Històricament, Europa ha estat el principal mercat de Rússia per a les seves exportacions de petroli (30%) i gas natural (40%), però l’esclat de la guerra a Ucraïna ha portat el Vell Continent a reduir les seves importacions de combustibles fòssils procedents d’aquest país.
Darrere d’aquest canvi hi ha la intenció d’intentar debilitar l’economia russa, però també el desig de reduir la dependència del seu proveïdor majoritari. Ja el juny, tots els Estats membres de la Unió Europea van signar un paquet de sancions, que incloïa la prohibició de comprar, importar o transferir petroli i certs productes petrolífers russos.
En aquest context, i a les portes de l’hivern, quines opcions té Europa per suplir els combustibles que ja no arriben de Rússia?
Segons explica Beatriz Villafranca, economista de CaixaBank Research, a l’article “Europa y el propósito de desvincularse del petróleo ruso: un objetivo alcanzable a corto plazo”, per reduir el consum de gas natural, la UE està elevant el consum agregat de petroli i carbó (un 8% i un 7% interanual durant el primer semestre de l’any, respectivament, segons Eurostat).
“Aquest increment s’ha produït en un context en què les importacions de Rússia s’han anat reduint progressivament, i fins i tot prohibint, com en el cas del carbó, per la qual cosa les compres de subministraments energètics d’altres països s’han incrementat”, assenyala Villafranca.
D’aquesta manera, països com Sud-àfrica o Colòmbia s’han convertit en els principals proveïdors de carbó. Si analitzem el petroli, les importacions diàries de cru procedents d‘Aràbia Saudita i Iraq van créixer el juliol un 90% respecte al gener del 2022, i les dels Estats Units van assolir nivells màxims.
Les previsions apunten que els pròxims mesos la dependència del petroli rus s’anirà reduint. “S’estima que, amb l’entrada en vigor de l’embargament de la UE al cru rus, a finals d’aquest any les importacions europees de petroli procedents de Rússia disminuiran fins a 600.000 barrils al dia, des dels 3 milions de barrils diaris abans del conflicte i els 2,3 milions del juliol”, destaca Villafranca.
Però això no impedirà que les necessitats europees de petroli estiguin cobertes a curt i mitjà termini. Un punt a favor seu és el seu transport: a diferència del gas, que depèn d’infraestructures físiques, el petroli es pot transportar fàcilment per via marítima, cosa que facilita la substitució de les importacions russes a curt termini.
A això s’hi suma l’oferta de petroli dels països de l’OPEP i dels EUA i la disposició d’associacions internacionals, com la International Energy Agency (IEA, per les seves sigles en anglès), d’alliberar part de les seves reserves estratègiques de cru, com ja va passar al principi de la guerra.
L’economista de CaixaBank Research afirma que el fet que hi hagi alternatives des de la banda de l’oferta no hauria d’implicar necessàriament un descens dels preus del barril de cru.
En aquest sentit, recorda que els països de l’OPEP han expressat el seu desig de mantenir els preus al voltant dels 80 i 90 dòlars el barril, “nivells per sobre de la mitjana històrica i que mantindran la pressió alcista sobre les taxes d’inflació mundials”.
També avança que les importacions de cru seguiran sent rellevants per a les necessitats energètiques europees els pròxims anys, atès que la intenció d’impulsar fonts d’energia més respectuoses amb el medi ambient i menys dependents dels combustibles fòssils al si de la UE serà una qüestió de mitjà termini.
