Cada estiu assistim impotents a la mateixa escena. Masses d’arbres que cremen, animals ferits i veïns que miren desesperadament d’evitar que el foc acabi amb les seves llars. Bombers que arrisquen les seves vides, lluitant contra unes flames que semblen devorar-ho tot. Els incendis forestals són una xacra que sempre torna. I les seves conseqüències són molt més serioses del que sembla.

Per comprendre millor la magnitud d’aquest problema, podem donar una ullada a algunes xifres. Segons l’organització WWF, els incendis forestals afecten unes 500.000 hectàrees de mitjana cada any a Europa, de les quals aproximadament 375.000 corresponen a països de l’arc nord del Mediterrani, on es troba Espanya. De fet, el nostre país és el segon de la regió que registra més incendis forestals cada any –uns 12.000. De mitjana, cremen unes 100.000 hectàrees només en territori espanyol. A més, entre els anys 2017 i 2018 van morir per aquesta causa 225 persones a Portugal, Grècia i Espanya.

La qüestió és que aquest problema va a més. Cada cinc anys, la superfície cremada a l’arc nord del Mediterrani augmenta unes 700.000 hectàrees. Això és, en part, perquè els focs són cada vegada més virulents a causa del canvi climàtic. Tant és així, que ja es parla d’incendis de sisena generació, capaços de fer cremar zones fins ara impensables, com el cercle polar àrtic, una àrea que s’escalfa al doble de velocitat que la resta del planeta.

Entre les conseqüències dels incendis que esmenta WWF hi ha la crema d’àrees protegides, la destrucció d’hàbitats d’interès, espècies d’interès afectades, impactes en els balanços hidrològics i en la qualitat de l’aigua o la pèrdua irreparable de terra fèrtil.

Una altra de les derivades més importants dels incendis és l’augment en les emissions de CO₂ a l’atmosfera, que converteix els focs i el canvi climàtic en un cercle viciós: a mesura que augmenten els incendis, també ho fan aquestes emissions d’efecte d’hivernacle, la temperatura global del planeta i la successió d’esdeveniments climàtics extrems.

Com plantar cara a un problema que torna una vegada i una altra i la magnitud del qual augmenta any rere any? Per bé que és necessari disposar de millors mitjans per extingir els incendis que no siguem capaços d’evitar, el cert és que la prevenció és la millor arma que tenim a la nostra disposició per eliminar-los. En ambdós aspectes, la tecnologia ens ajuda, a nosaltres i a aquesta biodiversitat que el foc posa en una situació difícil any rere any.

Una de les principals causes que els incendis siguin cada vegada més devastadors és l’absència de manteniment de les muntanyes resultat, en part, del despoblament rural. La malesa es multiplica a les zones forestals i actua com a accelerador del foc. Per aquest motiu, el manteniment dels boscos és una de les armes principals que tenim al nostre abast per evitar que es produeixin els incendis.

En aquesta tasca, els robots desbrossadors poden convertir-se en l’aliat perfecte dels serveis d’emergències. No només ajuden a millorar la seguretat i l’eficàcia dels operatius si han d’intervenir, sinó també a reduir el combustible que accelera els incendis: la biomassa. Així, hi ha equips capaços de recórrer terrenys abruptes i arbrats per control remot per fer el manteniment dels boscos, però també per traçar perímetres d’incendi i línies de defensa si el foc ja s’ha desfermat.

La detecció primerenca d’incendis també és essencial a l’hora d’evitar que un foc es converteixi en un esdeveniment extrem. En aquest sentit, el Centre d’Investigació en Tecnologies Software i Sistemes Multimèdia per a la Sostenibilitat (CITSEM) de la Universitat Politècnica de Madrid (UPM) ha desenvolupat un algoritme que permet detectar fum, localitzar un focus i determinar les característiques fonamentals de l’incendi, com l’àrea o la direcció del vent, en temps real.

