Ets feliç? Així es mesura la felicitat

És possible mesurar la felicitat? I encara més, és possible definir-la? Felicitat és un d’aquests termes que tothom entén i identifica, però quan es demana delimitar-lo, sorgeix una nova definició per cada persona que ho intenta.

La felicitat és un sentiment o un estat d’ànim; és a dir, una conseqüència positiva i delimitada temporalment que se sol derivar del fet d’haver assolit certes metes. Per exemple, un se sent feliç quan ha aconseguit un lloc de treball desitjat. Però aquesta persona que està feliç pot no ser feliç.

Això es deu al fet que la felicitat també és un mesurament subjectiu i, per tant, autopercebut del benestar personal. Una cosa així com un indicador propi i no transferible sobre com és el benestar de cada persona. Aquesta subjectivitat, per descomptat, planteja problemes a l’hora de mesurar.

De fet, la felicitat depèn en gran manera d’alguna cosa tan subjectiva com les percepcions. Un exemple: hi ha estudis que mostren que una victòria de la selecció de futbol alemanya provocava una millora de la valoració subjectiva de la situació econòmica equivalent a un augment de sou d’uns 5.600 euros anuals.

En línies generals, tot i que existeix molta controvèrsia i no hi ha unanimitat, s’entén ser feliç com un estat continu en què el benestar personal és alt. Aquesta definició ens va molt bé si el que volem és mesurar la felicitat de la societat, perquè podem intentar mesurar-ne el nivell de benestar.

Hi ha moltes maneres, totes indirectes i cap completament precisa, de saber com és de feliç la gent, és a dir, de mesurar la felicitat. Si més no, en línies generals.

La felicitat nacional bruta (FIB) és un valor que pretén mesurar la qualitat de vida de la població en considerar factors com el benestar psicològic, la diversitat mediambiental o la vitalitat d’una comunitat.

L’escala de felicitat subjectiva (EFS), de la qual hi ha força variants, persegueix conèixer el benestar subjectiu d’una persona de manera que sigui comparable. No obstant això, no està universalment acceptada.

La satisfacció vital, mesurada a través de qüestionaris com l’SWLS (escala de satisfacció amb la vida), és un instrument per analitzar el benestar psicològic. Encara que el model té les seves crítiques, la seva estandardització i metodologia permeten fer comparacions interessants.

L’índex de desenvolupament humà (IDH) sovint s’ha relacionat amb el grau de benestar social; i, per tant, amb la felicitat de la població, encara que s’estan cercant alternatives que incloguin factors com la desigualtat social o l’impacte ambiental.

Per descomptat, hi ha molts més mètodes de mesurar la felicitat i el benestar, però tots incorren en el mateix problema: tenim tantes definicions de tots dos termes i és tan subjectiu, que la seva fiabilitat és qüestionable.

Un estudi de CaixaBank Research posa l’exemple de l’índex de felicitat, que se sol utilitzar per comparar països. Es tracta d’un rànquing que es construeix a partir de qüestionaris en què cada persona avalua el seu nivell de felicitat entre 0 i 10. Tanmateix, no té en compte, entre altres factors, que determinats països i cultures poden ser més feliços que d’altres, fins i tot amb la mateixa situació econòmica i social.

Tenint en compte l’anterior, hi ha alguns factors que, en general, ens solen fer més infeliços a tots.

L’atur és un dels factors que fa més infeliç la població, en part per la impossibilitat de realització personal a través de la feina encastada en la nostra cultura vital, sumat a la falta d’ingressos, però també per no ser capaços de complir algunes expectatives.

Segons CaixaBank Research, aquest és un dels factors que té una relació negativa més acusada amb la satisfacció vital, i l’efecte no s’esvaeix amb el temps a diferència del que sol passar, per exemple, amb les malalties cròniques.

Precisament no complir les expectatives és un altre gran motiu d’infelicitat. I, paradoxalment, un nivell més alt d’estudis fa que tinguem expectatives més altes, tal com destaca l’informe.

La soledat, sobretot quan no és voluntària, és un altre dels motius d’insatisfacció més freqüents, íntimament relacionat —per a mal— amb el benestar emocional. En una societat amb habitatges més atomitzats —els unipersonals són dels que creixen més— aquest factor és cada vegada més important.

Com a animals socials, els éssers humans som feliços gràcies a les relacions amb la nostra família, amics i la comunitat que ens envolta, segons diverses recerques. A aquest estat, també hi contribueix tenir una feina estable i motivadora, la salut, la llibertat individual i ser fidels als nostres valors.

El director economista cap de CaixaBank, Enric Fernández, apunta que és important tenir en compte aquests elements a l’hora de dissenyar polítiques públiques.

«L’educació, la sanitat i la lluita contra l’atur han de formar part dels pilars d’un estat del benestar que té com a objectiu la felicitat dels seus ciutadans. També han de ser importants polítiques que promoguin la conciliació entre feina i família i que fomentin la participació cívica, així com el respecte per les llibertats individuals», apunta a l’article «L’economia de la felicitat».