Cada 23 d’abril se celebra el Dia Internacional del Llibre, coincidint amb la data de la mort de Miguel de Cervantes (encara que, en realitat, morís un dia abans i el 23 d’abril correspongui a la data del seu enterrament). Quin millor homenatge a la figura de Cervantes i, en general, als llibres, que tractar una de les obres més llegides a tot el món i signada pel d’Alcalá d’Henares: El Quixot.
L’enginyós cavaller don Quixot de la Manxa va veure la llum el 1605, en un context econòmic i social inestable a l’Imperi espanyol. Es publica poc després de la mort de Felip II, que ja havia declarat diverses bancarrotes (incompliments de pagament) davant de la situació ruïnosa de la hisenda reial (1557, 1575 i 1596).
Els desequilibris monetaris, el fort endeutament de l’Estat, la devaluació de la moneda i la inflació dels preus són dinàmiques que contribueixen a la situació econòmica que viurà Alonso de Quijano durant els dos llibres.
Amb l’arribada al tron de Felip III, el monarca es va veure obligat a declarar una nova fallida (1598), a la qual en seguirien diverses més (1600 i 1601) i una suspensió de pagaments el 1607. Aquesta situació d’empobriment i desprotecció dels súbdits es veu reflectida a les obres literàries de l’època, entre les quals hi ha el Quixot.
Les principals són els ducats i els escuts. La primera la van introduir els Reis Catòlics per homogeneïtzar les monedes que circulaven pels regnes. Un ducat equivalia a 375 maravedís. Al llibre, Sancho comenta que el seu sou mensual és de dos ducats, a més de menjar. Per fer-nos-en una idea, un vedell costava 5 ducats, i el sou d’un doctor era de 300 ducats mensuals.
Carles V va introduir, per part seva, els escuts, una moneda amb menor valor, per incentivar el comerç amb altres regnes. Inicialment, equivalia a 300 maravedís, però les seves devaluacions van fer que en moments posteriors arribés a valer 440 maravedís. La fortuna de Zoraida s’estima en «més de dos-cents mil escuts espanyols», es pot llegir al Quixot. Zoraida és l’adinerada dona que escapa amb l’ajuda del captiu d’Alger, segons s’explica a la primera part de l’obra. Es tracta del personatge més ric que apareix al llibre.
També es parla de reals d’argent, moneda que va estar en circulació fins a mitjan segle XIX. El seu preu estava fixat en 34 maravedís de l’època.
El llibre també esmenta el maravedís, que era la moneda de menys valor. Precisament, el preu dels primers exemplars del Quixot s’expressa en maravedís: un escrivà de cambra de Felip III va deixar constància de la taxa obligatòria per plec de la primera part de l’obra de Cervantes, que, sumat al preu dels mateixos plecs, s’estima en 292 maravedís. Al mateix llibre, es nomena diverses vegades aquesta moneda. La dona de Sancho comenta en una carta que la lliura de carn (0,45 quilograms) val 30 maravedís.
L’expressió «estar sense blanca» apareix al Quixot i fa referència a mig maravedís, la moneda anomenada blanca. A aquesta moneda se li va anar rebaixant el contingut en plata, però se sotmetia a un procés de blanquejament per evitar que fos evident a primera vista, i per això va rebre aquest nom.
Miguel de Cervantes només va veure el 10% dels guanys del seu llibre, segons l’ABC. Els comptes de l’editor del Quixot, Francisco de Robles, revelen que va comprar els drets de l’obra per 1.400 maravedís, i que va mantenir un benefici del 50% dels guanys, mentre que intermediaris, com els impressors, es van quedar amb el 40% restant.
