De les ciutats intel·ligents o smart cities, tothom en parla, tot i que es tracta d’un concepte un pel relliscós. No tots els que fan servir aquesta expressió s’estan referint exactament al mateix. Quan comença una ciutat intel·ligent a ser-ho? Ho és quan posa els mitjans per ser sostenible? O quan connecta tot el seu ecosistema urbà?

Sobre aquesta qüestió, la Càtedra CaixaBank de Responsabilitat Social Corporativa de l’IESE ha editat un nou quadern. Sota el títol Smart Cities i Ciutadania Intel·ligent, aquest treball explora el concepte de ciutat intel·ligent i el connecta amb un altre que no és tan conegut, però que és igualment important: el dels ciutadans intel·ligents, entesos com aquells que participen en el disseny i el desenvolupament de les solucions que han de fer que la seva vida diària sigui millor. Un ingredient sense el qual les urbs del futur no aconseguiran afegir el cognom smart que tant anhelen al seu nom.

En aquest sentit, és imprescindible aconseguir que les ciutats intel·ligents tinguin en compte tots els ciutadans, ja que es tracta d’una carència que s’ha pogut observar durant els confinaments per la pandèmia de la COVID-19: mentre les tecnologies de la informació (TIC) van salvar algunes persones de l’aïllament, el fet cert és que també van deixar palesa l’enorme bretxa digital que va fer que moltes altres no es poguessin aprofitar d’aquest avantatge i que en quedessin al marge.

De fet, la pandèmia ha deixat al descobert com resulten ser d’invisibles totes les persones que per manca de mitjans, habilitats o fins i tot ganes no poden accedir als béns i als serveis només disponibles a la xarxa. El quadern urgeix a trobar una solució per a aquesta bretxa digital i proposa fer-ho mitjançant el desenvolupament inclusiu de les solucions digitals que les ciutats vulguin incorporar, un factor fonamental per arribar a tots els ciutadans sense que importin ni la seva condició ni les seves circumstàncies.

Quan parlem de ciutats intel·ligents, el primer que cal tenir clar és que no hi ha una definició consensuada per la simple raó que encara estan per fer. Això té els seus inconvenients, però també els seus avantatges. Potser l’avantatge principal és que som a temps per desenvolupar aquestes urbs del futur amb la sostenibilitat com a meta.

Tal com recorda el quadern, l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) núm. 11 de l’ONU —ciutats i comunitats sostenibles— pot servir com a guia per alinear el desenvolupament de solucions digitals per a les ciutats amb aquest desenvolupament humà integral que persegueixen països d’arreu del món en l’Agenda 2030. En concret, aquest ODS proposa que els espais urbans i altres assentaments humans siguin segurs, sostenibles, resilients i inclusius el 2030.

Per fer-ho, tant els emprenedors que desenvolupen solucions i aplicacions TIC d’àmbit urbà com els inversors que les financen o els reguladors que han d’implementar-les poden usar aquest ODS com a marc de referència. Els uns per dissenyar la tecnologia, els altres per emprar criteris que els serveixin per saber quines iniciatives finançar i els últims per impulsar les solucions d’acord amb l’interès general.

Per aconseguir-ho, han de tenir en compte els ingredients que s’inclouen en el mateix ODS com a metes parcials. Per exemple, assegurar l’accés de tothom a habitatges i serveis bàsics adequats; promocionar la urbanització inclusiva; facilitar sistemes de transport segurs; protegir el patrimoni cultural i natural; protegir la població davant els desastres naturals o reduir la petjada de carboni i promoure zones verdes.

Un altre dels aspectes de les ciutats intel·ligents que explora el quadern és el de la ciberseguretat, que suposa desafiaments nous i específics. Això és degut al fet que  com més gran sigui la connectivitat, més gran és la vulnerabilitat. Segons destaca el quadern, qualsevol dispositiu hackejat —des d’un fanal a l’ordinador d’un funcionari— pot obrir la porta de tot el sistema i, amb ell, a tota la informació que controla.

En aquest sentit, l’informe recomana —tant als governants d’una ciutat on es vulgui implementar una solució digital com als emprenedors que la desenvolupen— que la seguretat no sigui un afegitó final, sinó que sigui un fonament essencial i clau. Això suposa que els diversos sistemes i solucions digitals s’han de dissenyar de tal manera que siguin segurs per principi per evitar vulnerabilitats. Per fer-ho, convé que l’equip de disseny tingui el seu propi especialista en ciberseguretat.

