Pocs anys hem viscut tan disruptius com el 2020. La irrupció de la pandèmia de la COVID-19 va paralitzar vides i empreses durant setmanes. Molts negocis s’han vist al límit en un escenari canviant que ha posat contra les cordes l’economia mundial. Tanmateix, no tot ha estat paràlisi durant aquests mesos tan difícils, ja que hi ha aspectes, com ara la digitalització, que han experimentat una autèntica accelerada.

Justament, aquest aspecte és una de les taules que permetrà que moltes pimes puguin subsistir i fins i tot progressar si saben com agafar-s’hi. Almenys així ho considera Fuencisla Clemares, una de les persones que més saben sobre digitalització i empreses a Espanya. Fuencisla Clemares, directora general de Google Espanya i Portugal, ha participat fa poc en el programa CaixaBank Talks Live a través d’una xerrada al voltant de «La revolució digital i tecnològica», recollida en el vídeo següent.

«El que veurem és una acceleració de la digitalització. Si volem sortir d’aquesta crisi més ràpid, el que hem de fer —sobretot el teixit empresarial i, en concret, les pimes— és abraçar aquest canvi com més aviat millor i estar llestos per poder aprofitar aquesta tendència», vaticina l’experta.

De fet, confessa que la seva companyia ha vist com alguns aspectes que preveia que passessin en dos o tres anys, han tingut lloc en sis o set mesos: «El consum de videoconferències de Google Meets va créixer un 300% pel teletreball. El consum de YouTube, entre març i agost, va créixer un 40% respecte de l’any anterior i, segons Deloitte, l’e-commerce a Espanya durant aquests mesos ha crescut un 70%».

Durant la seva intervenció, Fuencisla Clemares ha ofert algunes claus que poden servir a les pimes per no perdre el tren de la digitalització. Una transformació digital que caca cop agafa més velocitat i que pot marcar la diferència en el futur de qualsevol empresa.

Un dels aspectes que hauran de tenir en compte les empreses que vulguin aprofitar l’onada digital és la contractació de talent. L’època de la titulitis sembla haver quedat definitivament enrere, tal com explica Fuencisla Clemares.

Capacitat intel·lectual, preparació per al lloc, lideratge i adaptació a la filosofia de la companyia són les quatre claus que es busquen en el talent de l’era digital.

«Avui contractem una persona per fer una feina, però sabem que d’aquí a cinc anys no continuarà fent el mateix. Així que volem que aquesta persona sigui curiosa, que sigui capaç de desenvolupar-se, que sàpiga créixer, que sàpiga adaptar-se… Sabem que aquesta capacitat de fer front a reptes molt diferents en cada moment és la que li permetrà tenir èxit a Google», explica la directora general de Google Espanya i Portugal.

Introduir la nova cultura de la digitalització en una pime també suposa haver d’acompanyar els empleats en el seu procés d’adaptació. Un desenvolupament que és possible fins i tot quan l’edat mitjana del talent és una mica més gran.

«Molts cops he vist que, quan confiem en els empleats i els formem, ens sorprèn la seva capacitat per reciclar-se. També la meva experiència em diu que no sempre és qüestió d’edat. Que és més una qüestió de cap, de comportament i d’actitud de les persones, fins i tot amb gent gran. Has d’explicar bé per què i donar-los els mitjans per aprendre», destaca l’experta.

En aquest sentit, recomana identificar els empleats que facilitaran el procés d’adaptació i els que intentaran dificultar-lo. «És molt important identificar qui seran els promotors del canvi, ja que són els que t’ajudaran a moure la resta de l’organització, i també qui són els que posen pals a les rodes, per apartar-los d’aquest camí com més aviat millor».

Pel que fa a les empreses amb un enfocament B2B, Fuencisla Clemares els aconsella, primer de tot, que reflexionin sobre com la digitalització pot ajudar el seu model comercial. Com puc ajudar els meus clients a gestionar millor, com puc aconseguir una força de vendes realment eficient i com puc alliberar-la de tasques de poc valor perquè se centri en la venda de productes prèmium són algunes de les qüestions que ajudaran una pime B2B a enfocar la seva digitalització.

Quant al pròxim gran canvi que es veurà en aquest segment, l’experta indica l’adopció del big data, el machine learning i la intel·ligència artificial per part de les empreses. «Totes les empreses, incloses les pimes, tenen moltes dades. Si treballen bé amb tecnologia que ja existeix i l’apliquen als seus models de negoci podran optimitzar logística, estocs, fer millors previsions de venda i calcular molt millor l’eficiència de les seves activitats», subratlla Clemares.

«Realment, avui ja fem servir programes informàtics i algoritmes per fer aquestes coses», afegeix. «Si incorporen big data i intel·ligència artificial, l’eficiència d’aquests algoritmes es dispararà».

Entre els aspectes que han de tenir en compte les pimes a l’hora d’incorporar la digitalització, no poden deixar de banda un dels punts de contacte amb els clients que cada vegada guanya més pes: la pantalla dels seus telèfons mòbils. En aquest sentit, la directora general de Google Espanya i Portugal els aconsella que no es limitin a copiar l’experiència d’usuari de l’ordinador i passar-la a l’smartphone.

«Pel que fa a la revolució mòbil, hem avançat i continuem progressant. Però crec que encara ens queda molt per fer. El mòbil és ja la primera pantalla: la majoria de les empreses ja tenen més trànsit de clients en dispositius mòbils que no pas en dispositius clàssics», indica l’experta.

En aquest context, Fuencisla Clemares recomana a les pimes que incorporin la innovació tecnològica a la millora de l’experiència d’usuari a través del telèfon mòbil. «El mòbil és un dispositiu molt més potent que no pas l’ordinador, que és personal, que em pot geolocalitzar, que em pot escoltar, que em pot parlar… S’ha de saber com fer servir tota aquesta potència tecnològica perquè l’experiència d’usuari sigui infinitament millor. Crec que en això és en el que hem de pensar en el mòbil com a empresa», conclou.

