Per suportar la càrrega econòmica associada al projecte d’una empresa social, el finançament és essencial. A més a més, aquesta empresa s’haurà d’adequar al moment en què es trobi el desenvolupament d’aquest projecte, ja que les necessitats de finançament no són les mateixes quan sorgeix la idea de negoci que quan aquest negoci està consolidat i vol expandir-se.
Com qualsevol negoci, les empreses socials necessiten finançar-se en les diverses etapes per complir amb els seus objectius. Juntament amb el finançament tradicional que els ofereixen les entitats bancàries, hi ha determinades fonts a les quals poden recórrer en un moment o altre. Això és degut al fet que cada fase té un nivell de risc i un cost associat, que s’han de conèixer per trobar el millor inversor per a cadascuna d’elles.
Durant l’etapa de gestació de l’empresa social —és a dir, quan els fundadors es reuneixen per desenvolupar la seva idea de negoci i comprovar si és viable—, les necessitats de finançament són reduïdes i cal mantenir-les així. A continuació tenim l’etapa de creació, que és quan ja existeix un prototip de producte viable i un equip. En aquesta segona etapa augmenta el risc, perquè encara que no s’hagi comercialitzat res, ja s’ha establert una certa infraestructura que necessita recursos per mantenir-se. Per aquest motiu, resulta més complicat que els inversors externs confiïn en el projecte en aquest moment del seu desenvolupament.
En aquestes etapes inicials, el finançament prové habitualment dels mateixos fundadors —per exemple, a través de la capitalització de la prestació d’atur— o del seu mateix entorn. En aquest darrer cas, acostumen a ser els anomenats FFF (familiars i amics dels emprenedors) els qui aposten per la idea de negoci i el producte inicial. També hi ha altres recursos que poden ajudar, com ara les incubadores d’empreses socials o fins i tot els premis per a aquesta mena d’iniciatives.
En la fase de llançament del negoci entren en joc conceptes com ara els equips comercials, l’estoc o la distribució del producte. En aquesta etapa fa falta un elevat nivell d’inversió en un moment en què el volum de vendes encara és limitat. Per tant, les necessitats de finançament augmenten, igual que el risc.
La fase de llançament és crítica i es correspon amb allò que s’anomena «la Vall de la Mort». Es tracta d’una etapa en què moltes companyies tenen un producte que funciona, però encara no compten amb la confiança dels inversors per tirar-ho endavant. En aquest punt pot ser interessant recórrer a la figura del business angel o fins i tot al finançament col·lectiu o crowdfunding, una eina especialment útil en el cas de les empreses socials.
Finalment, durant la fase de consolidació de l’empresa social, quan ja ha assolit un nivell elevat de professionalització i fins i tot se n’ha plantejat l’escalament, el nivell de risc disminueix. Això obre les portes a unes altres fonts de finançament, com ara els fons d’inversió d’impacte social, que tracten precisament de donar suport a aquesta mena de negocis. Es tracta d’una tendència que cada cop té més suports. Aquest tipus d’inversió persegueix un impacte social o mediambiental mesurable i amb un retorn financer.
