Repte 1: CaixaBank i el Comitè Paralímpic Espanyol, junts fins a Tòquio 2020
Hi ha signatures que són molt més que tinta sobre paper, són compromisos. Això és el que significa l’acord entre CaixaBank i el Comitè Paralímpic Espanyol: un compromís sincer per fer costat als esportistes paralímpics durant el camí cap als Jocs de Tòquio 2020. (més…)
SOSTENIBILITAT
La relació entre cohesió social i creixement inclusiu
«Cohesió social i creixement econòmic inclusiu són dos conceptes indissociables i que es retroalimenten. Per tant, en un país en què el creixement és més inclusiu, és més fàcil que augmenti la cohesió social», assegura Javier Ibáñez de Aldecoa en el darrer informe mensual de CaixaBank Research, que precisament porta per títol «Cohesió social i creixement inclusiu: indissociables». De la mateixa manera, en un país que tingui un nivell de cohesió social elevat, resultarà més fàcil que es duguin a terme mesures que afavoreixin un creixement més inclusiu, sosté l'investigador, perquè «la cohesió social és un dels factors que permeten que el creixement econòmic sigui inclusiu». Però el contrari també és cert: quan el creixement esdevé menys inclusiu, es corre el risc que es deteriori la cohesió social, amb tot el que això comporta. En l'informe de CaixaBank Research, Ibáñez de Aldecoa analitza la cohesió social a Espanya, un element que considera «clau per poder determinar la capacitat que té per fer front als reptes que se'ns presenten», i la compara amb els països del seu entorn. Per fer-ho, l'investigador ha construït un índex que ha anomenat «indicador agregat de cohesió social (IACS)», que permet agregar i sintetitzar en una única mètrica la informació continguda en els 33 indicadors de cohesió social de què disposa l'OCDE.L'informe destaca que els països nòrdics, que es caracteritzen per tenir una elevada qualitat institucional, són els que se situen al capdavant de la llista. D'altra banda, les economies emergents, que tenen institucions menys robustes i consolidades, són les que presenten uns nivells de cohesió social més baixos. Això permet una primera conclusió: la cohesió social ve determinada, en part, pel nivell de desenvolupament de les institucions de cada país. A Espanya, el grau de cohesió social se situa en una posició intermèdia, encara que per sota de la mitjana de l'OCDE, segons l'IACS. En positiu, hi destaquen els elevats nivells de satisfacció personal i el dinamisme de l'entorn social. I en negatiu, els baixos nivells de confiança en les institucions. Portugal es troba lleugerament per sota del seu veí espanyol, resultat d'uns nivells inferiors de satisfacció personal i d'inquietud política. D'altra banda, països com ara Alemanya, Finlàndia o els EUA gaudeixen de nivells de confiança molt més elevats que Espanya o Portugal, de manera que constitueixen un punt de referència important en el qual fixar-se. «Quan fem una comparativa entre països per als diversos pilars obtenim alguns resultats interessants», indica Ibáñez de Aldecoa. «Per exemple, si ens centrem en el pilar de criminalitat, observem que els països europeus són els que obtenen millors resultats en aquesta dimensió, mentre que tant els EUA com els països emergents mostren una percepció de més criminalitat». Per tant, sembla natural que les societats amb estats del benestar més desenvolupats i generosos, com ara els europeus, surtin molt millor parats en aquest àmbit que no pas els països emergents o els EUA. Finalment, es fa servir l'índex de cohesió social per estudiar la seva relació amb el creixement inclusiu, i els resultats de l'informe confirmen que es tracta de dos conceptes indissociables. Javier Ibáñez de Aldecoa Fuster conclou que «en definitiva, davant la important transformació del sistema productiu que suposen el canvi tecnològic i la globalització, i els desafiaments que presenta l'envelliment de la població, és important actuar per reforçar la cohesió social, un element indispensable per poder dur a terme les reformes que promoguin un creixement inclusiu i sostingut».
