Si hi ha un factor que mou les missions de les grans agències espacials és, sens dubte, la innovació.
Fa falta molt d’enginy per portar astronautes a l’espai, fer orbitar vehicles o fer experiments en condicions de microgravetat. Aquest esforç es tradueix, moltes vegades, en millores per al nostre dia a dia.
Molts invents que es van idear al seu dia per utilitzar-se a l’espai han acabat per formar part de la nostra vida quotidiana.
Aquests són alguns dels “spin-off” —com els anomena la NASA— que ens faciliten la vida dia a dia.
Els primers telèfons mòbils utilitzaven tecnologia de comunicació per satèl·lit, que es va desenvolupar en bona part gràcies a la carrera espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica.
El llançament de la missió Sputnik el 1957 va fer que molts tinguessin en consideració els beneficis i el prestigi que aportava aquesta tecnologia. Així que la NASA es va posar mans a l’obra per desenvolupar un sistema que millorés la comunicació basada en satèl·lits.
El 1965 es va llançar el primer sistema, que oferia una capacitat deu vegades superior a la dels cables telefònics submarins per una desena part del seu preu.
Aquests avenços i el seu posterior perfeccionament van ser determinants per a l’aparició i la popularització, anys després, dels telèfons mòbils personals.
Si hem pogut dir adeu als mapes de carreteres que portàvem a la guantera del cotxe, ha estat gràcies al desenvolupament de la tecnologia GPS. Ella és la que ens permet arribar a una destinació de manera exacta i pel millor camí possible.
Milions de persones la utilitzen cada dia per no perdre’s i per trobar els aliments que volen als supermercats, gràcies al seu paper en el control logístic mundial.
Durant els anys 60, es va desenvolupar la tecnologia VLBI per captar imatges de quàsars en galàxies llunyanes. Durant la dècada següent, els científics li van donar la volta al procés per determinar la posició exacta dels telescopis i poder obtenir, d’aquesta manera, una aproximació de la forma i l’orientació de la terra a l’espai. El GPS actual és una evolució d’aquell VLBI que ens va permetre veure-hi més lluny que mai.
Les sabatilles que porten diàriament milions de persones a tot el món per sortir a córrer tenen molt a veure amb un experiment espacial. Concretament, les plantilles que eviten en gran mesura que es lesionin.
Aquestes plantilles deriven d’un material inventat per la NASA perquè les botes dels astronautes absorbissin impactes i aportessin ventilació. Es tractava que poguessin millorar el seu control i l’agilitat quan estiguessin a peu dret.
Les conegudes com a botes lunars es posaven sobre el calçat pressuritzat del vestit espacial i permetien als astronautes, d’una banda, caminar més còmodes sobre el satèl·lit i, de l’altra, rebotar més.
A partir d’aquest material, els fabricants de calçat van crear sabatilles esportives més lleugeres, amb més confort tèrmic i un extra de rebot.
Probablement, la càmera que utilitzem per fer-nos autofotos amb el nostre telèfon mòbil fa servir la mateixa tecnologia que els astronautes per treure fotos a la terra des de l’espai.
Això és degut al fet que la NASA va desenvolupar, a finals dels anys 80, un nou tipus de sensor amb un semiconductor d’òxid metàl·lic complementari.
Aquests sensors es coneixen com a CMOS, requereixen molt poca energia i són molt eficients. Això és un gran avantatge tant a l’espai com a la terra.
Avui es poden trobar al mercat ulleres de sol molt més resistents que abans. Les ratllades sembla que hi rellisquin, igual que les gotes d’aigua de la pluja. Una de les tecnologies que va fer això possible responia, inicialment, a una necessitat a l’espai: la de protegir els seus visors de la pols espacial.
Per aconseguir-ho, es va desenvolupar un recobriment amb una pel·lícula de carboni similar al diamant, que protegia els visors contra ratllades i permetia que els líquids rellisquessin més fàcilment per evitar taques. Aquesta tecnologia es va utilitzar posteriorment en alguns models d’ulleres de sol.
La tomografia axial computada (TAC) ha revolucionat el diagnòstic de malalties i la planificació dels seus tractaments. Ens va permetre veure’ns per dins com mai no ho havíem pogut fer abans.
Agafa imatges des de diferents angles per compondre una visió tridimensional dels nostres òrgans i els nostres teixits.
La tecnologia TAC utilitza una tecnologia de processament d’imatges digitals que té el seu origen en el programa Apolo de la NASA, quan l’agència preparava les seves missions a la Lluna i la manera d’estudiar millor les troballes dels astronautes.
Mantenir una missió espacial llarga sense una font d’energia renovable és impossible. Solucionar aquest problema va donar lloc al desenvolupament de les cèl·lules solars de silici, que avui utilitzen les plaques solars que instal·lem a les nostres teulades.
Es tractava de trobar una font d’energia que no llastés gaire els vehicles i que fora eficient. El sol va ser la font que es va triar ja durant la dècada dels anys 50 i les cèl·lules de silici, les que s’encarregarien d’obtenir-ne l’energia necessària.
Aquest disseny bàsic, que es va fer el 1954, és el mateix que utilitzen els panells solars comercials avui dia.
