Emojis, d’ànima dels teus missatges a llenguatge universal

T’imagines que hi hagués un llenguatge que et permetés entendre’t pràcticament amb qualsevol persona del planeta? Potser ara mateix estiguis pensant en l’esperanto, aquesta llengua artificial concebuda per unir els pobles sota un idioma comú i que avui lluita per la seva supervivència. Tanmateix, hi ha una altra llengua que utilitzen ciutadans de tot el món i que viu al teu smartphone. Es tracta dels emojis, aquestes icones que t’ajuden cada dia a matisar els teus missatges de text o fins i tot a escriure frases senceres sense ni una sola paraula.

L’ús d’aquestes icones s’ha estès tant que des de l’any 2014 fins i tot hi ha el Dia Mundial de l’Emoji, que és el 17 de juliol. La raó per la qual es va triar aquest dia té a veure amb l’emoji que utilitzaven originalment plataformes com Apple a la icona de la seva aplicació de calendari.

Es tracta d’un llenguatge que s’ha anat enriquint amb el pas del temps. A més de sumar gradualment noves icones, l’ús mateix que en fem va incorporant cada vegada més significat a aquesta nova llengua. Ens ajuden a comunicar conceptes com la tristesa o l’alegria amb molts matisos diferents. També a indicar si el que escrivim s’ha de llegir amb un sentit irònic o a mantenir converses a base de dibuixets. Tot això, sense un diccionari que indiqui el significat exacte de cadascun.

Precisament l’absència de regles gramaticals fa que el significat dels emojis depengui tant de l’ús que en fa l’emissor com del que entén el receptor quan el veu. Resulta que la famosa flamenca de WhatsApp no va ser concebuda originalment com una bailaora, sinó com una ballarina de tango, i les mans amb els palmells juntes no representen una persona resant ni dues mans xocant. Encara que aquesta és la teoria, en realitat es tracta d’una característica més d’un llenguatge, el dels emojis, en el qual qui mana són els seus usuaris.

Els emojis són, en realitat, una evolució de les emoticones que es feien servir en les converses de xats dels anys noranta. Es tracta de símbols que es construïen a partir de signes de puntuació per aportar matisos al text pla. Per exemple, 🙂 per indicar un somriure o 😯 per expressar sorpresa. Per part seva, el nom emoji procedeix del japonès i consta de “e” (dibuix) i “moji” (caràcter).

No hi ha un consens clar sobre quin va ser el primer emoji de la història, però sí de quan aquests dibuixos es van començar a popularitzar. Va ser el 1999, quan el dissenyador japonès Shigetaka Kurita va crear un conjunt de 176 emojis en format de 12 x 12 píxels per a una companyia de mòbils anomenada Docomo. Avui, aquesta col·lecció forma part de la col·lecció permanent del Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA).

La popularitat d’aquestes icones va créixer ràpidament al Japó, entre altres raons perquè permetia que els usuaris traslladessin part d’aquesta comunicació no verbal que es perdia en les comunicacions de text. Per això, la competència de Docomo va adoptar la idea d’aquest llenguatge de símbols, que va acabar per estendre’s a tot el món de la mà de companyies com Apple o Google.

Avui, l’organisme que decideix quins emojis s’afegeixen cada any a les nostres aplicacions de missatgeria és el Consorci Unicode. És un procés exhaustiu i poden arribar a passar dos anys des que s’esbossa un d’aquests símbols fins que apareix a les nostres pantalles. A més, la naturalesa mateixa d’aquest llenguatge pot provocar que l’ús que es faci de cada emoji sigui ben diferent del que pretenia el seu dissenyador quan el va concebre.

El rerefons vital i cultural dels usuaris és el que acaba per atorgar un significat determinat a cada emoji, que es consolida gràcies al seu ús. És el mateix que passa amb les paraules de qualsevol llenguatge: els seus parlants són els que acaben per determinar què expressen. Aquest és un tret que es fa especialment patent en idiomes com l’espanyol, que es parla en diversos països, en els quals una mateixa paraula pot arribar a tenir significats ben diferents.

Aquesta és la raó principal per la qual a Espanya tendim a veure una bailaora de flamenc on hi ha una ballarina més genèrica o un dimoni entremaliat on, en realitat, hi ha un ogre japonès que es dedica a espantar els dimonis de les llars. Fins i tot en un mateix país hi ha diferències d’interpretació entre usuaris. De fet, hi ha qui pensa que una cara amb rius de llàgrimes als ulls és algú mort de riure, mentre que altres hi veuen una persona plorant desconsolada.

D’altra banda, la introducció d’emojis nous també canvia l’ús mateix que es fa d’aquest llenguatge visual. Tal com assenyala el dissenyador de videojocs i investigador Ian Bogost, a mesura que s’hi incorporen icones cada vegada més específiques, aquesta llengua evoluciona d’un ús més abstracte i ideogràfic a un altre de més literal, il·lustratiu i específic. Això, segons el seu parer, pot arribar a restar flexibilitat a un llenguatge que es caracteritza precisament per aquesta qualitat.

Tots aquests són trets lògics en una llengua que cada vegada és més universal. De fet, la diferència d’interpretacions no és un obstacle per al seu ús. Ans al contrari: enriqueix un idioma capaç de connectar fins i tot usuaris amb alfabets diferents. Se li pot demanar alguna cosa més?