Temps de Lectura: 5 minuts
CaixaBank
28 Març, 2022
El canvi climàtic és un dels grans reptes mediambientals del segle XXI. Si, avui dia, es detinguessin immediatament totes les emissions de carboni i altres gasos, l’alta presència de gasos efecte d’hivernacle actual faria que la temperatura del planeta continués augmentant.
Davant aquesta realitat, es plantegen solucions com la captura de carboni, una de les línies tecnològiques que complementen l’estratègia de reducció d’emissions o la protecció dels embornals de carboni.
La tecnologia de captura de carboni és una part important de les tecnologies d’emissions negatives (NET, Negative Emissions Technologies), aquelles que en lloc d’emetre gasos amb efecte d’hivernacle mentre operen, capturen el carboni que ja hi ha a l’atmosfera.
En funció de la seva destinació, les tecnologies de captura de carboni poden rebre noms diferents. Aquests en són alguns exemples:
Pel que fa al procés de captura de carboni, hi ha diferents formes de fer-ho. La més bàsica prescindeix de la tecnologia. Es tracta de l’emmagatzematge en biomassa en forma de vegetació (boscos) o microorganismes (com les algues). Són els anomenats embornals de carboni. Per això, la primera “tecnologia” que s’utilitza per atrapar carboni sol ser la de declarar espais protegits i reforestar.
Amb tot, també és possible utilitzar tecnologia per emmagatzemar carboni en biomassa que es pot utilitzar després com a primera matèria en diferents sectors. En aquest cas, les emissions poden no ser negatives, tot i que sí baixes. Per exemple, és freqüent l’ús de carboni atmosfèric per augmentar la biomassa de plantacions de les quals obtenir aliments.
També és freqüent fer servir la captura de carboni per produir biocombustibles. Tot i que és cert que gairebé tots els biocombustibles alliberen més gasos amb efecte d’hivernacle del que atrapen, també és cert que n’emeten menys que els convencionals i poden ser d’ajuda en la transició ecològica.
A tot això s’uneix l’ús del carboni, encara minoritari, com a primera matèria per fabricar polímers que s’utilitzen per elaborar plàstics. Com a alternativa a l’ús de combustibles fòssils, suposa un alleugeriment per al planeta, que necessita amb urgència un canvi. Fins avui, els polímers deriven dels petroquímics.
Any rere any se supera el rècord de contaminació atmosfèrica de gasos amb efecte d’hivernacle. La corba de CO2 de Mauna Loa, una estació remota al Hawaii, ja ha assolit els 418,19 ppm de CO2, un 50% més que els nivells preindustrials. Aquest desequilibri està afectant greument el clima.
El problema més greu, tanmateix, és que encara que avui es deixessin d’emetre carboni, metà i altres gasos, el planeta trigaria segles a netejar l’atmosfera, segons l’IPCC, i es continuaria escalfant durant dècades. La biosfera té una capacitat limitada per segrestar carboni de manera natural, per això necessita ajuda.
De la mateixa manera que es volen reduir les emissions de carboni i cada quilogram de CO2 no emès suposa un descans per al planeta, cada quilogram de carboni capturat ajuda a disminuir l’impacte del canvi climàtic. A aquesta estratègia se la coneix com a mitigació de l’escalfament global.
Com a innovacions madures en l’àmbit tècnic, les tecnologies de segrest de carboni presenten diversos reptes. El més evident és que resulten costoses econòmicament i, sense al·licients, poden no ser utilitzades.
Un segon repte podria ser la temptació d’utilitzar aquestes tecnologies per continuar emetent grans quantitats de carboni, quan el que cal fer és utilitzar-les dins una estratègia de reducció d’emissions perquè siguin realment útils. És a dir, l’aportació neta de carboni necessita ser negativa tan aviat com sigui possible, perquè l’actual concentració en l’atmosfera ja és no sostenible per al clima.
El 2019, última data de la qual es tenen registres fiables, la tecnologia de captura pot segrestar 33,3 Mtpa CO2 (megatones de CO2 l’any). Tanmateix, s’emeten arreu del món 2.400 Mtpa. És a dir, s’emet 70 vegades més carboni del que es pot capturar, com a màxim.
Finalment, resulta curiosa aquesta paradoxa: els sistemes de captura de carboni que depenen de la tecnologia funcionen millor com més gran és la concentració de CO2, i funcionaran pitjor a mesura que es descarbonitzi l’atmosfera.
Les estratègies de reducció d’emissions i de captura de carboni han d’anar juntes per alentir el canvi climàtic i cal aplicar-les massivament durant dècades. Tot i que el seu ús encara és embrionari, tenen un enorme potencial per assegurar el futur del planeta i de les generacions següents.
