Alimentar una població planetària creixent és una tasca complexa, per bé que és cert que cada dècada disposem de noves eines tecnològiques. Innovacions com ara la tecnologia CRISPR/Cas9 d’edició genètica o la robotització dels cultius en són algunes, juntament amb el cultiu vertical per aeroponia, un tipus d’agricultura amb un consum de sòl pràcticament nul.

El primer Objectiu de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) perseguia “erradicar la pobresa extrema i la fam”. Per bé que és cert que es va aconseguir la meta primera d’aquest objectiu —reduir a la meitat la proporció de persones amb ingressos inferiors a un dòlar per dia— cinc anys abans del que es preveia, erradicar la fam continua sent un propòsit complex.

Segons els informes de l’ONU respecte al que ara s’ha convertit en segon Objectiu de Desenvolupament Sostenible (“fam zero”), de 2015 a 2019 s’han aconseguit metes gens menyspreables, com ara una reducció mundial de la malnutrició infantil, que ha passat del 23,1 % al 21,3 %. Això suposa un rècord en velocitat: en cinc anys s’ha avançat en països en desenvolupament el que als desenvolupats els va costar moltes dècades.

Tanmateix, segons la FAO, l’augment del nombre de terres de cultiu impacta negativament en la qualitat dels sòls, i el fet que el canvi climàtic fa dècades que converteix els cultius en menys productius implica que es necessiten noves eines per garantir la fam zero. L’ús de l’aeroponia al costat dels llocs de consum sorgeix com una eina molt interessant en aquest sentit.

Des de fa segles, cultures de diverses regions del món, com els romans del segle I a. de C. o els asteques (chinampas) del XVI, es van adonar que podien cultivar diluint nutrients en el terreny. Tècniques més modernes d’aquest mètode de cultiu, avui denominat hidroponia, consisteixen a fer créixer les plantes en solucions aquoses d’alta concentració de nutrients sense utilitzar sòl.
L’aeroponia recull aquests principis de cultiu sense sòl però va un pas més enllà: en comptes de diluir nutrients en l’aigua, i submergir-hi les arrels, en l’aeroponia les arrels de les plantes es troben al descobert i a sobre s’hi vaporitzen els nutrients, de manera que es redueixen les entrades de manera considerable.

Els nutrients, nebulitzats, penetren molt millor en les arrels que si aquestes estiguessin dins la terra o el mitjà aquós, en tenir més oxigen. Significa que la planta necessita menys recursos per créixer en reduir el seu cost metabòlic. S’estima que aquests cultius utilitzen una desena part de l’aigua respecte als cultius tradicionals sobre sòl, especialment en interior.

Tant els cultius tradicionals com els intensius, els ecològics o els basats en organismes modificats genèticament cultivats al camp fan ús de sòl. Això significa que necessiten una quantitat d’espai important que, si no es gestiona adequadament, pot desplaçar o destruir ecosistemes complets. És molt conegut l’avenç dels camps de cultiu de soja que devasten la selva amazònica.

L’aeroponia d’interior, també denominada cultiu sota sostre o cultiu vertical, presenta certs avantatges que poden ajudar a mitigar aquest problema:

– No utilitza pesticides, ni naturals ni artificials, atès que els patògens o animals no poden entrar en aquestes condicions de laboratori.
– L’energia usada és mínima comparada amb la d’altres cultius. Destaca el cultiu d’enciams i altres herbàcies.
– No queden afectats pel clima, ni són susceptibles a gelades, tornados, riuades ni cap altra adversitat.
– L’estalvi d’aigua i nutrients és considerable respecte a d’altres tècniques.
– Evita el desplaçament d’espècies de molts entorns, en aprofitar la construcció en altura.
– Facilita el cultiu a prop dels llocs de consum, fet que implica menys emissions de carboni en el trasllat.

