La intel·ligència artificial en vuit pel·lícules

2008, Andrew Stanton

Aquesta joia de l’animació de Disney ens ofereix una distòpia en què un petit robot, encarregat de recollir escombraries, és capaç de trobar la bellesa i el sentit en un món fred i superficial. La humanitat, tendresa, innocència i humor d’aquesta intel·ligència artificial aconsegueix robar-nos el cor. Va ser mereixedora d’un premi Oscar a Millor Pel·lícula d’Animació en la seva 81a edició, encara que va ser seleccionada en unes altres categories, com ara Millor Guió Original.

És una pel·lícula per a tots els públics que pot ser una introducció perfecta al món de la IA per als més petits.

2001, Steven Spielberg

El guió d’aquest film, també del director Steven Spielberg, s’inspira en el relat de ciència-ficció “Los superjuguetes duran todo el verano”, signat per Brian Aldiss, i “Las aventuras de Pinocho”, el clàssic de Carlo Collodi. La idea original, però, va ser de Stanley Kubrick, que el 1995 passa el projecte a Spielberg.

Amb aparença de conte de fades, ens parla de la transcendència humana i l’amor. Per bé que és possible que l’aproximació inicial de Kubrick fos molt més cruel, Spielberg s’encarrega d’endolcir-la perquè el resultat ens faci reflexionar sobre l’espècie humana a través dels ulls d’un nen robot. La banda sonora de John Williams és l’acompanyament perfecte per a aquesta epopeia emocional.

Tot i que en el moment de l’estrena les crítiques no van ser especialment bones, el temps ha ajudat a fer que aquesta pel·lícula es converteixi en un clàssic.

A Espanya, la pel·lícula es va recomanar a partir de 7 anys. “AI Inteligencia Artificial” és una altra oportunitat de donar a conèixer l’àmbit de la IA als nens.

2013, Spike Jonze

La soledat humana, la connexió amb el que ens envolta, la comunicació amb els altres, l’autenticitat, l’amor… són les qüestions que aborda aquest llargmetratge, a mig camí entre el drama i la comèdia, en què un home s’enamora d’una IA. El moment en què es desenvolupa l’acció de “Her” no és un futur llunyà, sinó un futur atemporal amb el qual ens podem identificar perfectament: un món tecnològic mogut per comandaments de veu, en què la hiperconnectivitat condemna l’ésser humà a un aïllament taciturn, del qual pot salvar-nos una IA.

Spike Jonze va guanyar l’Óscar al Millor Guió Original en la 86a edició dels premis, a més de rebre diverses nominacions, entre les quals a Millor Pel·lícula.

Està recomanada per a més grans de 13 anys.

1927, Fritz Lang

Icònica, pionera, fascinant… aquesta obra mestra de l’expressionisme alemany no necessita paraules per transmetre’ns sensacions i imatges que perduren gairebé un segle després de la seva estrena. “Metropolis” ens convida a pensar sobre les conseqüències del progrés i la nostra responsabilitat en la creació de la IA.

Té el reconeixement de la Unesco de Memòria del Món, que només ostenten uns pocs llargmetratges en tota la història del cel·luloide.

Es recomana per a més grans de 13 anys.

1999, Lana i Lilly Wachowski

Vivim en una simulació? És la pregunta que ens llança la saga “Matrix”, amb les cintes “The Matrix”, “The Matrix Reloaded” i “The Matrix Revolutions”, que aviat tindran una quarta part, batejada “The Matrix Resurrections”.

A “The Matrix” hi trobem diferents plantejaments d’IA: un brivall que és una IA amb representació corporal (Agent Smith) davant una representació corporal d’un subconscient existent (Morpheus). Reconèixer l’existència dins una simulació, acceptar-ho o no, identificar el que és autèntic o el bé comú com a ètic són alguns dels desafiaments, que enfonsen les seves arrels en la filosofia de Jean Baudrillard.

La saga és per a més grans de 18 anys.

1968, Stanley Kubrick

“2001: Una odisea del espacio” aporta un dels primers retrats moderns de la IA, l’arxiconeguda HAL 9000, nomenada així per les lletres anteriors en l’alfabet a IBM. Potser la manera d’explicar-nos que Kubrick no tenia massa confiança en les grans corporacions tecnològiques.

El que ens revela HAL és una IA sense escrúpols, disposada a tot per sobreviure i complir els seus objectius. HAL només s’humanitza quan pren consciència que és només un instrument en mans de l’espècie humana, desposseïda ja de la seva transcendència.

Basada en la novel·la d’Arthur C. Clarke “El Sentinella”, l’ús de la composició musical “Així parlà Zaratustra” de Richard Strauss (la famosa seqüència del monòlit) s’ha convertit en una referència indispensable del cinema. La influència d’aquest film en el gènere de la ciència-ficció és innegable, sobretot pel que fa als efectes especials, innovadors i sorprenents en el seu moment, que li van fer guanyar un Oscar en la 41a edició dels premis de l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques dels EUA.

Està qualificada per a tots els públics.

1982, Ridley Scott

Aquesta cinta adapta la novel·la de Philip K. Dick “Els androides somien xais elèctrics?” i explora els perills dels límits de la IA. L’acció té lloc en un futur distòpic, en què és gairebé impossible diferenciar entre un humà i un androide. Per fer-ho, s’utilitza el clàssic test Voight-Kampff, inspirat en el test de Turing.

Destaca, a més de la seva extraordinària banda sonora de Vangelis i el seu icònic disseny de producció (també producció i efectes especials), l’inoblidable discurs del replicant Roy Batty, que ens fa empatitzar amb el drama d’una IA autoconscient.

La cinta ha influït enormement en el cinema de ciència-ficció posterior. El 2017, el director Denis Villeneuve va estrenar la seqüela “Blade Runner 2049”.

1979, Ridley Scott

És la segona cinta de Scott a la nostra llista, que en aquesta ocasió mostra el costat més despietat de la IA: l’androide Ash, representant dels interessos de les grans corporacions en l’expedició del Nostromo. Aquest personatge no es presenta com una IA des d’un primer moment, sinó que la seva autèntica naturalesa es va revelant a través de petits detalls.

Ash mostra com la IA s’havia d’anar incorporant al nostre dia a dia en el futur d’una manera natural. “Alien: el octavo pasajero” és un clàssic, amb un disseny de producció memorable i efectes especials d’H. R. Giger i Carlo Rambaldi.

L’èxit d’aquesta pel·lícula va provocar l’arribada de diverses seqüeles, de les quals destaquem “Alien” (1986), dirigida per James Cameron, el també director de la saga “Terminator”. Tant en les diferents entregues de “Terminator” com a “Alien”, Cameron ofereix una mirada que contrasta amb el pessimisme de Scott: una IA capaç d’empatitzar, transparent, gairebé humana.

Està indicada per a més grans de 13 anys.