L’ús de béns com a diners és un recurs que ha existit a la humanitat des de fa milers d’anys. És el que es denomina diners mercaderia, diners reals o retribució en espècie.
El seu ús es basa en el valor que se’ls atribueix, que facilita l’intercanvi per altres béns o serveis: l’objecte es converteix en moneda d’ús habitual a les societats en les quals té valor.
En aquest post recollim 4 objectes curiosos que s’han fet servir com a mitjà d’intercanvi abans de l’aparició de les monedes i els bitllets, tal com avui els coneixem.
Els metalls preciosos, com l’or o la plata, han estat molt valorats des de les primeres civilitzacions. No eren metalls fàcils d’aconseguir, ja que la seva disponibilitat era limitada i el procés d’extracció comportava obstacles importants.
Per aquest motiu, tenien més valor que altres metalls i es van començar a fer servir en l’intercanvi de béns. Per establir un estàndard, l’or i la plata es van fondre en forma de monedes l’or i la plata es van fondre en forma de monedes: no només ajudava al seu emmagatzematge i transport, sinó que les monedes integraven una quantitat fixa i coneguda de metall, i se’ls conferia un valor determinat.
El British Museum conserva la moneda més antiga, del segle VIII a. C.: el Lleó de Lídia o Electrum. Es va trobar a Turquia, té forma d’ametlla, la seva composició és un aliatge amb presència d’or i plata i el seu pes és de 4 grams.
Aquest compost químic tenia molt valor a l’antiguitat i a l’edat mitjana. A l’antic Egipte s’utilitzava per conservar aliments i exportar-los. La seva utilitat i demanda eren tals, que també servia per intercanviar la sal per altres productes que no existien a Egipte, com la fusta de cedre, el vidre o el pigment porpra (del qual parlarem més endavant).
La sal també va tenir un paper fonamental a l’antiga Roma. L’exèrcit era l’encarregat de custodiar els carregaments de sal que provenien de Castrum Truentinum, a la costa adriàtica, en direcció Roma. Aquesta ruta va rebre el nom de ‘Vía Salaria’ i els soldats que la guardaven rebien el pagament dels seus serveis en sal, d’aquí el terme “salari”. Aquesta sal s’utilitzava com una moneda: els soldats podien anar a un mercat i intercanviar-la pels béns que necessitessin.
Però egipcis i romans no van ser els únics que van fer servir la sal com a moneda, estudis recents han confirmat que els maies també ho van fer.
El pigment porpra a l’antiguitat s’obtenia d’uns cargols (murex brandaris, avui dia extingits) molt freqüents al Mediterrani oriental.
Els historiadors han documentat l’ús del pigment porpra a la civilització minoica el 1600 a. C., encara que els que en van popularitzar l’ús van ser els fenicis, per això se’l coneix com a Porpra de Tir.
Els fenicis atribuïen el seu descobriment al déu Melkart (l’equivalent a l’Hèrcules romà) i ràpidament es va començar a fer servir per tenyir teles, cosa que atorgava un signe de reialesa i distinció. A aquest concepte d’exclusivitat i luxe, hi va contribuir el procés d’obtenció del pigment.
Segons recull ABC, “es necessitaven almenys 12.000 murex per produir 1,4 grams de tinta, que amb prou feines era suficient per cobrir un quart de màniga. Per aquest motiu, el seu preu era tan desorbitat, i es valorava aquella exquisidesa per damunt de l’or”.
El pigment va arribar a ser tan valuós i demanat, que es va utilitzar com a moneda. Va ser utilitzat a Roma per tenyir les túniques dels patricis, a Bizanci per designar el palau on havien de néixer els seus emperadors (Palau dels Porfirogènits, “els que neixen en el color porpra”), i a l’Església Catòlica per acolorir les vestimentes dels cardenals, per la qual cosa la seva associació amb la distinció arriba als nostres dies.
Corria l’any 1871 quan el capità David O’Keefe, d’origen irlandès, va naufragar a l’oceà Pacífic. Allà va arribar a la vora de l’illa de Yap, on va conviure amb els natius. O’Keefe va adonar-se que feien servir unes enormes pedres circulars com a moneda, les pedres rai, i els va oferir l’ajuda d’eines de ferro per treballar la pedra calcària, que no tenien els natius.
Els yapesos atorgaven gran valor a aquest tipus de pedra, ja que no existia a la seva illa. Viatjaven centenars de quilòmetres en barca per accedir a les illes Palau, on comerciaven amb els natius intercanviant grans per a collaret de vidre, cocos i copra a canvi de les pedres.
Al principi, les pedres rai eren petits còdols. Els yapesos van començar a demanar peces més grans i els van donar diferents formes, com la de peixos i balenes, de manera que, quan O’Keefe va arribar a Yap, les pedres rai ja eren enormes monòlits amb talles a la seva superfície, que explicaven la seva història (qui han estat els seus propietaris i per què han passat d’unes mans a unes altres).
Tenien forma circular, amb un forat a l’interior per introduir un pal i poder transportar-les. L’arribada d’O’Keefe va produir un curiós fenomen: com que disposava d’instruments de ferro i millores en la navegació, es van començar a crear cada vegada més pedres rai a Yap, i això va generar inflació.
Aquesta curiosa història es recull a ‘Sa Majestat dels Mars del Sud’, pel·lícula del 1954 protagonitzada per Burt Lancaster.