Juntament amb l’estabilitat de ser independents del clima o de les plagues, permetre el cultiu al costat dels llocs de consum com les ciutats és un dels màxims avantatges de l’aeroponia. El 2019, amb prou feines el 16,2 % de la població espanyola vivia al camp, i d’aquesta, gairebé tota ho feia en entorns urbanitzats. Alguns pronòstics de l’ONU estimen que, el 2035, un terç dels espanyols viurà en grans ciutats. Una tendència que pot influir sobre l’extensió de les tècniques de cultiu vertical.

Això és resultat del fet que alimentar les ciutats exclusivament amb els sistemes agrícoles actuals amb prou feines és sostenible. Els aliments arriben a recórrer milers de quilòmetres del cultiu al plat —els cereals, prop de 3.000 km, i els llegums i les fruites, 6.500 km. Tanmateix, l’agricultura vertical aeropònica afavoreix el necessari cultiu de proximitat.

El “menjar de quilòmetre 0”, cultivat en un radi pròxim de pocs centenars de quilòmetres del lloc de consum, s’està popularitzant cada vegada més. Gràcies a l’aeroponia, les ciutats del futur podrien tenir el suport d’una font més de subministrament sostenible d’aliments de qualitat.

A qui no li agradaria veure com serà la vida en el futur? A falta de boles de vidre funcionals, el millor de tot és que ens deixem guiar pels indicis que ja tenim i que ens indiquen que la majoria de nosaltres viurem en ciutats en les quals la tecnologia i la sostenibilitat seran imprescindibles.

 

I les dades avalen aquesta teoria, ja que, segons l’ONU, el 2050, el 68% de la població mundial viurà en ciutats, mentre que avui dia ho fa el 55%. Això suposa que, a mitjan segle xxi, uns 2.500 milions més de persones viuran en entorns urbans.

 

La pressió que exercirà la població sobre les ciutats posarà a prova la seva capacitat, ja que estem parlant de moltes persones compartint un espai reduït, en el qual viuran, treballaran i gaudiran del seu temps lliure. Aquestes mateixes persones també necessitaran tota mena de serveis i de recursos, com a desplaçaments o accés a la tecnologia i la sanitat.

 

Per aquest motiu, arquitectes, enginyers i urbanistes s’han posat ja mans a l’obra: estan assajant les seves idees sobre àrees urbanes ja existents i fins i tot n’estan aixecant d’altres des de zero amb la ment posada en el futur. Això fa que certes ciutats sobresurtin avui en dia com les més avançades.

 

Les ciutats del futur, per les quals ja podem passejar, destaquen sobretot per dues qüestions: la seva sostenibilitat i la seva tecnologia. De fet, l’ONU ha inclòs els entorns urbans entre els seus Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). L’organisme considera que no és possible assolir aquest desenvolupament sostenible sense transformar radicalment la manera com construïm i administrem les urbs.

 

Tot seguit veurem tres exemples de ciutats que ja mostren el camí cap al qual es dirigeix l’urbanisme del segle XXI.

Aquest és potser un dels exemples més cridaners, perquè Songdo és una ciutat que es va començar a construir des de zero el 2002 i avui dia ja hi viuen més de 100.000 habitants. És a 65 quilòmetres de Seül i aspira a convertir-se en la primera ciutat intel·ligent i totalment sostenible.

 

Per aconseguir-ho, Songdo ha apostat per una planificació urbana que posa les persones al centre i per l’adopció de tecnologies. A la ciutat predominen els espais d’ús mixt, que són aquells que aglutinen residència, serveis, lleure i llocs de treball. A més a més, les distàncies entre els habitatges i la resta d’espais s’han calculat al mil·límetre per poder cobrir a peu els trajectes que els separen. Si s’ha d’agafar el transport públic, hi ha parades de metro i d’autobús a un màxim de 12 minuts a peu.

