Quatre dones, quatre històries per la igualtat en l’esport

Visibilitat, bretxa salarial i sostre de vidre són els principals obstacles que encara ha de superar l’esport femení a Espanya

Són molts, els obstacles que afronta l’esport femení. Grans èxits que amb prou feines treuen el cap a les portades. Remuneracions minses que els en dificulten la professionalització. Poques dones en els òrgans de decisió i a les banquetes. És a dir: falta de visibilitat, bretxa salarial i sostre de vidre. També en aquest àmbit, la desigualtat entre gèneres deixa el seu rastre. Per sort, són precisament els valors que aporta l’esport, com la perseverança, el treball en equip o la gestió del fracàs, els que s’estan encarregant que, a poc a poc, tot això canviï.

Així ho han demostrat la periodista esportiva de RTVE Paloma del Río; Jennifer Pareja, campiona mundial i subcampiona olímpica de waterpolo, actualment assessora de la presidenta del CSD; la directora de l’Oficina Permanent de les Competicions de la FEB de bàsquet Elisa Aguilar, i l’entrenadora de la selecció femenina sub-17 de futbol, actual campiona mundial, Toña Is. Ho van fer durant la xerrada que van compartir a l’oficina Store de CaixaBank a València, en el marc de la iniciativa CaixaBank Wengage: #ACTUEM.

Totes quatre han estat pioneres en els seus camps respectius i han obert el camí perquè les generacions posteriors vegin l’esport femení amb uns altres ulls. Perquè nenes i nens es vulguin fotografiar i demanin autògrafs de dones esportistes o entrenadores. Per visibilitzar un costat de l’esport que sempre ha quedat a l’ombra. Per aconseguir el reconeixement i les oportunitats que es mereixen les dones de l’esport.

“Tant de bo moltes empreses facin el mateix que CaixaBank amb la seva iniciativa Wengage per donar suport a l’equiparació de drets. Volem que s’acabi la desigualtat en tots els àmbits de la vida, el de l’esport inclòs. En poques àrees s’ha vist la disparitat de tracte entre dones i homes com en l’esport”, va destacar Paloma del Río.

La periodista considera la pràctica de l’esport com una de les millors escoles que hi ha. Una escola que no ha de ser aliena a nenes i dones. “Ensenya humilitat, disciplina, esforç, sacrifici, renúncia, a ser àgil mentalment… Aquests valors es poden aplicar en una empresa? Sí, és possible. I aquesta iniciativa de CaixaBank demostra que hi ha interès per fer-ho”.

Jennifer Pareja va explicar com competir en waterpolo li va aportar moltes qualitats quan va arribar el moment de retirar-se. “Pensava que només sabia jugar a aquest esport, però em vaig adonar que vaig aprendre moltes més coses que a fer gols. Vaig aprendre valors d’equip, humilitat, esforç… i tenia la inquietud de traslladar-ho a la societat”. En aquest punt, va destacar la responsabilitat de les exesportistes. “Hem d’aplicar tot això a les empreses i altres organismes. Jo he tingut l’oportunitat de fer-ho en una empresa privada i al Consell Superior d’Esports”.

La professionalització de l’esport femení i la millora que ha experimentat en la seva visibilitat és una conquesta que es llaura sobre l’esforç de moltes pioneres. “Jo he hagut de lluitar contra moltes coses. Quan vaig començar, els temps eren complicats, però un munt de valentes ens vam atrevir a jugar a futbol i trencar barreres. Superar els obstacles que ens posava la vida perquè deixéssim l’esport és una cosa que ens omple d’orgull. Gràcies a aquestes pioneres, les nenes avui poden gaudir de molts més avantatges”, reflexionava Toña Is.

Elisa Aguilar també va reconèixer que havia trencat “moltes barreres” quan era jugadora professional i també com a directiva a la FEB. “He notat molta millora en aquest sentit en el bàsquet. El tractament a les seleccions masculines i femenines és exactament el mateix. Si ells viatgen en primera o van a un hotel de cinc estrelles, elles també”.

Un dels problemes a què s’enfrontava l’esport femení fa uns quants anys era la carència d’esportistes femenines com a referents a l’imaginari col·lectiu. Una cosa que ja està canviant a poc a poc, gràcies a l’acció de professionals de l’esport com Paloma, Elisa, Toña i Jennifer.

“Els meus referents quan vaig començar a jugar a waterpolo eren masculins. Cal tenir en compte que la selecció masculina era campiona olímpica. Bàsicament, ells eren tot el que hi havia. De fet, les seleccions femenines van començar a competir als Jocs Olímpics l’any 2000. Les masculines ho van fer el 1900. La diferència és enorme”, va subratllar Jennifer Pareja.

Per a Toña Is, “avui les nenes tenen referents del mateix gènere i això és una cosa que a mi em fa feliç. És com si això ho haguéssim generat nosaltres. Tot l’esforç que hem fet, els mals moments que hem passat… obtens l’efecte contrari si sents que una nena diu ‘Mira, mama, és la Toña!’ i et demana fer-te una foto amb ella. Això t’omple d’orgull”.

Per aconseguir l’objectiu de canviar mentalitats i fer que l’esport femení rebi el reconeixement que es mereix, cal fer-ho visible. I la Paloma del Río fa 32 anys que hi treballa. “Quan he tingut l’oportunitat d’ocupar un lloc de responsabilitat a la direcció d’Esports de TVE, he intentat emetre esport femení. Per fer-ho, necessitem que les federacions col·laborin. A vegades, venen únicament a negociar les emissions de les seleccions masculines. No és la primera vegada que han de tornar a asseure’s amb nosaltres perquè les noies s’han proclamat campiones d’Europa i els nois no ho han fet tan bé com esperaven”.

Elisa Aguilar, per part seva, va incidir en la necessitat de reformar les institucions que permeten desigualtats com l’existència d’equips professionals masculins però no femenins. “Fer les coses bé és ha de començar per la gent que talla el bacallà”, va destacar.

Les quatre expertes van coincidir a l’hora de mostrar-se optimistes respecte al futur de la igualtat en l’esport. En aquest sentit, Toña Is va recalcar la capacitat de treball i la paciència que han demostrat tantes dones en aquest àmbit. “Som com formigues. No sé quan arribarà l’equiparació real, però crec que acabarà per aparèixer”, va concloure. “Només demanem que se’ns ofereixin les mateixes oportunitats, la mateixa visibilitat, que creguin en nosaltres. Podem arribar tan lluny com ells”.