La tecnologia també busca la manera de predir els incendis i ja s’utilitzen models que ajuden a esbrinar com serà l’evolució d’un foc. Per fer-ho, analitzen entre altres factors com evolucionaran les condicions atmosfèriques fins i tot en terrenys complexos. Així, avui dia es desenvolupen sistemes que combinen l’ús d’imatges per satèl·lit, geoposicionament, càmeres infraroges, predicció i protocols d’actuació per arribar a controlar els incendis en estadis inicials.

Tots aquests avenços en detecció es poden completar amb l’ús de drons, tant per intensificar la vigilància com per sufocar les flames si ja s’han desfermat. Aquest és el cas del projecte Wild Hopper, finançat per la Unió Europea per al desenvolupament d’un dron amb una plataforma multirotor que li permet alliberar fins a 600 litres d’aigua amb una precisió excepcional. D’aquesta manera, les tasques d’extinció primerenca i fins i tot les nocturnes poden augmentar exponencialment la seva efectivitat.

Acabar amb els incendis fins i tot abans que es produeixin és una batalla que pot evitar grans pèrdues cada any, tant personals com econòmiques i mediambientals. Es tracta d’una inversió essencial per al futur del planeta que habitem.

Molts habitants de les grans ciutats passen l’any esperant. Compten els dies que els falten per fugir de l’estrès quotidià i anar a passar una temporada al poble. A gaudir d’aquest temps que allà sembla que va més a poc a poc, de la calma, de l’aire lliure, de l’oci i de les seves arrels. Què passaria si, un dia, es trobessin que no hi ha un poble al qual tornar?

Aquesta és una realitat que no queda tan lluny com sembla. El despoblament rural és un fet a Espanya. Hi ha un degoteig constant d’habitants dels pobles cap a les ciutats més grans. Així ho mostren les estadístiques: en les últimes dues dècades, la població dels municipis de mil habitants o menys ha perdut 142.000 habitants. És l’equivalent a més de 140 pobles que han quedat deserts. Aquesta mena de localitats ha passat de concentrar el 4% de la població l’any 2000 al 3,1% el 2018. Mentrestant, la població de ciutats com Madrid o Barcelona ha crescut vertiginosament, ja que ha incorporat immigrants de zones rurals d’Espanya.

El que passa és que no només són els pobles més petits els que han perdut habitants. En realitat, tot això suposa un efecte dominó també per a les ciutats mitjanes i petites que fan de caps de comarca. Sense habitants als pobles veïns, la seva oferta de serveis de comerç, oci o sanitat perd sentit i, per tant, els llocs de treball desapareixen. Així, doncs, també els seus habitants cerquen refugi a les grans ciutats.

Aquest és un cercle viciós que té conseqüències per a tots. Per als habitants que queden als pobles, per als de les ciutats mitjanes, però també per als de les grans urbs. Els efectes del despoblament rural van molt més enllà d’un poble sense nens per omplir la seva escola o una província interior amb una densitat de població similar a la de Lapònia. Són tan intensos, que revertir aquesta tendència pot ser clau fins i tot en la lluita contra el canvi climàtic.

La història de l’home en el medi agrícola es remunta a més de vint mil anys enrere. Durant aquest temps, l’agricultura i la ramaderia han passat a ser la nostra manera d’omplir el rebost. Amb el seu exercici, hem establert la nostra relació amb la terra: a canvi de treballar-la, ella ens ofereix recursos suficients per alimentar-nos.

Què passa quan abandonem el medi rural? Que l’equilibri que hem establert durant milers d’anys amb el seu ecosistema es trenca.

Un exemple de la reacció en cadena que suposa aquesta ruptura el trobem en els incendis. Sense bestiar als pobles que ajudi a netejar els boscos, el matoll prolifera i es converteix en combustible per als incendis. Com a conseqüència d’aquests, disminueix la coberta forestal i l’ecosistema se’n ressent. A més, augmenta la desertificació, la qual, al seu torn, disminueix la diversitat biològica, que té un paper decisiu en la conservació del sòl, la regulació de l’aigua i la mitigació del canvi climàtic.

