Selten. La teoria de jocs és, actualment, important instrument d’anàlisi de l’economia política, en especial, la teoria de jocs no cooperatius, és a dir, la part de la teoria que exclou acords imperatius.

L’economista que va introduir aquesta distinció entre jocs cooperatius i no cooperatius va ser el nord-americà John F. Nash, que va desenvolupar la noció d’equilibri que porta el seu nom. I el primer a adaptar l’aportació de Nash per analitzar la interacció estratègica va ser precisament l’alemany Reinhard Selten. Per tot això, ambdós van ser guardonats amb el premi Nobel d’Economia l’any 1994, juntament amb l’estatunidenc d’origen hongarès John Harsanyi.

John Forbes Nash, la vida del qual va inspirar la coneguda pel·lícula Una ment meravellosa, va néixer el 1928 a Virgínia de l’Oest, i deu el premi Nobel a la seva tesi doctoral, que va defensar l’any 1950, i que ja contenia la definició i les propietats del que després es va anomenar equilibri de Nash: un concepte de solució en què un individu pren una decisió coneixent l’estratègia que en maximitza els guanys, tenint en compte les estratègies dels altres actors que hi intervenen, de manera que no hi ha incentius per fer un canvi individual d’estratègia. Dit d’una altra manera: si jo actuo d’una manera, tu actues d’una altra; passa alguna cosa, i aquesta cosa dependrà del que fem tots dos. És la lògica que fem servir quan intentem fer-nos amb l’últim tros de pastís o quan fem un favor a algú amb l’esperança que ens el torni en el futur.

Encara que li van diagnosticar esquizofrènia paranoide, cosa que el va obligar a entrar i sortir dels hospitals durant la seva vida, Nash va morir en un accident de cotxe als 86 anys, quan un taxi el portava a casa, a Nova Jersey, després de tornar d’un viatge a Noruega. Venia de rebre un altre guardó matemàtic important: el premi Abel.

Reinhard Selten va néixer el 1930 a Breslavia, a l’actual Polònia, quan la ciutat encara pertanyia a Alemanya. Graduat en Matemàtiques i Ciències Econòmiques, des de 1969 va ser professor en diverses universitats alemanyes (Frankfurt, Lliure de Berlín, Bielefeld i Friedrich Wilheln de Bonn), així com en la de Berkeley, a Califòrnia.

Prenent com a base els treballs de Nash, va estudiar jocs com el pòquer o els escacs, en què es fan servir estratègies basades en el que faran els contrincants, i va formular “una teoria matemàtica de conflicte i cooperació” en què va analitzar matemàticament el comportament de protagonistes racionals, les seves estratègies de decisió i les seves maneres d’actuar en situacions competitives. En poques paraules, es podria dir que va perfeccionar l’equilibri de Nash per analitzar la interacció d’estratègies.

“És com jugar als escacs”, va explicar Selten al New York Times quan va rebre el premi Nobel. “Has de pensar molt bé en el que creus que farà el teu oponent, i després planificar la teva pròpia estratègia partint d’aquí. No sempre encertaràs, però pensar d’aquesta manera probablement farà que el teu joc millori i reduirà el nombre de moviments equivocats”.

Considerat un dels pares de l’economia experimental, Selten va morir el 2016, als 85 anys.

William Nordhaus i Paul Romer han estat guardonats amb el Premi de Ciències Econòmiques del Banc de Suècia en memòria d’Alfred Nobel, conegut popularment com Nobel d’Economia. Els acadèmics destaquen la contribució de William Nordhaus a la integració del canvi climàtic a l’anàlisi econòmica, mentre que en el cas de Paul Romer s’ha subratllat el seu paper en la integració de les innovacions tecnològiques en l’anàlisi de l’economia.

Nordhaus va començar a fer les seves primeres passes en la recerca de l’impacte econòmic del canvi climàtic el 1975, un moment en què amb prou feines s’entreveia el vertader problema a què s’enfronta el món. És el pare de l’economia del clima, i ha advocat per gravar amb impostos l’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera.

El Nobel d’Economia no forma part del llegat d’Alfred Nobel, ja que va ser establert el 1968 pel Riksbanken, el banc central suec, coincidint amb el 300 aniversari de l’entitat i va ser concedit per primera vegada el 1969, quan va distingir el noruec Ragnar Frisch i l’holandès Jan Tinbergen.