Té dogmes, profecies, manaments, fidels, pecats, algun màrtir i fins i tot heretges. Com tantes altres religions. Encara que, a diferència d’aquestes, el dadisme és un culte en què participen moltes persones de manera inconscient. Ho fan cada vegada que comparteixen una foto de les seves vacances en una xarxa social, deixen les seves dades per a una enquesta, es geolocalitzen o envien un correu electrònic. Això sí, que ignorin l’existència del dadisme no vol dir que no estiguin contribuint a la seva expansió. Al contrari. Ho fan, i a tota velocitat.

Què és el dadisme? En realitat, és una alerta del que podria arribar a succeir en un món en què la intel·ligència artificial guanya cada vegada més autoritat, formulada per l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari en el seu llibre Homo Deus.

L’autor assegura que una sèrie de gurus de l’alta tecnologia i profetes de Silicon Valley està creant una nova narrativa universal per legitimar aquesta autoritat i donar més poder als algoritmes i al big data. Un nou credo anomenat dadisme que assegura, en el seu vessant més distòpic, que podria posar en dificultats la pròpia existència de l’Homo sapiens. Això sí, Harari insisteix en el fet que els seus llibres no intenten predir el futur: «Em limito a plasmar les diferents possibilitats que ofereix», adverteix.

Tal com explica Harari, el dadisme va començar com una teoria científica neutral, però està mutant cap a una nova religió disposada a indicar què està bé i què està malament. En la seva forma més extrema, els dadistes perceben tot l’univers com un flux de dades, consideren els organismes com poc més que algoritmes bioquímics i creuen que la vocació còsmica de la humanitat consisteix a crear un sistema de processament d’informació totpoderós per acabar fonent-se amb ell.

El dogma suprem d’aquesta religió és el flux d’informació, que ha de ser alimentat constantment. També té les seves profecies –ens fondrem amb la tecnologia– i fins i tot, els seus manaments: un dadista ha de maximitzar el flux de dades connectant-se cada vegada a més mitjans, a més de produir i consumir cada vegada més informació. També ha de connectar-ho tot al sistema. Això inclou els heretges que no desitgen ser connectats, perquè res en l’univers ha de quedar fora de la gran xarxa. Per tant, també té els seus pecats: el més important consisteix a bloquejar el flux de dades.

Harari també assenyala el primer màrtir d’aquesta nova religió. El 2013, Aaron Swartz, un hacker de 26 anys, es va suïcidar en el seu apartament. Ho va fer després d’haver estat detingut i portat a judici per descarregar-se centenars de milers d’estudis científics que després pretenia alliberar. Aaron Swartz era un creient fervorós dels principis del dadisme. El 2008 havia escrit el Guerrilla Open Access Manifesto, en què demanava un flux d’informació lliure i il·limitat.

I quin és el Déu del dadisme? Harari l’anomena l’«Internet de totes les coses», un sistema còsmic de processament de dades del qual els humans en formem part, i que ha estat dissenyat perquè acabem fosos amb ell. Igual que l’hinduisme considera que els humans poden i han de fondre’s amb l’absolut (Brahman), o el cristianisme diu que algun dia es reuniran amb Déu. Una vegada completat aquest procés, segons el dadisme, l’Homo sapiens desapareixerà.

El dadisme vindria a ser el substitut de l’humanisme que va néixer en el segle XVIII i que, al seu torn, va desplaçar el teocentrisme. Aquesta vegada, l’humà surt del centre de les coses i, en el seu lloc, s’hi col·loquen les dades.

Segons Harari, aquest nou culte considera l’Homo sapiens com un algoritme obsolet. Creu que l’únic avantatge que tenim respecte a altres espècies és la nostra capacitat per absorbir més informació i processar-la de manera més eficient. Si podem crear un sistema de processament de dades capaç de fer tot això millor que nosaltres, aquest sistema ens superaria de la mateixa manera que nosaltres superem a altres espècies.

Mentre l’humanisme ens demanava que ens escoltéssim a nosaltres mateixos per prendre decisions, el dadisme demana als seus fidels que escoltin els algoritmes externs, molt més eficients que les seves pròpies emocions a l’hora de recol·lectar i processar informació. I no només això. També els demana que els alimentin amb totes les dades que puguin: seqüenciar el seu ADN, connectar-se a un portable que transmeti tota la seva informació, gravar totes les seves converses i compartir-les… Així podran aconseguir un millor coneixement sobre si mateixos i, per tant, assolir millors decisions.

El dadisme considera les nostres experiències com l’eina més eficient que tenim per processar informació. De fet, considera que les emocions són petits algoritmes biològics que encapsulen la saviesa de milers de generacions anteriors. Una eina molt útil fins ara i que, per descomptat, els dadistes creuen que serà substituïda aviat per algun superalgoritme molt més eficient.

La qüestió és que, per als dadistes, les experiències que viuen els humans no tenen valor en si mateixes si no es comparteixen. Segons ells, distribuir-les els permet formar part del flux de dades i, per tant, d’alguna cosa molt més gran que ells mateixos, igual que les religions tradicionals consideren que cadascuna de les nostres accions formen part d’algun pla còsmic o diví.

Per trobar el significat profund de les experiències, el dadisme ens diu que només hem de registrar-les, connectar-les i deixar que siguin els algoritmes els qui ho descobreixin i ens diguin què hem de fer. Us sona familiar? El nou credo dadista és: «Si experimentes alguna cosa, grava-ho. Si graves alguna cosa, puja-ho. Si puges alguna cosa, comparteix-ho». És la manera que tenim de demostrar al sistema que encara tenim valor: convertir les nostres experiències en un flux lliure d’informació. Encara que sigui a costa de la nostra privacitat i la nostra individualitat.

