El 1798, el panorama que Thomas Malthus pintava per a la humanitat era poc encoratjador: aquest erudit britànic pronosticava grans fams per a una població creixent. Les innovacions en el cultiu i la terra van evitar aquest destí ombrívol, però van crear problemes de sostenibilitat que encara avui intentem resoldre. Actualment, el repte consisteix a assolir una alimentació sostenible per a tots.
Si volem trobar sistemes que permetin alimentar la població del planeta i millorar la seguretat alimentària, cal buscar alternatives basades en la ciència. Quines opcions tenim?
És sostenible el sistema agroalimentari actual? En alguns casos, l’ús de la terra és òptim i aquesta es cuida de manera que es poden regenerar els seus compostos químics i preservar el bioma. Tanmateix, en línies generals, el complex sistema actual no és sostenible.
Tanmateix, ja hi ha algunes solucions que, combinades entre si, poden aplanar el camí cap a l’anhelada alimentació sostenible. Tot seguit en veurem alguns exemples. Entre parèntesis es pot veure el problema a la solució del qual contribueix més cada una.
L’agricultura de precisió evita l’ús massiu de fertilitzants. Amb aquest tipus d’agricultura, altament tecnificada, augmentarà l’eficiència en l’ús de nitrogen i fòsfor. També s’evitarà una part de les seves externalitats, tal com destaquen investigadors espanyols.
Sovint l’agricultura de precisió fa ús de satèl·lits, com en el cas del projecte nacional FATIMA. En altres, una alta sensorització i fins i tot robots industrials aplicats al camp. A més, els autors destaquen la importància de fer ús de biotecnologia innovadora, sense la qual és poc probable que s’aconsegueixin assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. També caldrà digitalitzar-la.
Després de treballar-hi durant dues dècades, investigadors de la Universitat de Yunnan (Xina) han desenvolupat un tipus d’arròs perenne (PR23), que té unes plantes que sobreviuen any rere any i continuen produint. Tal com destaquen els autors de l’estudi «Sustained productivity and agronomic potential of perennial rice»: «l’arròs perenne és un canvi radical amb potencial per millorar els mitjans de subsistència, millorar la qualitat del sòl i inspirar la recerca sobre altres cereals perennes».
Un dels avantatges d’aquest gra és precisament la recuperació del sòl, ja que no cal plantar de nou per a cada collita.
A causa del creixent impacte global de la indústria ramadera —cada vegada es consumeix més carn per persona, segons la FAO, i cada vegada hi ha més persones—, i encara que hi ha sistemes de pasturatge mòbil capaços de cobrir part de les seves externalitats, cal reduir el consum de carn o buscar formes diferents de produir-la.
L’agricultura cel·lular és una de les possibles solucions a la producció de proteïnes animals que no exigeix, en principi, una alta pèrdua de biodiversitat. A més, prescindeix per complet de patiment animal. És una tecnologia encara en desenvolupament, però el cultiu de cèl·lules animals en reactors és molt prometedor.
Un dels principals avantatges del cultiu cel·lular, que consisteix en la reproducció cel·lular en un tanc anomenat bioreactor, és que només es produeix la part comestible de l’animal, cosa que redueix considerablement l’energia final necessària per produir un quilo de carn. A més, allibera espai al camp per a altres usos.
Amb l’estalvi d’espai que aporten solucions tècniques com les tres anteriors, és possible resilvestrar (rewild) zones antropitzades i danyades amb poca biodiversitat. Diferents estudis assenyalen la necessitat de resilvestrar terrenys de cultiu abandonats des de fa anys. Si l’àrea no produeix menjar, llavors convé restaurar-la.
Com a complement al rewilding i alternativa a l’agricultura convencional, la permacultura és un mètode sistemàtic que pretén agrupar tots els factors d’ecologia, agricultura o seguretat alimentària sota un mateix paraigua. Els seus objectius són la sostenibilitat i no esgotar els sòls.
Hi ha un consens absolut en el fet que blindar els espais protegits i augmentar-ne dràsticament l’àrea —i interconnexions per no formar illes— és un requisit imprescindible per protegir la biodiversitat i impulsar l’alimentació sostenible. Només el 16,64% de la superfície terrestre i les aigües continentals i l’1% de les aigües estan protegides, segons l’Informe planeta protegit 2020 de l’ONU.
En una de les publicacions més rellevants sobre la biodiversitat, el professor Sir Partha Dasgupta assenyala la necessitat de donar subsidis no per a l’explotació de la natura, sinó per a la seva protecció, valorant els recursos naturals, així com la d’eliminar les subvencions als combustibles fòssils.