L’economista nascut a Elda (Alacant) Manuel Arellano es trobava a totes les travesses per aconseguir el Premi Nobel d’Economia. Ho hauria fet amb el seu col·lega Stephen Bond de la Universitat d’Oxford, que també apareixia entre els aspirants, segons Clarivate Analytics. Arellano, professor del CEMFI (Centre d’Estudis Monetaris i Financers), va publicar el 1991 l’article “Some Tests of Specification for Panel Data: Monte Carlo Evidence and an Application to Employment Equations”, juntament amb Bond, a Review of Economic Studies.

El CEMFI afirmava en un comunicat recent que “l‘estimador Arellano-Bond ha esdevingut una eina estàndard en l’econometria aplicada. Aquest mètode va ser desenvolupat en col·laboració amb Stephen Bond de la Universitat d’Oxford, qui també ha estat escollit aquest any com potencial guanyador del Premi Nobel. L’article que va presentar aquest mètode ha rebut més de 24.000 cites a Google Acadèmic, la qual cosa el converteix en un dels articles en economia més esmentats de tots els temps”, concloïa.

Hi ha molts més economistes destacats que han estat reconeguts per aquest premi i que han deixat empremta en el seu sector. Descobreix la nostra sèrie d’articles sobre economistes amb Nobel.

L’any 1985, després de gairebé 50 anys dedicant-se a l’estudi de l’economia, Franco Modigliani va rebre amb 67 anys un dels reconeixements més importants de la seva carrera, el premi Nobel d’Economia, per la seva aportació en l’estudi del funcionament dels mercats financers i en la conscienciació sobre l’estalvi domèstic. Després de rebre la notícia sobre el premi, l’economista va reconèixer que se sentia molt feliç: “Estic encantat per aquest reconeixement a la meva feina. És una manera preciosa de culminar la meva carrera”.

L’economista italià, que va exiliar-se als Estats Units per fugir de la repressió com a conseqüència dels seus treballs antifeixistes, va estudiar a la New School for Social Research. Més endavant va treballar com a professor al New Jersey College for Women i com a instructor d’economia i estadística al Bard College de la Universitat de Columbia de Nova York. No va començar a treballar al Massachusetts Institute of Technology (MIT), on va desenvolupar la resta de la seva carrera, fins a l’any 1962.

La Reial Acadèmia de Ciències de Suècia va destacar la seva teoria del cicle vital, una hipòtesi basada en la gestió de l’estalvi per a la jubilació. Tot va començar el 1953 amb el seu estudiant i company Richard Brumberg, amb qui va escriure “Life Cycle Hypotesis of Saving”, és a dir, la hipòtesi d’estalvi del cicle de vida. Amb aquesta teoria, pretenien transformar l’enfocament sobre els diners i l’estalvi per conscienciar als ciutadans sobre la importància del benestar econòmic futur i de tenir una bona cultura de l’estalvi.

Aquesta teoria observa que tothom compleix un cicle de vida pel que fa als estalvis: comencem a acumular diners quan comencem a treballar d’adults fins que ens jubilem, moment en què es consumeixen tots els nostres estalvis. Després d’analitzar aquest fet, tots dos economistes van arribar a la conclusió que els individus estalviaven durant les èpoques de bons ingressos i gastaven menys d’allò que es podien permetre per gastar més d’allò que ingressen durant les èpoques en què s’ingressen menys diners.

Quan va saber que havia aconseguit el premi Nobel, Franco Modigliani va decidir portar a terme la seva teoria del cicle vital: “Utilitzaré la dotació del premi d’acord amb les meves teories, segons les quals no gastaré els 225.000 dòlars de cop, sinó que ho faré gradualment durant la meva vida. Això és el que fa la gent segons la meva teoria: mantenir uns nivells constants de consum durant tota la seva vida”.

Per analitzar les finances corporatives, Franco Modigliani va col·laborar amb el premi Nobel d’Economia del 1990, Merton Miller, per desenvolupar una teoria que portaria el nom de tots dos economistes, la teoria Modigliani-Miller. amb la qual van desmuntar la hipòtesi àmpliament establerta durant aquella època, que afirmava que, per a les empreses, era millor finançar-se mitjançant emissions de capital que no pas amb emissions de deute.

La teoria Modigliani-Miller deia que no importa si el capital d’una empresa prové de l’emissió d’accions o de deute. Anys més tard, va estendre l’anàlisi per concloure que la política de dividends d’una empresa també és indiferent per calcular el seu valor.

Encara que inicialment molts d’economistes no la van acceptar, avui dia la teoria Modigliani-Miller conforma una de les bases del pensament modern de l’estructura del capital. A més, és una de les teories més importants quan es cursen estudis relacionats amb l’economia.