El dadisme pressuposa que els algoritmes podran prendre millors decisions que nosaltres perquè evitaran els nostres biaixos i seran més eficients. Però com els humans som qui creem els algoritmes, aquests també tenen els seus biaixos. Fins i tot quan els propis algoritmes es dediquin a desenvolupar noves intel·ligències artificials i escapin al nostre control, corren el risc de transmetre aquests biaixos a la seva descendència.

Aquest és un dels problemes que hi ha al darrere de certs usos que ja fem d’algoritmes predictius. La intel·ligència artificial s’utilitza per decidir els termes de la llibertat condicional per a presos als Estats Units, i fins i tot per predir quins adolescents de Bristol (Regne Unit) tenen més probabilitats d’acabar delinquint. Per descomptat, ja hi ha molts moviments socials que s’afanyen per evitar les possibles conseqüències distòpiques d’aquestes pràctiques. Fins i tot la legislació i l’ètica avancen cada dia més per evitar aquest futur apocalíptic en què acabaríem dissolts en un torrent de dades.

Els crítics amb el dadisme, com assenyala Harari en el seu llibre, creuen que veure la vida únicament com un continu processament de dades i presa de decisions és una manera limitada de considerar-la. També és perillosa. Si es porta a l’extrem, estan en joc valors com la presumpció d’innocència o fins i tot el propi funcionament de la democràcia.

La intel·ligència artificial i les dades poden resultar-nos tremendament útils si les utilitzem de manera correcta. Ens poden ajudar a prendre millors decisions, sí, però la paraula clau aquí és «ajudar». Al cap i a la fi, milers d’anys d’evolució ens avalen com a éssers capaços de fer-nos càrrec del nostre propi destí.

“Dos per un, dos. Dos per dos, quatre…”. Aquesta cantarella ens sona a tots. Qui més, qui menys, l’ha recitat en alguna ocasió amb desenes de companys a classe. Potser és el retrat més fidedigne que tenim del que ha estat l’educació en els últims segles: un munt d’escolars de la mateixa o similar edat fent el mateix, alhora. Un paradigma, el de l’educació col·lectiva, que va camí de canviar per sempre.

Ho avisen experts de tot el món: l’aprenentatge del futur serà cada vegada més individual i personalitzat. Direm adeu a les classes magistrals. El mestre, en lloc d’ensenyar un grup de nens la taula del 2, es convertirà en el guia de cadascun. L’acompanyarà en el seu propi itinerari, probablement confeccionat a base de continguts a mida. Els professors seran menys transmissors de coneixement i més orientadors d’alumnes, que faran cada vegada més feina pel seu compte.

Sona a quimera. Com sabrem el que necessita cada nen? Com sabrem orientar-lo just com necessita? La resposta, com no podia ser d’una altra manera, rau en la tecnologia. I la seva clau mestra serà el big data, aquesta disciplina que s’encarrega d’emmagatzemar, classificar i analitzar les dades que generem de manera massiva.

Per aconseguir una educació personalitzada a les necessitats de l’alumne, el primer que cal tenir a mà és informació. Es tracta d’optimitzar el rendiment dels estudiants, dels professors i, en últim terme, del mateix sistema educatiu. Per fer-ho, cal recol·lectar dades, tractar-les, analitzar-les i interpretar-les.

De la primera part, més centrada en l’accés i emmagatzematge de les dades, se n’encarreguen les eines de big data. De la segona, l’analítica d’aprenentatge o Learning Analytics, una disciplina que fa servir tècniques pedagògiques i algoritmes de mineria de dades per obtenir informació que permeti millorar la pràctica educativa. Aquesta és la base tecnològica que utilitzarem per millorar el rendiment d’alumnes, professors i del sistema.

I què significa tot això? Que, per exemple, un professor podrà saber on s’encallen els alumnes simplement observant-ne els moviments durant el curs. Si, en arribar a certa lliçó, molts es veuen obligats a tornar enrere per refrescar coneixements, significa que el professor haurà de preparar-los millor abans de continuar i reforçar més aquesta dificultat en particular per ajudar-los a avançar. Per descomptat, tot això es pot portar al pla individual.

De fet, ja hi ha alguns experiments en aquest sentit. A la Universitat Estatal d’Arizona, les classes de matemàtiques s’imparteixen a través d’ordinadors. Un programa recull informació de cada estudiant: les notes, les habilitats, les dificultats i, fins i tot, les vacil·lacions a l’hora d’utilitzar el ratolí. Llavors, uns algoritmes comparen les dades que s’han recollit amb estadístiques basades en els de milers d’estudiants per adaptar el material a cada alumne i aplicar l’ensenyament de manera efectiva. El sistema detecta si l’alumne fa progressos i li proporciona més material per seguir endavant o bé li indica quins conceptes li convé repassar per continuar. A més, el software facilita al professor el seguiment de cada alumne: si algun es queda endarrere, l’avisa automàticament i li indica en quines parts té més dificultats perquè el pugui ajudar.

El big data aplicat a l’educació pot ajudar a prendre decisions sobre la marxa, de manera similar a l’exemple que acabem de veure. Tanmateix, també resulta útil per elaborar prediccions.

Amb la mateixa anàlisi de l’acompliment de l’alumne es pot obtenir informació valuosa per poder confeccionar-li propostes a mesura que l’ajudin a obtenir el màxim rendiment de la seva educació. Es tracta d’un model d’aprenentatge adaptatiu, que s’emmotlla al que necessita l’alumne en cada moment per aconseguir un objectiu en el futur.

El principal avantatge d’aquest model personalitzat i adaptatiu és que pot ser la resposta a bona part de l’abandonament escolar que es dona quan exposem tots els estudiants a un mateix mètode. En molts casos, els alumnes no poden arribar a desenvolupar el seu potencial perquè la seva manera d’aprendre i socialitzar no s’adapta correctament al model comú establert. Amb un model adaptat a aquestes característiques, els resultarà molt més senzill aconseguir els seus objectius educatius amb èxit.

