Durant el regnat d’Isabel II, Espanya es va veure sumida en la inestabilitat, per la qual cosa les lleis liberals de bancs d’emissió i societats de crèdit (1856) es van veure anul·lades per la crisi financera, que va portar a suprimir la pluralitat d’emissió i va instaurar el monopoli a les mans del Banc d’Espanya (1874).
El Banc d’Espanya va tenir un paper preponderant en l’economia des de finals del XIX fins a ja entrat el XX, i va ser l’únic autoritzat per emetre moneda, a més d’operar amb el sector privat i ser prestador del Tresor Públic.
No obstant això, la Llei d’ordenació bancària (1921) porta a fer que deixi de costat l’activitat comercial per passar a ser un «banc de bancs», i canvia de funcions per sostenir un sistema en què el monopoli havia deixat pas a la creació de noves entitats bancàries.
Durant el primer terç del segle XX, la banca privada espanyola va evolucionant: apareixen els bancs mixtos i els bancs oficials. Els primers es caracteritzen per oferir crèdits de diversa durada i participar directament en empreses.
Els segons, per part seva, eren de titularitat privada, però tenien un objectiu públic i missions concretes, com finançar l’expansió d’un sector econòmic o oferir crèdits hipotecaris, per exemple. També cobren importància durant aquests anys les caixes d’estalvis (sorgides al segle XIX); entitats de crèdit i dipòsit, sense ànim de lucre, que introduïen en el circuit financer persones amb escassos recursos.
Com hem vist, l’activitat bancària ha estat una aliada per al desenvolupament de les civilitzacions. Amb el pas dels segles s’han anat incorporant funcions, s’ha permès exercir aquesta pràctica més o menys lliurement o s’ha centralitzat l’activitat en una comunitat concreta.
Però la seva missió no s’ha desvirtuat: permetre als clients fer-se càrrec de les seves despeses, mantenir fora de perill els seus estalvis o, fins i tot, emprendre i atreure noves riqueses.