Franco Modigliani va morir sobtadament d’un atac cardíac el 2003 amb 85 anys a Massachusetts. Tanmateix, els seus estudis i les seves teories sobre l’economia segueixen vives. De fet, els seus treballs són una de les bases més importants tant per a les finances corporatives com per als mercats financers i de capitals. El seu estudi incansable sobre l’estalvi domèstic i els mercats financers l’han convertit en un dels economistes més importants del segle XX.

A més de Franco Modigliani, existeixen més economistes destacats que han deixat una empremta en el seu àmbit. Descobreix la nostra sèrie d’articles sobre Economistes amb el Nobel.

“És important que ens ocupem no només de l’economia, sinó també de com són les vides humanes”. Són paraules d’Amartya Sen, economista d’origen hindú, reconegut per estudiar l’economia més enllà de la teoria matemàtica i per aplicar-li una visió més social i humanitària. El seu enfocament innovador va ser reconegut per la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències que, l’any 1998, va guardonar el professor amb el Premi Nobel d’Economia.

Amartya Sen va néixer a Santiniketan, una ciutat situada a l’estat de Bengala Occidental, a l’Índia. Va començar la seva carrera professional al seu país d’origen, encara que, després de graduar-se en Ciències Econòmiques a la Universitat Visva-Bharati el 1953, es va traslladar al Trinity College de la Universitat de Cambridge, on va exercir de catedràtic associat del 1957 al 1963.

Durant la seva trajectòria professional, Amartya Sen ha centrat la seva investigació a establir la relació que existeix entre l’economia i el desenvolupament humà. “El desenvolupament és més que una xifra”, va explicar Sen a una entrevista que va concedir a la BBC. Entre les seves conclusions, l’economista va descobrir que la pobresa podia tenir dimensions múltiples. Després d’anys de treball, Sen va iniciar un nou paradigma per al desenvolupament, que se centra en la necessitat d’analitzar la situació real de les persones en comptes d’utilitzar els índexs habituals, com ara el producte nacional brut.

El seu punt de vista sobre el desenvolupament va inspirar a organitzacions tan importants com l’Organització de les Nacions Unides, que va crear un nou índex per canviar completament l’enfocament tradicional sobre els nivells de vida a escala internacional: l’índex de Desenvolupament Humà (IDH). Aquest índex es basa a captar les capacitats fonamentals de supervivència i d’elecció de vida que tenen els individus de cada país del món.

Una bona part del treball d’Amartya Sen estava orientat per les qüestions de la pobresa i la fam. En la seva publicació Poverty and Famines: An Essay on Entitlement and Deprivation (“Pobresa i fam: un assaig sobre el dret i la privació” en català), l’economista va demostrar que la fam no és conseqüència de les collites dolentes ni de la manca d’alimentació, sinó de les desigualtats que existeixen dins del sistema de distribució.

Amartya Sen també ha centrat part de la seva feina a defensar un procés de globalització més igualitari. Al llarg dels anys, l’economista s’ha mostrat molt crític amb el capitalisme. D’una banda, creu que tots els éssers humans necessiten més que coses materials per prosperar; de l’altra, critica la visió “tan tancada” que es té sobre l’èxit del capitalisme. “L’ètica va més enllà de valors com ara l’obtenció del benefici”, va afirmar Sen el 2001 al 14è Congrés anual de l’EBEN, xarxa europea que advoca per l’ètica en l’àmbit dels negocis, que es va celebrar a València.

Els seus estudis empírics sobre la fam, les definicions de les diferents mesures del benestar i la teoria de l’elecció social van fer que se’l reconegués com un economista que va més enllà de la teoria matemàtica per aplicar a l’economia una dimensió més humana. Els seus textos centrats en les economies del benestar i el desenvolupament humà han inspirat —i ho continuen fent— molts estudis de prestigi sobre la desigualtat material al segle XXI.

Coneix una mica més de prop a altres premis Nobel d’Economia de la història.

Friedman va cursar els seus estudis de Ciències Econòmiques a la Universitat de Rutgers durant els anys més durs de la Gran Depressió. El 1946 va obtenir el doctorat a la Universitat de Colúmbia. És considerat “pare” i màxim representant de la Universitat de Chicago, on va treballar com a professor de Teoria Econòmica.

Friedman va ser un dels defensors més actius del lliure mercat. Aleshores, el keynesianisme econòmic, promogut per l’economista John Keynes, dominava la política nord-americana. Keynes creia que, per evitar les crisis econòmiques, l’Estat havia d’intervenir en l’economia mitjançant l’augment de la despesa i el control dels tipus d’interès. Justament el contrari del que pensava Friedman, qui sostenia que el mercat era l’única font de riquesa i que els beneficis de les empreses eren els únics generadors del creixement econòmic. A més, opinava que aquests beneficis només es produirien quan el mercat funcionés amb total llibertat.

