ECONOMIA

Estagflació, el malson de les economies nacionals

Temps de Lectura: 5 minutos

Estagflació, el malson de les economies nacionals
Avatar

CaixaBank

25 Abril, 2019


El terme, encunyat durant els anys seixanta del segle passat, reuneix dos dels pitjors escenaris possibles per a l’economia d’un país: una inflació desbocada i una recessió que porta a taxes d’atur elevades

Hi ha alguns conceptes econòmics que són del domini públic perquè solen influir directament en les vides de milions de persones: inflació, recessió, estancament econòmic, atur… Per molt greus que puguin arribar a ser aquests problemes, les economies nacionals disposen de diferents estratègies i eines que poden ajudar a pal·liar o superar aquestes situacions. Però hi ha un escenari que s’escapa d’aquesta norma perquè, en teoria, no es pot donar. És l’estagflació, un autèntic maldecap per als desafortunats països que l’han patit i un desconegut per a la majoria de les societats. I val més que continuï sent-ho.

Els dos grans fantasmes de les economies

Que l’estagflació sigui un terme marginal al qual amb prou feines es fa referència en mitjans de comunicació té un motiu poderós: la seva aparició és molt poc freqüent i només es dona quan es conjuguen dos factors molt concrets: inflació i recessió. Però repassem breument aquests dos termes per entendre millor per què és tan temuda l’estagflació.

La inflació és un dels conceptes que més sona al carrer, tot i que potser no s’acaba d’entendre del tot. Acudim al Banc Central Europeu perquè ens n’ofereixi la seva definició: “es parla d’inflació quan es produeix un augment generalitzat dels preus que no es limita a certs articles. Com a resultat, poden adquirir-se menys béns i serveis per cada euro, és a dir, cada euro val menys que abans”. O el que és el mateix, la ciutadania perd poder adquisitiu.

Tanmateix, la inflació moderada dels preus és aconsellable per mantenir les economies en funcionament. Així ho reconeix el BCE mateix, que situa la inflació desitjable molt a prop —tot i que per sota— del 2% anual.

Tot el que superi aquesta xifra pot fer que els preus pugin massa de pressa i que l’economia d’un país s’acosti perillosament a la terrible hiperinflació, un terme completament actual que pateixen països com Veneçuela —la nació llatinoamericana va començar aquest any amb una inflació del 191% el gener—. És un cas extrem, però molt real, de com uns preus desbocats poden arribar a afectar l’economia d’un país.

A l’altre costat hi ha la recessió, un altre mal de les economies que des de l’any 2008 ha estat molt present a la zona euro. Es diu que un país entra en recessió quan el seu PIB pateix un creixement negatiu durant dos trimestres consecutius. Aquest escenari es tradueix en taxes d’atur altes, disminució del consum intern, escalada d’impagaments… tots aquests uns problemes molt recents que encara avui cuegen en moltes de les economies europees.

Inflació i recessió són dos problemes econòmics greus que, en teoria, no es podien donar alhora, ja que tenen causes molt diferents. Fins que el 1965 el ministre de Finances del Regne Unit, Ian McLeod, va haver de fer front a un fet molt greu: l’escenari impossible s’havia donat al seu país. En una històrica intervenció al Parlament britànic, el perplex ministre va posar nom a un dels pitjors temors de qualsevol economista: estagflació.

El pitjor dels dos mons

En l’estagflació es produeix un fenomen devastador per a qualsevol economia: mentre que els preus no deixen de pujar de manera descontrolada, la societat cada vegada té menys capacitat d’assumir-los a causa de la reducció de l’activitat econòmica i l’elevat índex d’atur que això comporta. Per tant, cada vegada hi ha menys consum intern, es genera més desocupació, es produeixen més impagaments… un cercle viciós. El més greu és que cap de les mesures econòmiques conegudes per tallar la recessió o la inflació funcionen, precisament perquè el que és bo per a un aspecte és dolent per a l’altre.

Les economies que s’enfronten a un període de recessió solen abaixar el tipus d’interès per estimular que flueixi el crèdit bancari i reactivar així la seva economia, la qual cosa comporta un augment de la inflació. Fer el contrari —apujar els tipus d’interès— controla la inflació, però estanca l’activitat econòmica. Així que no hi ha una resposta senzilla a aquest complex problema.

Avui dia, països com Argentina estan sumits en escenaris d’estagflació. Fa tres trimestres consecutius que el gegant llatinoamericà presenta un creixement negatiu del seu PIB i al tancament del 2018 la seva inflació era superior al 47%. I no és un mal exclusivament propi d’economies poc desenvolupades. Alguns analistes ja apunten que el Regne Unit es podria internar en l’estagflació si l’acord sobre el Brexit no acaba d’arribar.

Llavors, quin és el remei per sortir d’aquesta espiral de preus elevats i pèrdua d’activitat econòmica? No hi ha consens, però hi ha qui defensa un paquet de mesures que contingui flexibilitat laboral, una fiscalitat empresarial que faciliti la inversió, menys burocràcia, liberalització del sòl edificable i un llarg etcètera, que va molt més enllà de decisions econòmiques puntuals.