Salvat explica que qualsevol pime pot dur a terme la seva pròpia estratègia de comunicació però que, per fer-ho, ha d’entendre que el periodista vol trobar coses que se surten de la norma, fets que trenquen la monotonia i la “realitat” vigent, com ara dades, resultats financers, enquestes, estadístiques, etc.
En aquest sentit, Salvat posa dos exemples molt clars. El primer d’aquests exemples: qui no recorda aquell famós eslògan que deia que “nou de cada deu dentistes recomanen…”? Aquesta seria una de les línies a seguir quan una empresa vol acostar-se a un redactor d’un mitjà de comunicación.
El segon exemple està relacionat amb l’estratègia de comunicació de TomTom, que va publicar un informe sobre les hores que passem tancats al cotxe per culpa dels embussos. Tot i no parlar directament dels beneficis dels seus productes, la companyia va aconseguir aparèixer als titulars dels mitjans de referència, al mateix temps que el lector rebia un impacte positiu sobre TomTom i els seus navegadors.
La conclusió a la qual arriba Salvat és que amb massa freqüència l’empresari creu que el seu producte o servei ja porta impregnat en el seu ADN un atractiu suficient… i no és cert. Avui tot ha canviat i ja no val parlar del “meu llibre”. L’empresari ha de pensar en comunicació, en com construir un relat al voltant de la seva activitat, i la veritat és que tota pime té una història que l’acompanya.
Comentaris