En aquest sentit, el quadern recull quatre preguntes senzilles que s’ha de formular qualsevol líder municipal aliè al món de la tecnologia:

– Disposem d’un pla escrit que detalli la nostra reacció davant un incident (documented incident response plan)? Si així fos, quin és?

– Quines són les nostres estratègies de govern per protegir i blindar sistemes, aplicacions, dades i identitats?

– Hauríem de permetre que els nostres sistemes heretats (legacy systems) es connectin amb els més capdavanters (on edge systems)?

– Quin tipus de proves de seguretat duem a terme i cada quant de temps? Quines mètriques proporcionen aquestes proves i què fem amb els resultats que n’obtenim?

Tot això, sense oblidar els drets dels ciutadans, que recull la legislació, sobre protecció de dades (RGPD), com ara el dret a la informació, a accedir a aquesta informació, a rectificar-la o la portabilitat de les seves dades, entre d’altres.

En aquest sentit, el quadern puntualitza que la privacitat no consisteix en el fet que els usuaris siguin «invisibles» o anònims per defecte en tot moment en un determinat sistema o solució digital, sinó en el fet que atorguin el seu consentiment a una certa recopilació i tractament de dades. És a dir, a participar de la ciutat intel·ligent com a subjectes plenament conscients del seu paper en aquest ecosistema. O, dit en altres paraules, que actuïn com a veritables smart citizens o ciutadans intel·ligents.

Entre els corrents de pensament que recalca el quadern, hi destaca el que considera que el desenvolupament de solucions digitals per a ciutats intel·ligents ha d’incloure de manera activa i directa els seus beneficiaris des del seu propi disseny. Això es pot aconseguir si la mateixa població sotmet aquestes solucions a escrutini, debat i vot. I aquí entren en joc les iniciatives d’smart citizens o ciutadans intel·ligents, com ara els Smart Citizen Labs, que ja s’estenen per algunes urbs.

Gràcies a aquestes iniciatives, els ciutadans poden exercir millor l’empoderament que els aporta la innovació tecnològica no només per votar i decidir de manera efectiva les solucions més adequades per a ells, sinó fins i tot per col·laborar en el seu disseny i en la seva implementació.

En aquest punt, el quadern destaca entre les seves conclusions que la involucració dels ciutadans en el procés de desenvolupament d’una solució digital concreta és el que ha de permetre que el discurs de les ciutats intel·ligents doni pas al de la ciutadania intel·ligent. Així, doncs, apunta que només seran els smart citizens qui defineixin la intel·ligència que tindran les ciutats del segle xxi.

Vivim en una societat interconnectada en què els avenços tecnològics han canviat la nostra forma d’interactuar, així com la manera en què treballem i aprenem. Les videoconferències, les classes telemàtiques o les compres on-line s’han convertit en recursos necessaris per mantenir una normalitat relativa, especialment durant els dies de confinament. A més, han posat de manifest les diferències que ja hi havia en l’accés i ús de la tecnologia en determinats col·lectius, com els estudiants amb pocs recursos o la gent gran, i que ara s’han vist accentuades. Són lliçons que hem hagut d’aprendre a marxes forçades durant la pandèmia de la COVID-19, però que són molt valuoses per poder corregir-les de cara al futur.

En els casos d’aquests dos col·lectius, els efectes negatius de la bretxa digital s’han fet especialment evidents. “Les desigualtats en la preparació digital són un obstacle perquè una gran part de la població mundial pugui aprofitar els avantatges que ofereixen les tecnologies per fer front a la pandèmia de coronavirus en quedar-nos a casa”, adverteix la directora de Tecnologia i Logística de la Conferència de les Nacions Unides de Comerç i Desenvolupament (UNCTAD), Shamika Sirimanne.

La bretxa digital no és una qüestió menor. De fet, està relacionada amb almenys tres dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fixats per l’ONU en la seva Agenda 2030 per promoure la prosperitat de tots i preservar el planeta. Es tracta dels objectius número 1 (Fi de la pobresa), 4 (Educació de qualitat) i 10 (Reducció de les desigualtats). Acabar amb aquesta bretxa és essencial perquè tots els ciutadans puguin prosperar i exercir els seus drets, independentment del seu origen o de les circumstàncies de la seva vida.