L’aplicació del big data per aconseguir una educació personalitzada i realment eficaç encara ha de resoldre algunes qüestions. Una té a veure amb els perills de filtrar els estudiants mitjançant la predicció i empènyer-los cap a una carrera determinada. Si no s’utilitzen bé aquestes tècniques, es corre el risc de topar-se de morros precisament amb el contrari del que volem: la despersonalització i la discriminació dels alumnes.

Per evitar aquest i altres riscos similars, l’ètica serà fonamental. Serà la que haurà de donar resposta a aquests reptes. També hi ajudaran la flexibilitat i una ment oberta. Cal evitar que els estudiants vagin per un camí determinat només perquè ho digui un algoritme que ha processat una sèrie de dades i ha elaborat una predicció que, al cap i a la fi, pot estar equivocada. El lliure albir i el pensament crític que ens fan humans continuaran sent fonamentals.

En els darrers anys, les dades han esdevingut un dels avantatges competitius més valuosos gràcies a la seva explotació i interpretació per convertir-los en informació útil i descobrir noves tendències que permetin reduir costos, millorar la presa de decisions o generar nous productes i serveis. Vivim en una societat cada vegada més digital, en què constantment fem consultes a Google, enviem missatges de text per WhatsApp i publiquem continguts a les nostres xarxes socials. Aquestes accions generen quantitats massives de dades que poden servir per lluitar contra la pobresa.

Segons dades de la GSMA, avui dia ja hi ha més de nou mil milions de subscriptors mòbils únics als països en via de desenvolupament. La penetració de la telefonia mòbil en aquestes localitats és tan gran que, per exemple, a l’Àfrica és més fàcil accedir a un smartphone que a un servei d’aigua potable. I és que l’expansió de les xarxes mòbils ha creat una infraestructura global, que genera enormes quantitats de dades que són de gran rellevància per al desenvolupament social i econòmic.

Les dades són essencials per prendre decisions: sense aquestes no es pot saber quantes persones viuen en la pobresa, quantes escoles s’han de construir i on, etcètera. Aquesta tecnologia permet obtenir i analitzar grans quantitats d’informació, que procedeixen de fonts molt variades, de manera ràpida i eficaç. Per això, el Big Data pot ajudar a conèixer concretament en quines àrees geogràfiques hi ha determinats problemes i emprendre polítiques socials més efectives per abordar-los. Tal és el potencial de les grans dades que, el 2017, l’ONU ja va dedicar un fòrum per abordar-ne els avantatges en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030.

Avui dia ja hi ha diverses institucions i iniciatives que defensen que les dades podrien acabar amb la pobresa. Una d’aquestes és el Rellotge Mundial de la Pobresa, promogut per Wolfgang Fengler, economista del Banc Mundial. Es tracta d’una eina desenvolupada per la companyia australiana World Data Lab (WDL), que es basa en les enquestes de llars d’àmbit nacional, disponibles públicament i utilitzades per organismes com el Banc Mundial i projeccions de creixement econòmic del Fons Monetari Internacional.

Gràcies als algoritmes, es mostra en temps real la pobresa estimada fins al 2030 per a cadascun dels països del món. Aquestes prediccions també permeten analitzar com canvien els ingressos de les persones al llarg del temps a cada país, utilitzant pronòstics del creixement econòmic i escenaris de llarg abast, que donen compte d’esdeveniments globals com el canvi climàtic o la pobresa. Segons el projecte, avui dia la taxa actual de reducció de la pobresa se situa en unes 0,5 persones per segon.

Posar fi a la pobresa en totes les seves formes és el principal i primer repte dels Objectius de Desenvolupament Sostenible definits per les Nacions Unides per al 2030. Malgrat que la taxa de pobresa mundial s’ha reduït a la meitat des de l’any 2000, als països en via de desenvolupament encara una de cada deu persones i les seves famílies continua vivint en una situació de pobresa.

Sens dubte, es tracta d’una problemàtica que va més enllà de la manca d’ingressos i recursos per garantir uns mitjans de vida sostenibles, ja que entre les seves diferents manifestacions figuren la fam, la malnutrició, la manca d’un habitatge digne  i l’accés limitat a altres serveis bàsics com l’educació o la salut.

Més de 7.400 milions d’habitants compartim el planeta Terra, i més de la meitat (4.388 milions) ens connectem a Internet. Per exemple tu, que estàs llegint aquest article. D’aquests, més de la meitat (3.986 milions) s’hi connecta a través de smartphones. Són les últimes dades de l’informe Global Digital 2019 Report que han presentat We Are Social i Hootsuite, on també es mostra l’evolució creixent i constant, la qual en aquest últim any ha representat un creixement del 9,1%.

I seguim amb més xifres increïbles. Segons l’estudi elaborat per Digital Information World, en cada minut de 2018 es van enviar 18 milions de missatges a través de WhatsApp, es van publicar 481.000 tuits i es van fer 3,7 milions de cerques a Google. A més, en 60 segons es van veure 4,3 milions de vídeos a YouTube i els usuaris de Netflix van visualitzar 266.000 hores de continguts. Et sonen aquests serveis? N’has utilitzat algun durant els últims dies? Potser… tots?

És il·lustratiu recordar l’exemple que la ràdio va tardar ni més ni menys que 38 anys a assolir 50 milions d’usuaris a tot el món. La televisió, en canvi, només va tardar 13 anys. Internet, amb prou feines 4. L’iPod, 3, i Facebook, 2 anys. Facebook té avui no 50, sinó 2.271 milions d’usuaris a tot el món, més que els habitants del país més poblat, la Xina. I tots ells cedeixen les seves dades.

