Desertificació: ha arribat l’hora de mirar al sòl

Cada cop que ens preocupem per la sequera, els humans tendim a mirar al cel. És ben natural, ja que la solució acostuma a arribar de dalt en forma de núvols negres. Tanmateix, quan l’aigua escasseja, poques vegades dirigim la nostra mirada al sòl. I ho hauríem de fer, perquè és allí on aquesta mancança provoca les conseqüències més desastroses. De fet, l’ONU celebra cada any el Dia Mundial de Lluita contra la Desertificació i la Sequera, dos fenòmens que hi tenen molt a veure i que provoquen més morts i desplaçaments humans que qualsevol altre desastre natural.

També sol passar que quan ens amoïnem per la desertificació acostumen a fer-ho de manera parcial. El més habitual de tot és que ens imaginem el desert del Sàhara avançant fins a inundar països sencers. I no es tracta exactament d’això.

Segons la definició de la Convenció de Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CLD), aquest fenomen consisteix en la degradació de les terres de zones àrides, semiàrides i subhumides seques resultant de diversos factors, com ara les variacions climàtiques i les activitats humanes.

Això vol dir, bàsicament, que no és que els deserts avancin, sinó més aviat que els sòls d’aquestes zones es degraden per efecte del canvi climàtic i d’un sistema d’explotació insostenible que esgota els nutrients del sòl i els aqüífers subterranis.

A Espanya, segons el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, dos terços del territori pertanyen a les categories d’àrees àrides, semiàrides i subhumides seques, raó per la qual es troben potencialment afectades per aquest fenomen.

La desertificació és una amenaça que no té una solució senzilla. N’hi ha prou a fer una ullada a l’entorn en què acostuma a produir-se per adonar-nos de la seva complexitat.

El cas és que hi ha uns 2.000 milions de persones al món l’alimentació de les quals depèn justament dels ecosistemes de les zones seques. Encara que les terres d’aquestes àrees són terrenys de poca productivitat, cal treballar-les per mantenir tota aquesta població, però la seva explotació intensiva en degrada ràpidament els sòls. Quan ja no poden donar més aliment a la població, aquestes terres s’abandonen i contribueixen a les migracions de les zones rurals cap a les ciutats.

Més en concret, les causes principals per les quals es produeix el fenomen de la desertificació són sobretot tres: la desaparició de la coberta vegetal que manté la capa fèrtil del sòl a causa de la tala d’arbres i d’arbustos; el sobrepasturatge o pasturatge excessiu, que impedeix la regeneració de les plantes al ritme que són consumides pels animals, que al seu torn destrueixen les capes superiors del sòl amb les seves petjades; i l’agricultura intensiva, que esgota els nutrients del sòl. També hi ha altres activitats, com ara la mineria, que poden influir en la desertificació.

Per acabar de complicar encara més les coses, el vent i l’aigua torrencial també contribueixen a la desertificació perquè arrosseguen la capa superficial de sòl fèrtil. Tots aquests factors combinats i repetits en el temps acaben per convertir el que abans era terra seca en un desert.

En el cas espanyol, problemes com ara la repetició d’incendis, la variabilitat extrema de les pluges, un relleu desigual amb vessants escarpats i paisatges molt diversificats, o la sobreexplotació d’aqüífers, agreugen aquest procés.

La resposta que cerquen des de fa anys els diversos organismes internacionals per combatre la desertificació té molt a veure amb la sostenibilitat. De fet, el Dia Mundial de la Desertificació i la Sequera d’enguany se centra a promoure un canvi en la manera que tenim de produir i consumir cap a patrons que siguin més sostenibles.

En aquest context, la lluita contra aquest problema contribueix directament a alguns dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) marcats per l’ONU en la seva Agenda 2030 per preservar la prosperitat de la societat i la salut del planeta. Entre ells, el número 2 (Fam zero), el número 13 (Acció climàtica) i el número 15 (Vida terrestre).

La Convenció per Combatre la Desertificació de l’ONU es mostra així de rotunda: si volem tenir prou terra productiva per alimentar 10.000 milions de persones el 2050, el nostre estil de vida ha de canviar. De fet, l’organisme considera que, amb canvis en el comportament de consumidors i d’empreses, juntament amb l’adopció d’una planificació més eficient i pràctiques més sostenibles, podria haver-hi prou terra per cobrir aquesta demanda.

En aquest sentit, proposa que cada consumidor es preocupi de comprar productes que no degradin els sòls i d’aquesta manera enviar un senyal clar als proveïdors, als productors i a les administracions. Es tracta, en definitiva, d’exercir un consum responsable per canviar l’actual model que malmet els ecosistemes. De fet, l’organisme calcula que només amb els canvis en la dieta es poden alliberar entre 80 i 240 milions d’hectàrees de terreny per a altres usos.

Tanmateix, frenar la desertificació no és tan sols responsabilitat dels ciutadans. Autoritats i empreses també poden donar suport a aquesta tasca i fins i tot ajudar a restaurar de moltes maneres els sòls dels ecosistemes que ja estan malmesos. Algunes d’aquestes maneres són la reforestació i la regeneració d’espècies arbòries, les millores en la gestió de l’aigua, la promoció de barreres de boscos que protegeixin les terres de l’erosió per vent, la regeneració de la coberta vegetal per fertilitzar el sòl o l’ús de residus de poda selectiva per adobar els camps.

En aquest sentit, CaixaBank participa en diversos projectes de reforestació per compensar la seva petjada de carboni. En un d’aquests projectes, més de 30 voluntaris de l’entitat van col·laborar amb la plantada de noves espècies locals a 4,9 hectàrees de bosc cremat a Ejulve (Terol) per evitar-ne l’erosió i promoure-hi la biodiversitat. En aquesta mateixa línia, CaixaBank ha promogut també la plantada de 4.500 arbres d’espècie autòctona a 11 hectàrees cremades pels encontorns de Montserrat (Barcelona) per part d’una empresa que treballa amb persones en risc d’exclusió social.

L’entitat també ha donat suport a un projecte per protegir 500.000 hectàrees de plantacions de nous en una zona situada a la frontera entre el Perú i Brasil, una acció que permet reduir uns dos milions de tones de CO₂ l’any.

El finançament resulta clau per poder dur a terme totes aquestes iniciatives. En aquest sentit, el 2019 CaixaBank va concedir un total de 1.546 milions de dòlars en préstecs verds i disposa de línies específiques per finançar projectes agraris de desenvolupament sostenible a través d’AgroBank. En concret, les iniciatives recolzades estan relacionades amb l’eficiència en l’ús de l’aigua, l’agricultura ecològica, la gestió de residus o el desenvolupament de l’entorn rural. Totes elles estan relacionades amb alguns dels Objectius de Desenvolupament Sostenible establerts per l’ONU per aconseguir la prosperitat sense malmetre el planeta, com ara el número 2 (Fam zero), el 6 (Aigua neta i sanejament), el 12 (Consum i producció responsables), el 14 (Vida submarina) o el 15 (Vida terrestre).

Potser a partir d’ara ens fixarem en el sòl amb uns altres ulls. Protegir-lo és un dels desafiaments més importants que afronta la humanitat de cara al futur, així que paga la pena de tenir-ho ben present en els nostres actes quotidians.