Somien els androides amb ovelles elèctriques? La pregunta dona origen al títol de la novel·la de ciència-ficció publicada el 1968 per l’escriptor Philip K. Dick, però també sintetitza un dubte que ens acompanya des de la invenció de les primeres computadores: les màquines poden pensar? Poden arribar a assolir consciència? Són capaces de reflectir humanitat?
Aquestes mateixes preguntes també se les va fer el 1950 el pare de la computació, el britànic Alan Turing, un geni que va idear un test per discernir si una màquina és capaç de mostrar un comportament i pensament equivalent al d’un ésser humà. Gairebé setanta anys després de l’origen del Test de Turing, la pregunta ja no és si les màquines arribaran a assemblar-se tant a nosaltres, sinó quan.
La intel·ligència artificial ja està present a les nostres vides i no té res a veure amb robots antropomorfs o màquines malvades que volen controlar el món; la IA que ens acompanya en el nostre dia a dia és aquella que ens recomana playlist sobre la base dels nostres gustos, la que ens ajuda a arribar a aquest recòndit poble en què passarem el cap de setmana o la que ens escolta quan utilitzem un dels serveis per veu com Siri o Alexa.
Per descomptat, a mesura que els algoritmes es perfeccionin i els investigadors desenvolupin intel·ligències artificials més complexes, més profund serà l’impacte de la IA en la nostra quotidianitat, començant per la ja pròxima irrupció dels cotxes autònoms.
Però hi ha un altre aspecte de les IA que tant per pràctic com per filosòfic obsessiona els experts en la matèria: la capacitat de raonament, pensament i humanitat que poden arribar a desenvolupar les màquines. I encara que hi ha diverses eines per comprovar el nivell d’intel·ligència d’una IA, la més coneguda i significativa és, sens dubte, el Test de Turing.
El concepte del Test de Turing és força senzill: una persona seu al davant d’un ordinador i xateja amb “algú” durant un temps estipulat. Si, després de finalitzar el temps, la persona no pot assegurar si el seu interlocutor és un humà o una màquina, el test s’haurà passat amb èxit.
En realitat, el test original proposat per Turing, del qual hi ha nombroses variants, establia que la prova havia de durar 5 minuts i que l’interlocutor havia d’estar convençut d’estar parlant amb un ésser humà el 70% del temps.
Tot i que en teoria sembla força simple, la pràctica ha demostrat que enganyar un ésser humà perquè pensi que a l’altre costat hi ha una persona de carn i ossos és molt difícil.
La intel·ligència artificial és molt bona en força coses: sap manejar immenses quantitats de dades, és capaç de creuar moltes variables i fer projeccions, executar complexes operacions matemàtiques… però encara és força matussera imitant el comportament humà. I això és exactament el que, al cap i a la fi, mesura el Test de Turing, una prova que ens diu com de semblant és el comportament de la màquina al de l’ésser humà, independentment de la seva intel·ligència.
És a dir, fregant ja la segona dècada del segle xxi som capaços de crear intel·ligències artificials que condueixen millor que nosaltres –la gran majoria del temps– però que no poden sostenir una conversa realista. Tot i que hi ha excepcions.
Des dels anys 90 es fan tota mena de concursos i proves que es basen en el Test de Turing, però va ser l’any 2014 quan el test va ser superat per primera vegada. En teoria. La prova va ser organitzada per la Reial Societat de Londres i va consistir en una sèrie de converses de 5 minuts en què hi va haver un participant que va destacar per sobre de la resta: Eugene Goostman. Fingint ser un nen ucraïnès de 13 anys, aquest chatbot va aconseguir enganyar el 33% del jurat, que va assegurar que al darrere del monitor hi havia un nen real.
El fet que el suposat nen parlés anglès com a segon idioma o que el seu coneixement del món fos el d’un petit van ser dos punts clau que van afegir més polèmica a una prova ja de per si força controvertida.
Perquè malgrat el geni de Turing, la comunitat científica no es posa d’acord sobre la validesa del Test de Turing com a eina per determinar el pensament d’una màquina o la seva capacitat per assemblar-se a un ésser humà. Per això, en les últimes dècades han sorgit força alternatives i modificacions al Test de Turing, però totes topen amb les mateixes dificultats: què entenem per intel·ligència? Quan podrem dir que una màquina pensa per si mateixa?
Aquestes són preguntes potser massa filosòfiques per confiar-les als chatbots, que al cap i a la fi són programes creats per interactuar amb éssers humans i fer-los creure que són persones, però no per pensar realment.