I és que estem vivint una època marcada per la revolució de les dades massives, que nosaltres cedim, de forma més o menys voluntària, a canvi de la suposada gratuïtat dels serveis. Però totes aquestes dades i metadades que pugem a la xarxa no servirien de gaire si no s’emmagatzemessin, classifiquessin i analitzessin. I és la disciplina que s’encarrega d’aquest procés la que rep el nom d’ intel·ligència de dades o big data.

A partir d’aquestes dades (o macrodades) podem generar coneixement, productes i serveis. Aquestes dades permeten, per exemple, predir el temps, analitzar paràmetres de salut, millorar l’eficiència energètica o vendre més i millor. I és que la intel·ligència de dades es troba en tots els serveis esmentats abans. Per exemple, si t’equivoques en escriure una paraula a Google, aquest la corregeix; Amazon, Netflix o Spotify ens mostren productes que ens poden interessar i Facebook ens suggereix amistats amb gent que és probable que coneguem. En tots aquests casos, s’està utilitzant el big data.

Les quatre «ves baixes»

Quines són les característiques principals del big data? Es podrien resumir en les quatre «ves baixes»: volum, velocitat, varietat i veracitat. És a dir, gestió d’un gran volum de dades, a la major velocitat possible, emmagatzemades al costat d’una extensa varietat d’informació, que ha d’estar constantment verificada.

• Volum: «les dades mai no dormen», se sol dir. I és veritat: el creixement de les dades és constant, es dobla cada 40 mesos. Això significa que es generen més dades en un sol dia dels que han existit en els últims 20 anys.
• Velocitat: la informació es processa tan ràpid que podem conèixer dades del present immediat i consultar què és el que està passant al món ara mateix. Això permet fer anàlisis molt detallades –i força complexes– que freqüentment s’integren en altres processos de treball i sistemes.
• Varietat: hi ha dades de molts formats i tipologies, segons la seva procedència. Es podrien classificar en: dades públiques (les que posseeixen les administracions públiques, per exemple, sobre transport, ús d’energia, sanitat, etc.); dades privades (derivades de transaccions comercials, de la navegació web, de la telefonia mòbil, etc.); dades comunitàries (produïdes principalment a les xarxes socials i generades per l’usuari); i finalment, dades quantified self (proporcionades per les mateixes persones que mesuren i quantifiquen els seus comportaments i accions: per exemple, les pulsacions durant la realització d’exercici físic que registren els wearables).
• Veracitat: les dades obtingudes han de ser fiables, íntegres i autèntiques, per la qual cosa serà necessari confirmar la seva veracitat. Això dependrà de les fonts i els recursos que hàgim usat per obtenir-les.

Afinar la «intel·ligència» d’aquest gran volum de dades, encara que siguin veloces, variades i, amb sort, veraces, segueix sent el gran repte pendent.

Les investigacions de l’enginyer agrònom Rafael González Perea han creat un model que optimitza el consum d’aigua i energia en el sector agrícola, un avenç que podria ajudar a detenir el deteriorament de l’ecosistema | La tesi de González Perea li ha valgut per guanyar la tercera edició del premi a la millor tesi doctoral en el sector agroalimentari, atorgada per la Càtedra AgroBank de la Universitat de Lleida.

Fa prop de 9.000 anys la zona que avui coneixem com Sàhara no era el major desert del món, sinó un immens verger que va poder acollir algunes de les primeres societats de la humanitat. Durant aquell període, la coneguda popularment com a Edat de Gel tot just havia acabat i les grans superfícies gelades havien donat pas a extensos prats i llacs; els investigadors creuen que, en aquell moment, el Sàhara era un gran bosc, potser selva, ple de vida.

Avui el Sàhara és un lloc completament diferent. Aquest canvi radical ens ensenya que el clima i la geografia del planeta estan en una transformació constant, la qual s’ha accelerat com a conseqüència del canvi climàtic produït per l’activitat humana i que ja amenaça greument la nostra forma de vida. I quina relació té tot això amb l’enginyer agrònom Rafael González Perea? Doncs pot ser que aquest jove cordovès, guanyador recent de la tercera edició del premi a la millor tesi doctoral en el sector agroalimentari, que atorga la Càtedra AgroBank de la Universitat de Lleida, tingui una de les claus per evitar que la península ibèrica es converteixi en el proper desert d’Europa.

Des de la Costa del Sol fins a pràcticament les faldes de les muntanyes càntabres; des del cap de São Vicente fins a la Costa Brava, aquesta podria ser l’extensió del desert que durant aquest segle s’anirà expandint per tota la península ibèrica. No és una exageració, és una projecció de la qual es fan ressò cada vegada més membres de la comunitat científica. Alguns estudis, com el del Ministeri del Medi Ambient, fins i tot ja posen una dada sobre la taula: al voltant del 80 % de la superfície d’Espanya està en risc de convertir-se en desert. Per això investigacions com la de Rafael González són claus per pal·liar els efectes del canvi climàtic.

«Això no és tot —explica González en una entrevista concedida a CaixaBank—. A això cal sumar-hi que d’aquí a 2050, segons dades de la FAO, hauríem d’augmentar la producció d’aliments al voltant d’un 50 %. I si a Espanya no tenim suficient sòl per incrementar els cultius, estem davant un paradigma força negatiu». Davant aquesta perspectiva, l’enginyer agrònom i l’equip de la Universitat de Còrdova amb què treballa s’han posat a cercar la manera de traslladar les millors innovacions tecnològiques del moment, com el big data i la intel·ligència artificial, a la producció agrícola. L’objectiu és optimitzar l’agricultura de regadiu sense augmentar la necessitat de superfície cultivable.

