La relació entre institucions inclusives i la prosperitat d’un país, Nobel d’Economia 2024

Com afecten les institucions la prosperitat dels països? Aquesta és la pregunta que es van plantejar els economistes Daron Acemoglu, Simon Johnson i James A. Robinson. La resposta que van trobar quan la van investigar els ha fet mereixedors del Premi Nobel d’Economia 2024: les institucions socials inclusives són la seva principal gasolina.

Abans de conèixer el seu treball, presentarem breument els últims guardonats amb el Premi Nobel d’Economia, una distinció coneguda formalment com el Premi del Banc de Suècia en Ciència Econòmica, perquè és l’única que Alfred Nobel no va incloure en el seu testament.

Tots tres són estatunidencs, però tenen diferents orígens. Daron Acemoglu va néixer a Turquia, mentre que Johnson i Robinson procedeixen del Regne Unit. Tots tres treballen actualment als Estats Units: Acemoglu i Johnson al Massachusetts Institute of Technology i Robinson a la Universitat de Chicago.

Acemoglu i Robinson són coautors d’un llibre titulat Per què fracassen els països, que ha tingut un enorme èxit entre el públic general i una gran influència a escala global.

Acemoglu també va publicar amb Robinson, l’altre guanyador del Nobel d’Economia, l’obra Poder i progrés, en què exploren la relació entre la tecnologia i el progrés econòmic, la concentració de riquesa i la conformació de poder.

Els tres economistes han rebut el Premi Nobel d’Economia 2024 per haver demostrat la importància que tenen les institucions socials per a la prosperitat dels països.

Les seves investigacions ens ajuden a entendre per què les societats que tenen un estat de dret deficient i institucions que exploten la població no generen canvis que duguin millores i creixement.

Com han arribat els guanyadors del Premi Nobel d’Economia 2024 a aquesta conclusió? Donant una ullada al que ha passat amb els països que van colonitzar les potències europees a partir del segle XVI.

Gràcies a aquest estudi, han pogut veure per què certs països pobres són capaços de desenvolupar-se i progressar amb el pas del temps, mentre que altres més rics són incapaços de fer-ho.

Els premiats van observar que els països que havien estat colonitzats van patir un canvi en les seves institucions. El que passa és que aquest canvi no es va donar de la mateixa manera a tots els territoris.

D’una banda, als països més pobres i menys poblats se solien introduir institucions inclusives que van permetre desenvolupar la prosperitat de la ciutadania a llarg termini, entre altres raons perquè era allà on se solien traslladar més colons de les metròpolis.

D’altra banda, als més rics i poblats era habitual introduir-hi institucions extractives que buscaven, sobretot, el benefici a curt termini per a uns quants. Els economistes van trobar en aquesta diferència una explicació sobre per què les antigues colònies pobres ara solen ser més riques, i viceversa.

Un exemple fàcilment reconeixible és el de l’Imperi asteca, més poblat i ric en aquell moment, quan els europeus van començar a explorar-lo, que els Estats Units o el Canadà. Avui, Mèxic s’ha vist superat pels altres dos països nord-americans en prosperitat.

Els economistes guardonats amb el Nobel han exposat el cas de Nogales, una població situada a la frontera dels Estats Units amb Mèxic. El nord de la localitat és més pròsper que el sud, malgrat compartir clima, cultura i situació.

El que no comparteixen són institucions: el nord de Nogales és a Arizona i el sud, a Mèxic.

Així, doncs, la qualitat de les institucions, que són les que mitjancen entre les elits i la població general, determina en gran mesura, segons les seves investigacions, la prosperitat i les possibilitats de desenvolupament econòmic dels països.

D’aquesta manera, Acemoglu, Johnson i Robinson distingeixen entre dos tipus d’institucions.

• Institucions inclusives: són les que es fonamenten en el respecte a l’estat de dret i s’associen a societats democràtiques. En aquestes, les elits permeten a la ciutadania desenvolupar-se perquè arribi als seus objectius econòmics i socials. D’aquesta manera, s’incentiven comportaments que faciliten el bon funcionament de l’economia, la creació de riquesa i el desenvolupament de la societat civil.

• Institucions extractives: s’hi conculquen drets bàsics i no hi ha seguretat jurídica. Les elits les utilitzen per mantenir el control i beneficiar-se en exclusiva dels recursos de la resta de la societat, que extreuen per obtenir guanys a curt termini.

Aquest context no afavoreix la innovació, l’emprenedoria ni la creació de riquesa. Tampoc no anima les societats a desenvolupar-se.

Això sí, hi ha matisos. Segons han explicat els autors, la democràcia no és una panacea, perquè és difícil d’instaurar i també hi ha vies de creixement per als països que no són democràcies.

Tanmateix, en aquests últims, el creixement és més inestable, menys innovador i menys sostenible que als territoris amb institucions inclusives.

Acemoglu, Johnson i Robinson també han al·ludit al cercle virtuós de creixement econòmic i social que generen les institucions socials inclusives: una societat civil reforçada i participativa exigeix una millora constant de la qualitat de les institucions.

Exactament el contrari del que passa on les institucions extractives desincentiven el desenvolupament de la població general. Es tracta de territoris que solen veure’s atrapats en un cercle viciós d’extracció i poc creixement econòmic.