SOSTENIBILITAT
Com ajudar els nostres fills a triar estudis
Una pregunta que la immensa majoria de pares afronta en un moment donat: Què haurien d’estudiar els meus fills? Respondre-la adequadament és un maldecap habitual perquè d’això dependrà el seu benestar futur. També per això aquesta qüestió es repeteix generació rere generació. La mala notícia és que no hi ha una resposta rotunda. La bona, que la podem encertar fins i tot encara que ens equivoquem en un primer moment. En un entorn tan canviant com el que vivim avui dia, pot semblar que és més difícil que mai no orientar els nostres fills sobre el tipus d’estudis que han de triar. Tanmateix, no és així: sempre ha estat complicat i sempre s’ha encertat tant com s’ha errat. Retrocedim quinze anys: si algú ens preguntés quins estudis recomanaríem a un jove, sens dubte hauríem pensat en l’arquitectura com una excel·lent opció. Tanmateix, la crisi immobiliària que va aflorar pocs anys més tard va enviar molts d’aquests professionals a l’atur. Així, van passar d’una situació de plena ocupació pràctica a una desocupació del 33 % en pocs anys. Gràcies a experiències com aquesta, avui sabem que no podem prendre aquest tipus de decisions basant-nos en el present. Hem de mirar més enllà i no només això: també hem d’ajudar els nostres fills a preparar-se davant possibles canvis. Una lliçó molt important que els nostres pares desconeixien i no van poder transmetre’ns.Encara que orientar els nostres fills sobre quins estudis han de triar pugui semblar una missió impossible, no ho és. Tenim moltes pistes al nostre abast i més informació que mai per trobar una resposta adequada. El primer que hem de tenir en compte és que vivim immersos en la Quarta Revolució Industrial, tal com assegura el Banc Mundial, i hi mana la tecnologia. És una època en la qual sorgeixen nous perfils professionals a tota velocitat, al mateix temps que se n’extingeixen d’altres. De fet, el Fòrum Econòmic Mundial n’espera que canviï el món del treball per complet i el polaritzi entre professionals més i menys qualificats. La irrupció dels robots en tasques que abans feien humans també contribuirà a aquest canvi. Un altre factor que no hem d’oblidar és que les vides laborals seran cada vegada més extenses. No només pel progressiu retard en l’edat de jubilació, sinó també per l’augment de l’esperança de vida. Aquestes dues premisses ens ofereixen dues pistes molt valuoses per al nostre propòsit. D’una banda, que la tecnologia estarà molt present en pràcticament qualsevol ocupació, per això resultarà fonamental entendre-la i saber com manejar-la. De l’altra, que els llocs de treball canviaran constantment durant els anys i exigiran un esforç igualment constant en formació. Els nostres fills s’enfrontaran a una carrera laboral canviant, llarga, multietapa i no lineal, que hauran de saber afrontar i, per què no, gaudir.Tenint tot l’anterior en compte, sembla senzill imaginar-se per què cada vegada més experts apunten a les disciplines STEM com les de més projecció de futur. STEM és l’acrònim en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques. De fet, un informe de Randstad Research preveu que la generació de científics, informàtics, enginyers i matemàtics descendeixi en els propers anys a un ritme anual del 3 %, malgrat que la demanda d’aquests perfils en el mercat laboral creix constantment. Aquests coneixements cotitzen a l’alça perquè són claus per planificar i desenvolupar tecnologia. La intel·ligència artificial o el big data requereixen professionals formats en aquestes disciplines per al seu progrés. Tanmateix, no semblen ser suficients per si soles davant els reptes que planteja el mercat laboral. Per això, el concepte STEM s’ha vist ampliat en una lletra: la A d’«arts» o, en un sentit més ampli, humanitats. STEAM comprèn també les disciplines que ajuden els alumnes no només a dotar de sentit aquesta tecnologia, sinó, a més, a ser més flexibles en l’àmbit laboral, així com a afrontar el seu treball amb més creativitat i pensament crític. Això vol dir que els estudis relacionats amb les humanitats, les arts i les ciències socials no estan sentenciats, ni de bon tros. De fet, diferents experts apunten que el desenvolupament d’intel·ligència artificial demanda cada vegada més lingüistes, juristes, filòsofs i fins i tot músics, que s’integraran en equips de treball multidisciplinaris. En aquest sentit, perfils professionals tan diferents com lingüistes computacionals, estrategs de contingut, enginyers gràfics, consultors de hacking ètic i dissenyadors d’ètica, especialistes en virtualització o arquitectes de big data treballaran junts cada vegada més.El canvi de paradigma que estem vivint fa que la pregunta amb què iniciàvem aquest article no tingui (ni necessiti) una resposta concreta. De fet, avui és més important reflexionar sobre com han d’estudiar els nostres fills que sobre el tipus de disciplina que han de triar. Tot apunta al fet que la formació dels nostres fills serà constant i canviant durant tota la seva carrera. En aquest sentit, és molt probable que arribin a desenvolupar diferents especialitats durant la seva vida. Això requerirà compaginar o fins i tot alternar diferents períodes d’aprenentatge amb uns altres d’activitat laboral. Així, no importa tant quin tipus d’estudis iniciïn els nostres fills en deixar l’escola o l’institut, sinó com utilitzaran aquests coneixements i aquestes habilitats després per adaptar-se al mercat laboral. També que la disciplina que triïn els interessi, els motivi i se’ls doni bé. De poc serveix animar un actor nat a estudiar enginyeria biomèdica només perquè, a priori, podrà tenir una millor projecció laboral. L’avantatge que existeix ara és que sempre es podrà especialitzar per adaptar les seves destreses al mercat de treball. El temps dels arquitectes ha donat pas al dels experts en disseny arquitectònic digital. El dels enginyers, al dels especialistes en enginyeria i operació de drons. El dels sociòlegs, al dels analistes d’audiències digitals. Es tracta d’una transformació que continuarà en els propers anys i a la qual els nostres fills han de saber respondre amb fonaments sòlids, molta flexibilitat, formació contínua i, sobretot, sense por al canvi.
ECONOMIA
Què és l’economia de guerra?
Hi ha termes que sempre tornen. Economia de guerra n’és un. A grans trets, el solem fer servir quan passem per una situació econòmica delicada que fa que hàgim de reduir les nostres despeses al màxim i treure el màxim partit del que comprem. (més…)
ECONOMIA