«Amb el big data i la intel·ligència artificial el que intentem és avançar-nos a la demanda que tindrà una comunitat de regants en 1 o 2 dies; així adeqüem l’estació de bombament a aquest dia, adeqüem la xarxa de distribució a la demanda, evitem pèrdues en la xarxa…, fins i tot podem arribar a contractar a temps real l’energia per disminuir el consum». És la tesi de Rafael González, que es tradueix en un ús més racional dels recursos, estalvi de costos, increment de producció agrícola i molts altres beneficis derivats de l’anàlisi de les necessitats i comportaments de la comunitat de regants.

Encara que el sector industrial i de serveis sembla ser el que més s’ha beneficiat de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, el món agrícola també ha adoptat amb entusiasme les noves oportunitats que ofereixen els algoritmes i les eines d’anàlisi de dades massives. «Es veu, sobretot, en la nombrosa quantitat de fòrums sobre el tema que ja s’estan organitzant i en el públic que hi acudeix». Per a Rafael González, ja existeix «una gran preocupació perquè se sap o es preveu el que passarà en 20 anys».

El treball de conscienciació sobre els efectes del canvi climàtic, al qual encara li queda molt de recorregut en el conjunt de la societat, no ha estat necessari en el sector agrícola. Els professionals del camp, a tots els nivells, són conscients dels desafiaments que arribaran en les properes dècades i per això ja s’estan prenent mesures. «A totes les baules de la cadena del món agrari s’està intentant utilitzar el big data i la intel·ligència artificial com una eina més».

A aquestes tecnologies s’hi van sumant cada vegada més, com l’ús de drons per a la recollida de dades, una manera molt útil d’entendre què està passant amb les collites en temps real i actuar en conseqüència. Però encara queda molt treball per fer. «Hem de seguir afinant més. Hem creat un model de predicció de demanda d’aigua a un dia a nivell de comunitat de regants; hem fet un model de simulació d’agricultura en què som capaços de predir el 100 % dels esdeveniments de reg i gairebé el 90 % de l’aigua que utilitzarà cada agricultor cada dia. Ara estem intentant predir no només en quin dia sinó en quin moment del dia es regarà».

Per a Espanya, el sector agrícola és clau com un dels exportadors principals d’aliments d’Europa. D’aquí es desprèn que l’interès i l’ús d’aquestes tecnologies «estigui creixent a nivell exponencial. En alguns àmbits costa una mica més introduir-ho per una qüestió tradicional o cultural, però l’important és que la inquietud és aquí i creixerà moltíssim en els propers anys», conclou Rafael González.

Per part seva, la Càtedra AgroBank Qualitat i Innovació en el sector agroalimentari de la UdL, creada el 2016, té entre els seus objectius fonamentals potenciar el reconeixement de la investigació d’excel·lència que s’està desenvolupant en l’àmbit agroalimentari, promoure la transferència de coneixement científic i tècnic entre investigadors, professionals del sector i clients de l’entitat financera, i impulsar la qualitat i la innovació en l’àmbit agroalimentari. AgroBank, la línia de negoci de CaixaBank especialitzada en els sectors agrari i agroalimentari, finança aquesta Càtedra de la Universitat de Lleida (UdL), que obrirà a la tardor el termini per presentar candidatures a la quarta edició d’aquest guardó per a tesis doctorals.

AgroBank, la línia de negoci de CaixaBank dirigida al sector agrari, ha consolidat el seu lideratge en aquest segment i té com a clients un de cada quatre agricultors espanyols. La proposta de valor d’AgroBank combina el desenvolupament dels millors productes i serveis adaptats a les peculiaritats dels agricultors, ramaders o cooperativistes, juntament amb un assessorament pròxim i integral. AgroBank compta amb gairebé 1.000 oficines pròpies, on els clients tenen a la seva disposició 3.000 professionals amb un alt coneixement del sector, i fa accions d’impuls al sector, com ara jornades tècniques, acords amb organitzacions de rellevància i les jornades de la Càtedra AgroBank mateixa.

És l’economia una ciència? Els científics més ortodoxos diran que de cap manera, atès que a l’economia li manquen capacitat de predir i reproductibilitat. No obstant això, vivim temps híbrids, d’encreuament de disciplines i teories disruptores suposadament revolucionàries. Una d’aquestes és la combinació entre l’economia i una de les ciències més pures que existeixen, la física, que algunes veus ja estan començant a anomenar econofísica.

No és res estrictament nou: el creador d’aquest terme fou el professor de física de la Universitat de Boston H. Eugene Stanley en una conferència sobre física estadística que va impartir a Calcuta (Índia) el 1995. L’any següent, ja va incloure aquesta paraula en un article per a la revista científica Physica A. I el seu objectiu, que és intentar entendre els fenòmens econòmics des del punt de vista de la física, podria aportar noves perspectives.

Segons Ricardo Mansilla, autor del llibre Una breve introducción a la econofísica, “aquest nou vessant d’investigació proposa una millor comprensió dels processos econòmics, basada en la descripció del comportament adaptatiu dels agents econòmics davant situacions canviants”.

Un exemple perquè s’entengui: l’economia no pot predir el futur al 100%. No obstant això, l’econofísica seria capaç d’estudiar els mercats financers seguint, per exemple, un model desenvolupat originalment per tractar moltes partícules que interactuen entre si i que generen fenòmens com el magnetisme.

Això resulta totalment aliè per a un economista tradicional, però per a un físic és el pa de cada dia. L’aposta d’aquells que defensen l’econofísica és que tant els fenòmens físics com els econòmics podrien posseir característiques universals, i que els sistemes complexos es podrien estudiar fent servir les eines amb què habitualment treballa la física.

A més dels mercats financers i de les xarxes econòmiques complexes, l’econofísica s’ha centrat de moment a estudiar les propietats de la distribució dels ingressos i la presa de decisions estratègiques. Però els resultats encara no són concloents. No hi ha consens entre els experts i l’econofísica no passa de ser una teoria que encara no ha estat totalment comprovada.

