ECONOMIA

L’URSS: així va ser la caiguda de l’últim gran colós

Temps de Lectura: 5 minutos

L’URSS: així va ser la caiguda de l’últim gran colós
Avatar

CaixaBank

07 Gener, 2019


Un bloc que va néixer el 1917, va comprendre unes 100 nacionalitats i es va dissoldre en a penes un parell d’anys. L’antiga Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) ha estat l’últim gran imperi a ensorrar-se. Ho va fer oficialment el Nadal de 1991, quan el Soviet Suprem va reconèixer que l’URSS ja no existia.

Darrere d’aquesta caiguda es trobava una profunda crisi econòmica que va evidenciar el fracàs d’un sistema i va acabar amb la Guerra Freda, que havia mantingut en suspens el món sencer durant dècades. Precisament va ser l’últim intent per fer funcionar l’economia de l’URSS el que va precipitar la seva dissolució.

El principi de l'URSS

El germen de l’URSS es troba en la Revolució bolxevic de 1917. El tsar Nicolau II havia abdicat el febrer i els bolxevics, un grup radical dins el Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia, van prendre el control del govern l’octubre. Van establir llavors un estat socialista en els territoris de l’antic imperi rus. Va ser el 1922 quan es va constituir de manera oficial l’URSS, una vegada que s’havien sumat les repúbliques més allunyades de Rússia. Vladímir Ílitx Uliànov, més conegut com Lenin, era al capdavant de la nova gran potència.

L’Imperi rus no va experimentar una revolució burgesa, com tantes altres nacions. En realitat, va passar de l’Antic Règim, encarnat pel tsarisme, a un règim autoritari comunista que es va consolidar amb l’arribada de Josif Stalin, al poder després de la mort de Lenin el 1924. D’aquesta manera, es va passar d’una pretesa dictadura del proletariat a la dictadura personal del secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS).

La indústria era la prioritat

Amb l’arribada de Stalin després de la mort de Lenin el 1924, l’Estat va començar a controlar tots els aspectes de la vida política, econòmica i social de l’URSS. Es va fixar la producció industrial com la prioritat principal i es van establir plans quinquennals que establien metes per a cada activitat productiva.

Els principals sectors de l’economia eren el petroli, la siderúrgia, la indústria química, la fusta, la mineria, el processament d’aliments, l’automoció, la indústria aeroespacial, l’electrònica, les telecomunicacions i la defensa. La producció agropecuària, d’altra banda, es va enfonsar després de la col·lectivització forçosa de les terres, un col·lapse que va provocar una fam important.

La intervenció estatal en tots els processos i l’excessiva centralització van comportar a més un problema de burocratització. Es necessitaven tota mena de permisos per a qualsevol activitat en qualsevol part de la immensa URSS. Això es va traduir en una important ineficiència de l’Estat, que seria clau en la seva dissolució final.

L’estancament de l’economia experimentat des de finals dels anys 50 també va comportar un descens en l’esperança de vida i un augment de la mortalitat infantil. Totes aquestes circumstàncies ajudarien a explicar anys després per què l’URSS va col·lapsar en un curt període de temps.

El bloc de l'Est i la Guerra Freda

Després de la Segona Guerra Mundial, el comunisme es va implantar en els països que van quedar sota la influència de l’URSS a l’est d’Europa, així com en altres com la Xina, Corea del Nord i Cuba. Per a la cohesió de l’anomenat «bloc de l’Est», es van crear organismes d’integració com el CAME i el Pacte de Varsòvia.

És en aquests moments quan se situa l’inici de la Guerra Freda. Després del llançament de les bombes nuclears dels Estats Units al final de la Segona Guerra Mundial, el 1949 l’URSS va provar la seva primera bomba atòmica. El bloc occidental, liderat pels Estats Units, i el bloc de l’Est es van enfrontar així durant dècades en una escalada armamentista que va acabar per desgastar les seves economies, especialment la soviètica.

L’URSS estava perdent la batalla econòmica davant els Estats Units. El 1961, Khrusxov va assegurar que l’URSS sobrepassaria la capacitat productiva dels Estats Units el 1970 i que la seva qualitat de vida superaria a la de qualsevol país occidental el 1981. Tanmateix, la realitat era molt diferent: entre 1960 i 1975, el seu producte nacional brut només va arribar a assolir el 58 % del total dels Estats Units. El 1981 ja havia caigut al 55 %, a causa de, entre altres factors, l’elevat esforç que els soviètics feien en defensa i al baix consum per persona, que amb prou feines superava un terç del que hi havia als Estats Units.

Aquesta circumstància, unida als problemes estructurals de l’URSS, va portar a un últim intent de reflotar el sistema. A mitjan anys 80 havia arribat el moment de relaxar el control de l’Estat sobre l’economia i sobre les vides dels ciutadans. Havia arribat el moment de la Perestroika.

El final de l'URSS

El 1985, Mikhaïl Gorbatxov va arribar al poder a l’URSS amb el seu nomenament com a secretari general del PCUS. Va heretar una economia amb seriosos problemes i una estructura política ineficient. Per aquesta raó, va emprendre una sèrie de reformes per intentar salvar el sistema. Entre aquestes accions hi havia la de frenar l’escalada armamentista que estava ofegant l’economia i que acabaria per esgotar la Guerra Freda.

El pla de reformes de Gorbatxov tenia dos vessants fonamentals: la Perestroika i el Glasnots. La primera mesura es referia a una sèrie de reformes perquè el govern relaxés el control sobre l’economia de l’URSS. Per primera vegada des dels anys 20, els ciutadans i les cooperatives podien ser propietaris de negocis. A més, es va obrir la porta a les inversions estrangeres i es va reconèixer el dret a la vaga.

El Glasnots tenia un vessant més social: es va permetre als diaris publicar articles crítics amb el govern, es van alliberar presos polítics i es van instaurar eleccions legislatives a les quals es podien presentar altres partits a part del PCUS.

Les reformes econòmiques van tardar més a florir que les socials. Escassetat de productes, racionaments i augments de preus van provocar la frustració dels ciutadans davant el govern, la qual ja podien expressar. D’altra banda, les revolucions de 1989 en diferents països del Pacte de Varsòvia i la caiguda del mur de Berlín, així com els moviments separatistes en diferents repúbliques, van precipitar la dissolució de la federació.

A més, la línia dura del PCUS va plantejar una forta oposició a Gorbatxov, a qui va intentar enderrocar el 1991. El 25 de desembre d’aquest mateix any, el líder rus dimitia de la presidència i un dia després se certificava la dissolució de l’URSS. Tal com va reconèixer al seu discurs de comiat, «l’antic sistema es va esfondrar abans que un de nou tingués temps de començar a funcionar».