Que visquin i treballin persones en el medi rural significa patir menys incendis, contenir la desertificació de la península, protegir els recursos hídrics i lluitar contra l’augment de les temperatures, entre molts altres beneficis de gran valor. A més del paper del bestiar per netejar els boscos, l’agricultura tradicional també contribueix a conservar la biodiversitat. Els cultius ajuden a evitar l’erosió del sòl, una de les causes de la desertificació. A més, els sistemes agraris tradicionals retenen més carboni i contribueixen a purificar l’aigua, així com a mantenir espècies animals i vegetals autòctones, adaptades a les condicions de la zona.

La vida a les zones rurals també té una gran influència en l’economia. Segons l’Organització Internacional del Treball, l’economia rural té un gran potencial per crear treballs decents i productius, així com per contribuir al desenvolupament sostenible i al creixement econòmic.

De fet, l’organisme considera que promoure el treball decent en l’economia rural és fonamental per erradicar la pobresa i garantir recursos nutricionals per a una població mundial que no para de créixer. Aquest és un principi que es reconeix en l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de l’ONU, que propugna més atenció al desenvolupament rural, en particular a l’agricultura i la seguretat alimentària. Una economia rural pròspera ajuda a diversificar les fonts de riquesa dels països i redueix la seva dependència de l’exterior a l’hora d’adquirir recursos agroalimentaris.

Un altre recurs valuós que només es podrà mantenir mentre hi hagi persones que visquin als pobles és el patrimoni rural, en el sentit més ampli de l’expressió. Això inclou la gastronomia, els edificis i construccions històriques, els valors, les tradicions, la cultura i fins i tot els paisatges. Tota aquesta riquesa està en perill si ningú s’hi queda per conservar-la i cuidar-la.

Els efectes del despoblament rural també es deixen notar a les ciutats. No només per la nostàlgia que puguin sentir alguns d’aquests habitants que desitgen tornar a un poble que ja no existeix. Com que cada vegada es concentren més persones a les àrees urbanes, aquestes es tornen més insostenibles.

Que el 90% de la població visqui en el 30% del territori, tal com passa a Espanya, és un problema d’organització per a les administracions públiques. Entre les conseqüències de l’èxode rural a les ciutats hi ha la saturació dels serveis públics, la pressió sobre els preus de l’habitatge i una tendència més gran a l’urbanisme descontrolat.

La Federació Espanyola de Municipis i Províncies adverteix en aquest sentit que les grans concentracions urbanes no són viables ni podran ser sostenibles si continuen creixent. Per això aposta per un pacte entre el món rural i l’urbà que ajudi a garantir el futur del planeta.

L’abandonament del medi rural és un problema que ens afecta a tots. Les seves conseqüències acabaran per afectar qualsevol ciutadà, visqui on visqui. Cuidar-lo significa cuidar tot el país. Per això val la pena protegir-lo i promoure que els ciutadans tornin a trobar-hi una llar.

De fet, ja hi ha algunes persones que han decidit passar a l’acció i apostar pel medi rural com un lloc on poder viure, treballar i desenvolupar-se. I ho fan a còpia de creativitat. Destaquen, per exemple, iniciatives de logística social que persegueixen que cap habitant d’aquestes àrees es vegi obligat a abandonar-les per no poder accedir a serveis bàsics. Fins i tot hi ha pobles com Pescueza (Càceres) que s’habiliten perquè la gent gran no hagi de marxar de casa seva quan es torna més dependent. La localitat s’ha convertit en una residència per a la gent gran a l’aire lliure mitjançant la millora de l’accessibilitat i la incorporació de noves tecnologies i solucions assistencials. Com a resultat, la localitat no només no es buida, sinó que fins i tot s’hi han creat nous llocs de treball que atreuen famílies joves.

També hi ha plataformes d’impuls a l’autoocupació de dones rurals, que ja han donat suport a projectes com ara forges artesanals, apicultura que cuida el medi ambient o explotacions ramaderes de diverses menes. Per aconseguir-ho, ofereixen als emprenedors assessorament, formació i acompanyament durant el desenvolupament del seu negoci.

Si s’aposta per ell, el camp té molt de futur. El seu potencial de desenvolupament sostenible és enorme. I això és una bona notícia per a tots.