Amb la “Història d’un Llapis” l’economista va explicar de manera magistral els diferents passos que s’han de seguir durant el procés productiu. En aquesta història, Friedman destaca la diversitat de factors que han de cohesionar entre si. Conclou el seu discurs defensant la importància del lliure mercat perquè tot pugui confluir i així poder gaudir d’una gran diversitat de productes.

Friedman defensava que la llibertat econòmica havia d’anar acompanyada de la llibertat política. “Al que jo dono suport no és a la democràcia, sinó a la llibertat individual. Una societat en què els individus cooperin entre ells” deia l’economista. Els seus raonaments van servir com a base de les polítiques neoliberals que van adoptar alguns països. El Govern xilè de Pinochet va ser un dels més influenciats i va posar en pràctica les seves idees.

El març de 1975 Friedman va visitar Xile. Durant els sis dies que va ser-hi, va fer diferents conferències, seminaris i activitats, entre els quals es va incloure una reunió amb el general Pinochet. Aquest viatge no va passar desapercebut en l’àmbit internacional. Durant els anys següents, es van organitzar diferents manifestacions en contra seva i fins i tot alguns diaris van crear diversos moviments de protesta.

Friedman va morir el 2006 als 94 anys. Al llarg de tota la seva trajectòria va defensar el liberalisme econòmic, deixant rastre en gairebé tots els economistes neoliberals, i fins i tot el seu model va influir en els governs de Margaret Thatcher (Regne Unit) i Ronald Reagan (Estats Units). D’aquest últim, en va ser assessor econòmic, així com també ho va ser amb anterioritat de Richard Nixon.

Amb partidaris i detractors, Friedman ha passat a la història de l’economia, així com també ho van fer altres economistes amb Nobel com Joseph E. Stiglitz i James Tobin.

Format a la Universitat de Chicago, Stiglitz va fer el doctorat al MIT, va ser investigador a la Universitat de Cambridge i, posteriorment, professor a les universitats de Yale, Duke, Stanford, Oxford, Princeton i Colúmbia, on continua impartint classes en l’actualitat.

Tanmateix, la seva gran projecció pública, a més de pel Nobel, cal atribuir-la sobretot als llocs de caràcter polític que ha ocupat: entre 1995 i 1997 va ser president del Consell de Consellers Econòmics en l’administració del president Bill Clinton, i entre 1997 i 2000, vicepresident i economista cap del Banc Mundial. També ha estat membre del Grup intergovernamental d’experts sobre el canvi climàtic (IPCC) i de la Pontifícia Acadèmia de Ciències Socials.

Joseph Stiglitz, a qui l’Acadèmia sueca va considerar com «un dels fundadors de l’economia del desenvolupament modern», va demostrar que la informació asimètrica és fonamental per entendre molts fenòmens dels mercats, com ara la desocupació i les polítiques creditícies. I és que «moltes de les seves contribucions han transformat la manera en què els economistes pensen respecte del funcionament dels mercats», va afegir la institució que concedeix els premis Nobel.

Els mercats amb asimetria d’informació són aquells en què els diversos agents que actuen sobre un mateix mercat manegen nivells diferents d’informació que marquen les seves decisions. Són mercats d’informació asimètrica, per exemple, aquells en què els prestataris tenen millor informació que els prestadors sobre les seves possibilitats de reemborsament d’un crèdit, o aquells en què la junta directiva d’una companyia té més dades sobre la seva rendibilitat que els seus accionistes.

Amb els seus treballs, fets sobretot durant la dècada dels 70, Stiglitz va demostrar que un agent sense informació és capaç de captar la informació d’un agent més ben informat i de fer-la servir en benefici propi.

Considerat generalment un economista de l’escola de pensament de la Nova Economia Keynesiana, és un dels economistes més influents del món —va ser el més citat el 2008—. Stiglitz és autor de nombroses publicacions tècniques, però també de llibres divulgatius com ara Whiter Socialism (1996), El malestar de la globalització (2002, reeditat fa poc) o Com podem fer funcionar la globalització? (2006).

A la fi del 2016 vam tenir l’oportunitat de veure’l en directe en el marc del cicle de conferències impulsat per l’Obra Social ”la Caixa” en què, juntament amb l’exconseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, va tractar l’estat actual de l’euro.