Tanmateix, l’accés que es té actualment a enormes quantitats de dades (el que es coneix com a big data) i la necessitat més gran d’una elevada capacitat de càlcul computacional podrien obrir noves possibilitats i donar nous sentits a l’econofísica.

El temps ho dirà. També la llei de la gravetat de Newton va començar un dia del segle XVII sent precisament això, una teoria.

Amb l’objectiu de superar els 107.000 assistents de l’any passat i, sobretot, els 108.000 de 2017, el lema del MWC 2019 serà la connectivitat intel·ligent. En efecte, «avancem ràpidament cap a un món on els dispositius mòbils connectaran amb tot el món i amb tot, però al mateix temps estem ampliant el nostre abast més enllà dels mòbils», ha explicat sobre aquest tema Michael O’Hara, director de Màrqueting de la GSMA, l’entitat que organitza l’esdeveniment.

Un dels productes que s’exhibiran en el congrés, i que probablement marcaran tendència durant els propers anys, seran els smartphones plegables: s’esperen novetats de Samsung, Oppo, Motorola o Lenovo en aquest àmbit.

Una altra tendència de futur, o potser ja de present, és la connectivitat 5G, que ja es va començar a tractar en l’anterior edició del MWC, però que podria explotar en el 2019. LG, Huawei i novament Samsung i Oppo podrien presentar models de telèfon plenament compatibles amb la propera generació de xarxes mòbils.

Pel que fa als models concrets de telèfon, és d’esperar que en aquest MWC vegem les noves terminals Huawei P30, Lenovo Moto G7, Nokia 9 Pureview, Sony XZ4 o la superestrella Samsung Galaxy S10, a més de moltes altres sorpreses que encara no s’han revelat. El que és segur que no veurem, tal com succeeix cada any, és el nou model d’iPhone: Apple segueix sense assistir al congrés.

Però en realitat, la telefonia mòbil ja només és una part del MWC, que també tractarà en les seves conferències d’altres grans qüestions com l’internet de les coses, la intel·ligència artificial i el big data, i que comptarà un any més amb un espai dedicat als drons i la robòtica.

A més, una novetat d’aquesta edició 2019 serà l’espai Planeta Digital: Experiència Connectada, que inclourà unes 200 aplicacions i altres proveïdors de solucions basats en crear experiències connectades que tinguin un impacte en la vida diària dels ciutadans.

Finalment, també hi haurà lloc per a diverses iniciatives paral·leles: el 4YFN, on CaixaBank tindrà una activitat destacada i al qual es preveu que acudeixin més de 21.000 visitants, i The Youth Mobile (YoMo), que n’espera 25.000, se celebraran durant les mateixes dates que el MWC, i completaran una sèrie d’activitats amb què la ciutat de Barcelona es convertirà, durant una setmana, en la capital tecnològica del món.

Encara que és un concepte relativament nou, el big data ja porta amb nosaltres alguns anys, exactament els que li ha permès la revolució de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Perquè les dades sempre han estat aquí, generant-se de manera espontània amb l’activitat humana quotidiana i en la naturalesa que ens envolta, però només ara som capaços de registrar-les, analitzar-les, interpretar-les i actuar en conseqüència. Això és el big data.

De fet, el concepte ja porta gairebé tres dècades rondant en el cap d’enginyers, matemàtics i analistes, però no ha estat fins fa poc menys de deu anys quan hem creat maneres de processar quantitats ingents de dades a una velocitat molt alta, procedents d’una enorme varietat de fonts i completament fiables. Aquests quatre elements són els que donen sentit al big data i els que ja han canviat les nostres vides de maneres que ni tan sols sospitem.

Si en les properes vacances agafes un vol i arribes sense retard al punt de destí, fàcilment pots donar les gràcies al big data, convertit avui en una eina inestimable per als professionals del transport aeri, que han d’organitzar més de 100.000 vols diaris en uns cels cada vegada més congestionats.

Si l’argument de la puntualitat no et convenç ―al cap i a la fi, segueixen existint els retards o les temudes cancel·lacions―, hi ha un altre aspecte clau de les teves vacances que està directament influït pel big data: el preu dels bitllets d’avió. Així ho explica el proveïdor principal de serveis de navegació aèria al Regne Unit, que assegura que gràcies a l’anàlisi massiva de dades les companyies aèries estalvien en costos operatius ―excés de càrrega de combustible, temps d’espera en aeroports, rutes poc eficients…―, un estalvi que ajuda a què els bitllets d’avió siguin cada vegada més barats.

Existeixen certs camps que s’han beneficiat especialment del big data, i la medicina n’és un. Cada persona és una font increïblement complexa de dades mèdiques: des de l’historial de malalties fins a les particularitats de l’ADN, passant pels hàbits alimentaris. Així, fa unes dècades, un dels principals problemes de la comunitat mèdica era no només registrar aquestes dades, sinó processar-les i creuar-les entre si per veure tendències i patrons.

Però això ha canviat amb el big data, que ens permet reduir significativament el cost dels tractaments mèdics gràcies a un diagnòstic més precís. Com? Gràcies a les enormes bases de dades que tenen els sistemes de salut dels països desenvolupats, per als metges és molt més senzill detectar si una persona pateix una malaltia, en quin estat es troba i quin tractament ha resultat més beneficiós en pacients amb un quadre similar.

Quan es tracta de salut, el big data podria arribar fins i tot a predir de manera fiable brots d’epidèmies com la grip, una cosa que Google va arribar a aconseguir…, almenys durant un temps.

El comerç electrònic és un altre dels sectors que han abraçat amb entusiasme aquest concepte ―o conjunt de tecnologies― per conèixer molt millor els seus clients potencials.