En el sector de l’ensenyament, l’adopció de la pretesa innovació educativa a través de les TIC encara es troba en etapes primerenques a molts centres del país. La majoria s’han vist obligats a impartir classes de manera telemàtica sense disposar ni d’eines ni d’una metodologia definida. Una dificultat augmentada pel fet que part de l’alumnat no té el necessari per poder seguir el ritme de les classes on-line, com un dispositiu adequat o connexió a Internet.

Per facilitar l’accés a aquests recursos, institucions públiques i empreses han unit esforços a través de diversos projectes. Així, 15 dies després de decretar-se l’estat d’alarma, el Ministeri d’Educació i Formació Professional (MEFP) va posar en marxa una iniciativa adreçada als alumnes més vulnerables. A través de Telefónica, va facilitar 20.000 línies mòbils amb connexions de 40 GB de dades per a estudiants de Batxillerat i FP. Cisco aporta en aquest projecte una eina de col·laboració que inclou funcionalitats per crear una aula virtual, com videoconferència i compartició d’escriptori. D’altra banda, IBM aporta suport per a l’adopció i ús de la plataforma tecnològica. Prop de 600 professionals s’han inscrit com a voluntaris per assessorar els docents perquè puguin aprofitar al màxim la interacció amb els alumnes.

També la Fundació ”la Caixa”, a través del programa ProFutur, ha donat milers de tauletes tàctils a diferents col·lectius. Aquest va ser el cas de famílies en situació vulnerable i amb fills en edat escolar de diferents llocs d’Espanya, a qui es van lliurar dispositius per tal que poguessin continuar amb la seva educació des dels seus domicilis.

Així mateix, els membres de l’Associació de Voluntaris de ”la Caixa” han fet un esforç important de formació i digitalització per poder seguir col·laborant amb diferents projectes a distància. Un exemple és la iniciativa Cartes contra la soledat, que facilita l’enviament de correus electrònics a gent gran que viu a residències i pateix aïllament per la pandèmia.

L’objectiu d’aquesta acció consisteix a evitar que la bretxa digital augmenti el risc d’exclusió en què ja es troben els menors. Es tracta que cap infant es quedi sense el seu dret a l’educació pel fet de no tenir un equip informàtic al seu domicili. La donació de tauletes també comprèn hospitals i residències de gent gran, on s’han prohibit les visites, perquè els ingressats puguin rebre el suport dels seus familiars.

Cal recordar que la gent gran  és un altre dels grups de població que s’han vist sacsejats per la bretxa digital en aquesta pandèmia. Igual que alguns estudiants, la falta de dispositius i connexió a Internet, o les seves inseguretats a l’hora d’utilitzar les tecnologies, han dificultat que les facin servir de manera generalitzada. També ha provocat que hagin necessitat ajuda durant el confinament per fer les seves activitats més bàsiques, com l’accés als seus serveis financers.

Per salvar aquest obstacle, CaixaBank ha implantat un pla per evitar desplaçaments a les seves oficines als seus 2,7 milions de clients de més de 65 anys i, per tant, l’exposició al coronavirus d’aquest col·lectiu vulnerable. Entre les mesures adoptades hi ha el cobrament avançat de la pensió. Com a conseqüència, prop del 85 % dels jubilats clients de CaixaBank no van fer reintegraments en efectiu ni en caixers ni a les oficines durant els dies posteriors al cobrament de la pensió el mes de març. El mes anterior, al voltant de la meitat dels pensionistes sí que s’havien desplaçat presencialment a la seva oficina per retirar diners.

D’altra banda, CaixaBank ha utilitzat intel·ligència artificial per detectar els serveis més demandats pels seus clients sènior a les seves oficines i oferir-los noves operatives financeres específiques a través d’Internet. A més, l’entitat no torna els rebuts bàsics dels clients de més de 65 anys, com els de la llum, el gas o l’aigua, encara que el compte bancari es trobi en descobert.

La crisi sanitària que vivim aquestes setmanes ha deixat al descobert les carències d’alguns col·lectius. Encara que la tecnologia està disponible, no sempre es troba a l’abast de tota la població, ja sigui per motius socials o econòmics. Acabar amb aquesta bretxa digital és una més de les lliçons que hem d’aprendre quan deixem enrere aquest moment excepcional.

