De totes les estadístiques oficials, poques tenen un impacte tan directe en la vida dels ciutadans com la inflació. Els salaris, les pensions de jubilació públiques o els contractes de lloguer, per citar alguns exemples, se solen modificar en part a partir de la variació de l’IPC o índex de preus al consum.
En l’àmbit de la política econòmica, també és important: l’objectiu que persegueixen els bancs centrals és mantenir l’estabilitat dels preus i, per tant, mesurar l’evolució de la inflació de forma precisa és fonamental.
L’estrella guia del Banc Central Europeu és, doncs, la inflació. En la mateixa definició del BCE es té en compte la missió de mantenir l’estabilitat dels preus amb una inflació anual «per sota, però pròxima al 2 %». Aquest indicador econòmic —i, en particular, l’anomenada inflació subjacent— comporta múltiples implicacions que afecten la vida de consumidors, empreses i inversors. Per aquesta raó, és recomanable conèixer, almenys, els conceptes bàsics que ens ajudin a prendre decisions informades de despesa i inversió.
La inflació és un dels elements més importants per comprendre la salut d’una economia, ja que mesura l’impacte dels preus en la despesa del consumidor. A Espanya, el càlcul el fa l’Institut Nacional d’Estadística (INE).
L’IPC, l’índex de preus més utilitzat per mesurar la inflació, es calcula a partir de dos elements bàsics: un cistell de la compra que conté els béns i serveis que consumeix una llar representativa i els seus preus. Amb aquestes dades es calcula la despesa necessària per adquirir el cistell amb una freqüència determinada, generalment cada mes.
Aquest cistell de la compra actualment està compost per 479 articles i 220.000 preus obtinguts de 22.000 botigues situades en 177 municipis. S’actualitza cada any i ha canviat profundament amb el temps.
La inflació es pot generar a causa de fenòmens de demanda i de fenòmens d’oferta. Per exemple, si creix la demanda d’un producte de manera molt ràpida, el preu d’aquest producte puja; i si es produeix un xoc d’oferta, com un augment dels costos de producció d’un determinat producte, el preu d’aquest producte també pujaria.
Aquest indicador no només és important per conèixer el poder adquisitiu de les llars, sinó que, com hem vist, també serveix per orientar les polítiques monetàries dels bancs centrals.
La inflació subjacent mesura l’evolució dels preus sense tenir en compte els productes del cistell de consum més volàtils, és a dir:
- l’energia (gasolina, electricitat, gas…)
- els aliments frescos (fruita, verdura…)
El concepte es va introduir el 1975 en un estudi fet per l’economista estatunidenc Robert J. Gordon i després reelaborat per altres acadèmics.
Posteriorment, el model va ser desenvolupat per Otto Eckstein en un article publicat el 1981. Va ser definitivament adoptat després de la crisi energètica dels anys setanta, quan, atesa l’extrema volatilitat dels preus, va caldre identificar la inflació depurada dels components més inestables.
Per calcular la inflació subjacent, per tant, s’han de restar de la inflació general aquests dos grups de productes (energia i aliments frescos), que es troben fora del control dels bancs centrals. En el cas dels aliments frescos, per exemple, les condicions climàtiques en poden afectar els preus. D’altra banda, els preus de l’energia poden dependre de les decisions preses per l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) o per tensions geopolítiques, com l’actual guerra d’Ucraïna.
Segons un estudi del Banc de la Reserva Federal de Nova York, la inflació subjacent és una mesura més bona de la taxa d’inflació real que el mètode d’ajust mitjà.
Si t’interessa saber més coses sobre la inflació, el nostre equip d’economistes de CaixaBank Research publica regularment notes valorant les dades mensuals de la inflació a Espanya i les principals economies desenvolupades, i ha dedicat el dossier del seu últim Informe mensual a aquest tema.