Predicció de vendes, evolució d’ofertes en temps real, anuncis extremament segmentats i completament personalitzats… Sembla que el big data va néixer per ajudar els comerços electrònics a vendre més, senzillament, ajudant-los a entendre millor els consumidors. Perquè, cada vegada que fem una compra ―fins i tot si acabem no comprant, però sí valorant aquesta opció―, deixem un reguitzell de dades que expliquen com som, què ens agrada i també en quin moment de la nostra vida ens trobem. Ho expliquen en aquest revelador article de Forbes, que narra com la cadena de grans magatzems nord-americana Target va endevinar que una dona estava embarassada, fins i tot abans que ho digués al futur pare.

Hi ha aficionats al futbol que semblen autèntiques bases de dades: partits guanyats del seu equip durant les últimes temporades, gols marcats per les estrelles, targetes vermelles, serveis de córner… Naturalment, del món del futbol es poden extreure milers de dades i, de fet, això ja passa: algunes retransmissions ja ofereixen detalls com els quilòmetres recorreguts pels jugadors, les posicions del camp en què s’han concentrat, etc. Què passaria si algun equip de futbol no només es fixés en tàctiques i estratègia per guanyar al seu rival, sinó en el big data per configurar la seva plantilla i treure el màxim profit de cadascun dels seus jugadors? No cal preguntar-s’ho, ja ho sabem.

Molts clubs d’Europa ja utilitzen el big data al seu dia a dia per valorar possibles fitxatges. Però, sens dubte, un dels casos més rellevants és el del Leicester City, un club relativament modest que en un parell d’anys va passar de militar en la segona divisió anglesa a guanyar la Premier League. I part d’aquest triomf neix del programa d’entrenament que va utilitzar el premiat entrenador Claudio Ranieri, qui va personalitzar al màxim els entrenaments dels seus jugadors gràcies a l’ús de dades i al coneixement detallat de l’estat físic de cadascun d’ells.

Aquests són només quatre exemples molt específics que demostren que el big data no és una tecnologia futurista, és la responsable de millorar les nostres vides sense que ens n’adonem.

Les àrees en què més s’utilitza el big data

1. En la xarxa de transport de les grans ciutats i en l’organització del trànsit aeri.
2. En el desenvolupament de vacunes i tractaments mèdics, i en la predicció d’epidèmies.
3. En el comerç electrònic, per conèixer cada vegada millor els consumidors i oferir-los el producte o servei perfecte.
4. Al món del futbol, on perfeccionar els entrenaments s’ha convertit en l’arma secreta de molts equips.

“L’internet de les coses és el punt d’inflexió que ens està influint en aspectes tan diferents com la gestió de dades, la creació de nous models de negoci i l’accés a la connexió en llocs remots”, diu la periodista M. Victoria S. Nadal en un article a Retina. En efecte, els experts recorden que “la connectivitat ja no només té a veure amb ordinadors i impressores, sinó amb un ecosistema complex capaç de convertir objectes en serveis intel·ligents”. Ho podem veure en vehicles autònoms, robots i drons, però també, i potser encara resulta més important, a les nostres pròpies llars, on, a pas ferm, la tecnologia s’està convertint en una realitat i en una autèntica aliada de la nostra vida diària.

El concepte internet de les coses (en anglès, Internet of Things, o IoT) va ser encunyat pel britànic Kevin Ashton el 1999 mentre treballava al MIT investigant l’àrea de la identificació per radiofreqüència (RFID). En efecte, només cal integrar un xip de RFID en qualsevol objecte de casa perquè sigui capaç de processar i transmetre informació.

Regular la temperatura o la humitat de casa, que la nevera et recordi què cal comprar, semàfors que funcionen segons el trànsit real o un cotxe que es posa en contacte amb el taller i informa del seu estat abans d’una visita són coses que tenim a la cantonada. Segons la consultora Gartner, el 2021, més de 20.000 milions de dispositius domèstics estaran connectats a internet amb l’objectiu d’oferir serveis i aplicacions intel·ligents, i la inversió mundial en l’IoT superarà els 3.000 milions de dòlars.

En efecte, el potencial de l’internet de les coses per transformar l’economia és ingent. Resumint, i seguint l’esmentat article de Victoria S. Nadal a Retina, es podria dir que pot modificar-la en set aspectes:

– L’IoT connecta les màquines, que es comuniquen entre si, fet que permet una gestió més eficient i una reducció de costos per a les empreses.
– Amb l’IoT tindrem més i millors dades.
– Permet una millora de la productivitat, per exemple, en el manteniment preventiu de les màquines.
– Facilita les connexions en llocs de difícil accés. Un cas interessant és el de Vodafone, que fa poc ha llançat NarrowBand-IoT, una banda estreta d’internet de les coses especialment indicada per a la distribució d’aigua, gas o electricitat. Segons la companyia, “el primer pas cap al 5G de veritat”.
– És una tecnologia barata i ecològica.
– Millora la seguretat dels treballadors, per exemple, identificant àrees de pas habituals o amb plataformes d’il·luminació intel·ligents.
– Finalment, permet crear nous models de negoci i treure el màxim partit del big data i el cloud computing. Un exemple seria el de les màquines de cafè Quality Espresso, que, connectades al núvol, obtenen i emmagatzemen dades del consum de cafè o de les avaries, fet que permet maximitzar ingressos i controlar les despeses de manteniment.

A més, la propera generació de xarxes mòbils 5G i les noves connectivitats multiplicaran la capacitat actual de baixada i pujada de dades al núvol, cosa que permetrà un aprofitament total de l’internet de les coses.

I la cosa no acaba aquí. Investigadors i entitats de tot el món continuen estudiant com l’internet de les coses ens pot ajudar en el nostre dia a dia. Un exemple és la creació del Payment Innovation Concentrador. Impulsat per CaixaBank, Global Payments, Samsung, Visa i Arval, és el primer concentrador d’innovació en comerç i mitjans de pagament d’Espanya i un dels primers del món.

El present és intel·ligent, però, el futur, ho serà encara més.