Acaba de fer 50 anys i és més viu que mai. El breakdance, breaking o break, que va hipnotitzar el món sencer als anys 80 amb contorsions i moviments impossibles, debutarà com a esport olímpic als propers Jocs de París 2024.
La Place de la Concorde de la capital francesa es transformarà en un parc urbà en què competiran 32 atletes per les primeres medalles olímpiques de breakdance de la història.
Serà a l’agost, concretament els dies 9 i 10, quan el que va sorgir com una expressió cultural i artística als carrers de Nova York pujarà per primera vegada a l’Olimp dels esports.
Encara que no és senzill posar el breakdance en xifres, s’estima que el practiquen al voltant de trenta milions de persones a tot el món. La raó d’aquesta popularitat cal cercar-la, precisament, en la seva internacionalització.
Els orígens del breakdance se situen a principis dels anys 70 al barri del Bronx de Nova York. Va ser llavors quan va sorgir el gènere del hip hop, del qual formava part el breakdance juntament amb altres expressions com el graffiti o les sessions de mescles.
Des de llavors, el breakdance s’ha expandit d’una manera espectacular, amb diferents competicions internacionals i campionats mundials, als quals cal sumar-hi, ara, la inclusió als Jocs Olímpics de París.
A banda de l’espectacularitat del breakdance, la seva aparició en pel·lícules com Flashdance (1983) el van donar a conèixer a tot el món.
Quaranta anys després, la gran favorita per obtenir l’or en breakdance de París és una B-Girl japonesa, Ami. En categoria masculina trobem canadencs, kazakhs, francesos i un estatunidenc, Víctor Montalvo, que el va aprendre del seu pare i el seu oncle, ambdós mexicans.
Les competicions de breakdance com les que es disputaran als Jocs de París transcorren en duels que enfronten dos B-Boys o B-Girls, encara que també hi ha batalles de grups.
Al ritme de la música que mescla el DJ, cada contendent ha de desplegar els seus moviments en un set o sortida, que és com es coneix cada torn d’actuació.
Això suposa que, a més de fer moviments prèviament assajats, cada participant ha d’improvisar en funció dels ritmes proposats pel DJ i de l’actuació executada pel seu adversari.
D’aquesta manera, en cada competició s’estableix una espècie de diàleg entre els contendents, que ballen per torns i responen als moviments del rival.
Cada participant té 60 segons com a màxim per a cada set o sortida, que valorarà un jurat de conformitat amb criteris físics, artístics i interpretatius, com ara la tècnica, la varietat del repertori de moviments o la creativitat.
El breakdance s’ha convertit en molt més que una forma d’oci per als joves d’un barri. A més d’haver-se internacionalitzat, aquesta activitat entre l’acrobàcia, l’art i l’esport té el suport de diferents empreses i s’ha professionalitzat.
Des de les batalles de ballarins improvisades als carrers, el breakdance ha conquerit també estudis professionals de dansa, gimnasos, gires professionals i patrocinadors. També protagonitza esdeveniments internacionals amb produccions espectaculars, com el Red Bull BC Once, que ha celebrat ja 19 finals.
Encara que la majoria de practicants són aficionats, hi ha B-Boys i B-Girls que es guanyen la vida amb el breakdance. Ho fan ensenyant altres ballarins, emportant-se premis i també amb les seves pròpies actuacions. Un exemple és el de Miguel Rosario, un dels abanderats de l’equip olímpic dels Estats Units, que va aconseguir el patrocini de Monster el 2014.
Llavors, tenia una tarifa de 500 dòlars per aparició, amb uns 15 esdeveniments a l’any. Avui, obté 40.000 dòlars pel mateix acord. A més, cobra entre 2.000 i 2.500 dòlars per ballar durant uns tres minuts en total en altres actuacions independents.
No obstant això, arribar a aquests nivells requereix molt esforç i dedicació: una B-Girl professional ha d’entrenar entre 5 i 7 hores al dia per mantenir-se en l’elit, a més d’estudiar actuacions en vídeo tant seves com dels seus rivals. Es tracta d’una activitat molt exigent que ja s’ha guanyat el seu lloc a l’Olimp dels espectacles.