 

Gràcies a la seva planificació, els cotxes de combustió interna i els camions de recollida de residus han estat substituïts per bicicletes i per un sistema de tubs pneumàtics que s’encarrega de fer desaparèixer les escombraries. A més, el 40% de l’espai de la ciutat l’ocupen zones verdes. Així mateix, també s’espera que la majoria dels edificis d’habitatges reciclin almenys el 40% de l’aigua que fan servir i que emmagatzemin energia de fonts renovables en bateries per reduir l’ús de la xarxa elèctrica.

Si hi havia un exemple de metròpolis amb tots els números per col·lapsar i que ha sabut reconduir la situació aquest és el de Singapur. Aquesta ciutat-estat asiàtica s’ha colat entre les urbs més sostenibles del planeta.

 

A base de plans estratègics, les autoritats es van posar mans a l’obra per millorar la qualitat de vida, apostant clarament per optimitzar la mobilitat i la connectivitat, en una ciutat en la qual s’espera un augment de la població del 7% per al 2030.

 

En l’actualitat, Singapur disposa d’uns transports col·lectius ràpids i exerceix com a banc de proves per desenvolupar solucions de mobilitat que ajudin a reduir la seva dependència dels cotxes. A més a més, s’hi ha instal·lat una xarxa de sensors per mesurar la contaminació i el volum de trànsit, per poder reaccionar immediatament en cas necessitat, i fins i tot s’ha creat un sistema de mapes en 3D per monitorar l’eficiència energètica de cada edifici. Per la seva banda, els metges dels hospitals de Singapur disposen de robots ajudants que fins i tot són capaços d’interactuar amb els humans i de somriure.

 

Quant a la qüestió verda, s’han creat «superarbres» que regulen la temperatura de la ciutat, absorbint i dispersant calor, a més de recollir aigua de pluja. La urbanització residencial Tree House, amb blocs de 24 pisos, és el jardí vertical més gran de tot el món.

La capital de Dinamarca és una aposta segura dins dels rànquings de ciutats intel·ligents que elaboren diversos organismes cada any. Fins i tot hi ha qui considera que ha sobrepassat aquesta etiqueta per passar a ser una «ciutat receptiva», un concepte que fa referència a aquelles urbs que posen el ciutadà en el centre de l’acció i no de l’observació.

 

Copenhaguen és una ciutat feta per i per als seus ciutadans, els quals participen en el seu disseny i gestió fent servir tota la tecnologia que tenen al seu abast i compartint dades que ajuden a optimitzar la ciutat. Es tracta d’un camí que han iniciat també altres ciutats com ara Zuric o Barcelona.

 

De fet, la tecnologia ha transformat per complet Copenhaguen fins a convertir-la en un paradís per als ciclistes. La capital danesa aspira a neutralitzar la seva petjada de carboni el 2025, en un país que pretén aconseguir la seva independència dels combustibles fòssils l’any 2050.

 

Pel que fa a l’intercanvi de dades i al seu ús per millorar la ciutat, Copenhaguen ha implantat el primer data marketplace del món. Aquest espai ofereix informació urbana pública i privada de qualsevol mena a empreses i ciutadans, que poden accedir a les dades per desenvolupar solucions intel·ligents en qualsevol àmbit.

Entre altres avenços, els habitants de Copenhaguen poden comprovar ja en temps real, per exemple, la disponibilitat d’aparcament quan se celebren grans esdeveniments. Això és possible gràcies al fet que la ciutat disposa d’un sistema d’intercanvi de dades entre smartphones, dispositius GPS instal·lats als autobusos i sensors situats en llocs com ara clavegueres i papereres. Aquest sistema també permet estudiar els patrons de mobilitat dels habitants per ajustar la planificació de la ciutat, augmentar la seva seguretat i optimitzar l’ús de recursos, a més de per regular el trànsit en temps real i reduir les emissions contaminants o per ajustar el consum energètic dels edificis.

 

Les ciutats del futur ja són aquí i totes tenen en comú l’afany per esdevenir uns llocs cada cop més amables amb els seus habitants i també amb el planeta. Un esforç en què la tecnologia té un paper fonamental.