Podem viure en un altre planeta?

Som éssers expansius. Els humans sempre hem intentat anar més enllà, traspassar límits, explorar nous territoris. Aquesta tendència és la que hi havia al darrere de les migracions que van portar els nostres oncles avis neandertals a travessar Europa, de la primera volta al món de l’expedició Magallanes-Elcano i també de l’arribada de l’home a la Lluna. Un cop superats els límits que marca el nostre planeta, ens queda resoldre la següent gran qüestió: podem viure en un altre planeta?

Aquesta és una pregunta que té suc. Podem pensar que si un astronauta ha caminat sobre la superfície de la Lluna amb el seu vestit espacial fa cinquanta anys, per què no podríem a hores d’ara passejar-nos per la superfície d’un altre planeta i anar a fer la compra amb els nostres escafandres?

La resposta a aquesta qüestió és senzilla. No és tan fàcil trobar un lloc on puguem instal·lar-nos a llarg termini. Els vestits espacials estan bé, però només per a una estona. Cal proveir-los d’aigua i oxigen que ens permetin viure, i aquests són recursos que no abunden en qualsevol cos celeste. A més, encara que trobéssim un planeta amb unes característiques similars a les de la Terra, podria quedar tan lluny que trigaríem segles a arribar-hi.

En qualsevol cas, la curiositat humana i fins i tot la necessitat de trobar una alternativa a la Terra si aquesta es torna inhabitable ja ens han posat a treballar en aquest repte.

Les dificultats principals que ens separen de fer la nostra vida en un altre planeta són dues: l’absència de condicions favorables i la llunyania del possible nou món.

No és tan fàcil trobar un planeta similar a la Terra, amb estacions, atmosfera i gravetat similars, clima estable i fins i tot les condicions necessàries perquè hi hagi aigua a la seva superfície. De moment, podem intuir que hi ha algun exoplaneta amb algunes d’aquestes qualitats, com és el cas de Kepler-186f. És probable que es tracti d’un món terrestre o cobert per oceans. El problema és que el tenim a 500 anys llum. Un passeig massa llarg per anar a comprovar si ens pot servir com a nova llar.

Encara que fóssim capaços de sobreviure als segles que tardaríem a arribar als exoplanetes més pròxims, el forat generacional i evolutiu entre els colons que hi arribessin i els habitants de la Terra seria abismal. Algú s’imagina un grapat de cavallers medievals aterrant ara mateix sobre un món llunyà? Probablement, ni ens en recordaríem, d’ells.

De moment, no tenim disponible la tecnologia necessària per explorar un d’aquests mons tan llunyans. Per això, els esforços se centren en el que tenim més a mà, que no és res més que els planetes que ens acompanyen en el nostre viatge al voltant del Sol. Sobretot, els més pròxims a nosaltres.

Ara que ja tenim clar que és possible arribar a un altre planeta per intentar la seva colonització, tenim un altre escull per superar: l’absència de les condicions que necessitem per viure-hi. La Terra reuneix característiques difícils de trobar, i per això la vida hi ha florit.

Si els altres planetes són diferents, una solució per viure-hi seria adaptar-nos a les seves condicions. Per exemple, la NASA estudia enviar humans a Venus, el nostre planeta veí, un infern que ronda els 460 graus centígrads de temperatura mitjana i on neva metall, literalment.

I com s’adapta un a aquestes condicions? Molt senzill: cercant un lloc on pugui estar a gust. En el cas de Venus, aquest lloc és a uns 50 km de la seva superfície. Allà, la temperatura mitjana és molt agradable, d’entre 20 i 30 graus, la pressió atmosfèrica és similar a la de les muntanyes més altes de la Terra i fins i tot la capa d’atmosfera és prou densa per protegir-nos de la radiació solar.

La idea de la NASA consisteix a enviar una mena de dirigibles que permetrien als astronautes romandre fins a un mes en aquesta zona i enviar eines d’exploració a la superfície del planeta. No és precisament colonitzar el planeta, però és un primer pas cap a la construcció de futures ciutats flotants.

Si adaptar-nos a viure en planetes inhòspits no és viable, sempre podrem intentar adaptar aquests planetes als nostres requisits. Aquest procés es coneix com a terraformació i és un antic somni de la ciència-ficció. I, com en el cas d’altres avenços imaginats per autors d’aquest gènere, hi ha qui s’ho ha pres seriosament i s’ha posat a treballar-hi per convertir-ho en realitat.

De fet, ja es plantegen diferents maneres de terraformar Mart, el nostre veí més pròxim després de Venus. Algunes d’aquestes maneres consistirien a sembrar la seva superfície amb bacteris productors d’oxigen o enviar fàbriques de CO₂ per aconseguir, en menys d’un segle, un efecte d’hivernacle que ajudi a aconseguir una pressió atmosfèrica similar a la terrestre. Tanmateix, sembla inviable aconseguir-ho amb tot el planeta.

Per aquest motiu, ara es planteja terraformar petites illes al planeta vermell. S’aconseguiria gràcies a un nou material, l’aerogel de sílice. Una capa d’aquest compost permetria transmetre prou llum per fer fotosíntesi, bloquejaria la radiació ultraviolada i elevaria les temperatures fins a fer-les similars a les de la Terra sense necessitat d’utilitzar energia procedent del planeta mateix. Es tracta de crear petites illes d’habitabilitat, o fins i tot biosferes autocontingudes, que permetin tenir aigua líquida permanentment sota la capa d’aerogel de sílice.

Serem capaços de construir-nos una nova casa més enllà de l’atmosfera terrestre? El temps ho dirà. De moment, el millor que podem fer és cuidar la que ja tenim. És la millor manera d’assegurar-nos que la nostra espècie sobreviurà el temps suficient per veure néixer el primer humà extraterrestre.