Història dels bitllets: més de mil anys de mà en mà

Van començar el seu viatge de mà en mà al segle IX i encara continuen igual. La història dels bitllets és una de les més universals que es poden contar. Aquests companys que ciutadans d’arreu del món porten a les bosses, butxaques i carteres van meravellar Marco Polo, van excitar la cobdícia de governs, van aplacar multituds i van consolidar l’economia actual.

Els bitllets són un invent originari de la Xina que es va estendre durant el segle IX a tot el país. Al principi, es tractava d’una mena de pagarés que emetien particulars per no haver de carregar amb metalls pesants durant les seves llargues travessies comercials.

Aquestes peces de paper equivalien a una quantitat determinada d’or o plata i evitaven l’ús del coure —un recurs escàs— per encunyar monedes.

Marco Polo va ser el primer a donar compte d’una novetat fonamental en l’economia i que ha arribat fins als nostres dies. Tant el va sorprendre el bitllet, que va dedicar un capítol sencer del seu Llibre de les Meravelles a descriure’l. Explicar a les ments de l’època com un munt de paperets podia valer més que tot un comtat o un cofre ple de joies no degué ser una tasca gens fàcil.

No és sorprenent que els bitllets vinguin de la Xina: allí tenien tots els ingredients necessaris per crear-los. Des del paper a la tinta, passant per les tècniques d’impressió necessàries i un comerç florent.

Pràcticament en paral·lel a l’aparició dels bitllets van sorgir les temptacions de fer-hi trampes. Per això, tampoc no va trigar gaire a fer acte de presència la primera reglamentació estatal sobre l’ús de paper moneda, també a la Xina, al segle X.

Es van prohibir els bitllets privats i només es consideraven vàlids els que emetia el Govern. Aquests bitllets oficials no eren exactament de paper, sinó que s’elaboraven amb una làmina negra feta a partir de l’escorça de morera.

Com que el Govern tenia a les seves mans emetre més o menys bitllets per fer front als deutes, al cap de poc temps van aflorar altres riscos com ara la sobreemissió, la inflació o la devaluació, que en el cas dels bitllets xinesos els va portar al 10% del seu valor nominal a principis del segle XI.  Aquest risc s’afrontaria segles més tard amb l’ús del patró or, del qual parlarem una mica més endavant.

s leo.

Per trobar el primer bitllet fet a Europa cal remuntar-se al rei Jaume I d’Aragó, qui va ordenar-ne l’emissió l’any 1250, justament el mateix segle en què Marco Polo va portar notícies sobre aquest invent xinès.

El seu valor depenia dels tresors que tingués el regne en cada moment, en una espècie de rudiment del patró or.

Tanmateix, no tan sols van existir els bitllets governamentals, sinó que els bancs també els emetien. El primer a Europa va ser el Banc d’Estocolm (Suècia) gràcies a una idea del seu fundador, Johan Palmstruch. Se’ls lliurava ja l’any 1661 als clients com a rebut de les monedes que aquests tenien dipositades a les seves instal·lacions.

En aquella època existia una autèntica febre a Estocolm per recuperar monedes dipositades als bancs. Com que el Govern havia començat a encunyar monedes més lleugeres i amb menys coure, les monedes velles i més pesades van augmentar de valor i els clients volien recuperar-les com més aviat millor.

Per evitar la sagnia i calmar-los, Palmstruch va començar a lliurar-los certificats de dipòsit que tranquil·litzaven els propietaris i els donaven el dret a retirar la quantitat dipositada en monedes quan volguessin.

El més interessant d’aquesta història és l’efecte col·lateral de l’invent. El banc ja no depenia de tenir diners dipositats per fer préstecs: n’hi havia prou amb lliurar els nous certificats, que es podien utilitzar per comprar qualsevol cosa.

Així, els bitllets no estaven emparats per dipòsits, sinó per la confiança general en què l’entitat lliuraria el valor del bitllet en monedes si se li requeria. Aquest sistema va ser una espècie de rebesavi dels diners fiduciaris, basat en la confiança en l’organisme emissor i que és la base de l’actual sistema d’intercanvi de divises.

Es tractava dels primers bitllets bancaris que van circular per Europa, encara que aquest primer experiment no va acabar gens bé. Palmstruch es va trobar amb el mateix problema que el Govern xinès segles enrere: la sobreemissió de bitllets, per sobre de la garantia necessària, va portar a una devaluació que, al seu torn, va conduir a una crisi de confiança i a la fallida de l’entitat.

La veritable popularització del paper moneda no arribaria fins al segle XVIII, quan diversos bancs centrals van començar a emetre’l en comptes de fer-ho les entitats privades. L’extensió del paper moneda a tot el món va suposar tota una revolució, ja que reduïa considerablement els costos associats a les transaccions.

El problema, tanmateix, vindria dels recels que despertaven les temudes sobreemissions, que podrien causar seriosos problemes d’inflació i de desordre a l’economia mundial. Aquesta va ser la raó principal per la qual al segle XIX es va aprovar el Patró Or Internacional com un mecanisme de supervisió i control que evités temptacions per part dels països d’emetre més moneda de la que haurien d’emetre.

L’ús d’aquest patró permetia que els governs i les entitats bancàries autoritzades només poguessin posar en circulació paper moneda proporcional a les seves reserves de metalls preciosos. A començaments del segle XX, gairebé tots els països l’havien acceptat.

Al patró or el van seguir d’altres, com ara el patró dòlar, que es va aprovar en els Acords de Bretton Woods de les Nacions Unides el 1941.

En concret, es va establir que 35 dòlars equivalien a una unça d’or i, a partir d’aquí, la conversió de la resta de divises es faria amb relació a la moneda nord-americana. El 1971, Richard Nixon posaria fi a la convertibilitat del dòlar en or i es va establir l’actual sistema de diners fiduciari.

Pel que fa a Espanya, el primer bitllet denominat en pessetes es va emetre l’1 de juliol de 1874. Va ser aleshores quan el Banc d’Espanya va rebre la concessió d’exclusivitat per emetre’ls. La fabricació del paper moneda es feia als seus tallers, però també hi van intervenir empreses britàniques, americanes i alemanyes.

Més tard, de la seva emissió, se n’encarregaria la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, que va començar a fer-ho l’octubre de 1940. Avui, aquesta entitat controla, juntament amb el Banc d’Espanya, l’empresa Imbisa, que és la que produeix bitllets en euros a Espanya.

Cada bitllet tanca una petita història i per això ha servit per homenatjar personalitats i esdeveniments il·lustres. Hi han passat monarques, artistes, científics, monuments, citacions literàries o fins i tot el descobriment d’Amèrica.
Aquest afany per fer servir trossos de paper que circulen de mà en mà ha donat lloc a peces molt curioses que, al cap i a la fi, servien per donar veu al territori pel qual circulaven.