Temps de Lectura: 4 minuts
CaixaBank
25 Setembre, 2024
Cada espanyol genera 19,6 quilos de residus electrònics a l’any, una quantitat que es podria reduir si en comptes de tirar els electrodomèstics que s’avariessin, tinguéssim una alternativa senzilla i barata per reparar-los.
Per això, la Unió Europea (UE) ha tirat endavant la seva directiva del dret a reparar. Es tracta d’un impuls a l’economia circular, a més de protegir els drets de les persones consumidores.
En què consisteix aquest dret?
La norma vol garantir que els fabricants ofereixin serveis de reparació oportuns i rendibles. A més, hauran d’informar, pertinentment i de manera gratuïta, les persones consumidores sobre el seu dret a la reparació.
Això implica que la garantia dels productes que es reparin s’ha de prolongar durant un any, amb l’objectiu que les mateixes persones consumidores optin per reparar el seu bé avariat en comptes de rebutjar-lo i substituir-lo per un de nou.
D’altra banda, quan venci la garantia de reparació, es mantindrà l’obligació per als fabricants de reparar els dispositius que recull la normativa, des d’electrodomèstics comuns, com ara rentadores, fins a telèfons.
A més, durant el període que duri la reparació, el fabricant posarà a disposició de la persona consumidora un dispositiu de substitució similar al que s’ha avariat.
Finalment, si el producte no es pot reparar, el fabricant haurà d’oferir la possibilitat d’adquirir una alternativa recondicionada, perquè la persona consumidora valori si li convé comprar un dispositiu nou o optar per un de recondicionat.
La directiva recull els béns següents:
Amb el propòsit de dinamitzar i estructurar aquest procés, la Unió Europea ha creat un formulari d’informació per ajudar les persones consumidores a valorar i comparar serveis de reparació (tipus d’avaria, preu, durada de la reparació), amb la introducció d’un etiquetatge d’índex de reparabilitat, per tenir-lo en compte abans de comprar un producte.
També s’ha creat una plataforma europea per centralitzar per països, tipus de productes i serveis, la informació sobre serveis de reparacions, comercialitzadors de productes recondicionats, compradors d’articles defectuosos o centres de reparació comunitaris.
Gràcies a aquesta plataforma, les persones consumidores podran tenir un accés fàcil i ràpid als seus serveis més pròxims i que s’ajustin millor a les seves necessitats, a través d’informació veraç que eviti el greenwashing.
Una altra de les novetats destacables de la normativa és la prohibició de la inclusió de clàusules contractuals i tècniques relacionades amb els equips o els programes informàtics que en bloquegin o en rebutgin la reparació.
Per exemple, s’estableix que els fabricants han de permetre l’aplicació de peces o dispositius de recanvi de segona mà, recondicionats o impresos en 3D, fins i tot per part de tallers o fabricants independents. A això, s’hi suma el fet que fabricants ja no es podran negar a reparar un bé per motius econòmics o perquè hagi estat reparat per tercers amb anterioritat.
Finalment, els fabricants estaran obligats a oferir les peces de recanvi per a la reparació i el manteniment dels productes, així com les eines, gratuïtament o a un cost raonable.
D’una banda, es pretén afavorir un ús prolongat dels productes i esquivar l’obsolescència programada. D’aquesta manera, si la vida mitjana d’un producte s’amplia i les reparacions baixen de preu i es generalitzen, es rebaixa la despesa que s’usaria en el cas d’adquirir un producte nou per substituir l’antic.
Això suposarà una revitalització del mercat de la reparació i un augment de la competència, que oferirà preus més competitius a les persones consumidores.
La normativa estipula que l’obligació de reparar recau en el fabricant, però que, si es troba fora de la UE, l’obligació es transfereix al seu representant autoritzat a la UE. Si no té aquesta figura, passarà a l’importador, i de manera secundària, al distribuïdor. Fabricant, representant autoritzat, importador i distribuïdor podran subcontractar els seus tallers o empreses reparadores.
A més, els estats membres hauran de posar en marxa almenys una estratègia de promoció de la reparació, sigui per mitjà de vals o fons de reparació, campanyes informatives, capacitació de treballadors o impuls de locals comunitaris de reparació.
Des del 30 de juliol de 2024, els estats membres tenen fins al 2026 per articular les mesures concretes per fomentar el dret a reparar.