A Espanya, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística corresponents a 2017, el 84,6% de la població d’entre 16 i 74 anys va utilitzar Internet en els últims tres mesos, quatre punts més que durant el 2016. Un percentatge que se situa en la línia de les xifres europees: a tot el Vell Continent, la taxa de penetració d’Internet era del 85,2% a finals de 2017, segons Internet World Stats. El mateix organisme indica que l’única zona geogràfica que supera Europa en accés a Internet és l’Amèrica del Nord, amb un esplèndid 95,0%. La resta de zones se situa per sota: Oceania en un 68,9%, Llatinoamèrica i el Carib un 67,0%, Orient Mitjà un 64,5%, la resta d’Àsia un 48,1%, i en últim lloc, Àfrica, amb un 35,2%.

Aquestes són les macroxifres, però si baixem a nivell de ciutat, també es poden trobar desigualtats, fins i tot a grans ciutats com Barcelona. Per exemple, el 84% dels barcelonins disposen de connexió a Internet al seu domicili, segons l’informe “La bretxa digital a la ciutat de Barcelona” de Mobile World Capital. Però si mirem barri per barri, el percentatge oscil·la entre el 96% de les llars al districte de les Corts fins a tot just el 62% a Torre Baró.

És per això que l’Ajuntament de Barcelona ha llançat el projecte ‘Ciberalfabetització’, per combatre la bretxa digital a la ciutat i millorar les competències tecnològiques de la població. Són tres programes de formació gratuïts emmarcats en el ‘Pla Barcelona Ciutat Digital 2017-2020’, impulsats per Barcelona Activa i el Consorci de Biblioteques de la ciutat.

Aquest interès per alfabetitzar la població en competències digitals radica en bona part a crear una societat més igualitària amb les mateixes oportunitats. L’economista Adrià Morron explicava en l’article “Ensenyar a aprendre: l’educació davant el canvi tecnològic” de CaixaBank Research que “la formació digital és clau per a qualsevol treballador perquè Internet es converteix en la porta d’entrada a un nou mercat laboral”. Afegeix: “Un factor obvi és que les tecnologies digitals han passat a formar part del nostre dia a dia, per la qual cosa requereixen que tots tinguem almenys un domini bàsic de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)”.

Iniciatives similars a la de Barcelona se succeeixen per tot el món, però reduir la bretxa digital no és una tasca exclusiva de les institucions públiques. Microsoft, que ja va detectar el problema cap a l’any 2000, inverteix centenars de milions de dòlars en programes filantròpics com “Jo puc programar” o el nou Pla destinat a les àrees rurals dels Estats Units. I no és l’únic gegant tecnològic que ho fa: Google ha donat suport, per exemple, al projecte Loon, que utilitza globus aerostàtics com a punts de connexió a Internet, i Facebook també compta amb el projecte Aries, d’idèntic objectiu, però que per a això preveu la instal·lació de torres de telecomunicacions i estacions base.

La veritable bretxa digital es troba probablement en l’àrea geogràfica, en el major o menor grau de desenvolupament de la regió o del país en qüestió. És per això que Telefónica i Fundació “la Caixa” han impulsat el Projecte ProFuturo, amb l’objectiu de promoure la igualtat d’oportunitats a través d’una educació de qualitat i equitativa als països emergents.

Després de l’experiència d’un projecte pilot a Angola, la Fundación ProFuturo duu a terme operacions en altres països de l’Àfrica subsahariana, Amèrica Llatina i Àsia. Per proporcionar una educació equitativa i de qualitat a joves dels sectors més desafavorits, la Fundación ProFuturo els facilitarà eines digitals que els permetin adquirir competències a través de les tecnologies, contribuint així al progrés de les societats.

S’espera que iniciatives com aquesta permetin augmentar l’ús d’Internet a l’Àsia (on els seus més de 2.000 milions d’usuaris ja suposen el 48,7% dels internautes de tot el món), l’Àfrica (453 milions, només el 10,9%) i Llatinoamèrica (437 milions, un 10,5%), sempre segons dades d’Internet World Stats.

“Les tecnologies de la informació i la comunicació no són una fórmula màgica, però poden millorar la vida de tots els habitants del planeta. Disposem d’eines per assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, d’instruments que faran avançar la causa de la llibertat i la democràcia, i dels mitjans necessaris per propagar els coneixements i facilitar la comprensió mútua”, va dir el 2003 Kofi Annan, llavors secretari general de l’ONU. El camí estava indicat.