L’ús de l’hidrogen com a combustible no és res nou, tot i que últimament en sentim a parlar molt. De fet, aquest element ja el trobàvem al primer motor de combustió interna, que es va presentar el 1813. Amb el pas dels anys, el seu ús va quedar relegat a un segon pla, perquè van aparèixer carburants com la gasolina o el gasoil. Des de llavors, l’hidrogen es va convertir en una mena d’etern aspirant a omplir els dipòsits dels nostres vehicles, incapaç de superar en preu els derivats del petroli.

Ara, l’hidrogen té molts números per ocupar el tron dels combustibles en el futur. Aquest combustible s’ha convertit en una de les mesures estrella de la Unió Europea (UE) per descarbonitzar l’energia i assolir la neutralitat climàtica el 2050. Per fer-ho, els fons europeus Next Generation EU impulsaran la implantació de l’hidrogen d’origen renovable com a font d’energia, sobretot en l’àmbit del transport.

Reduir la nostra petjada ambiental és el primer pas per frenar el canvi climàtic, un dels grans desafiaments que afronta la humanitat actualment. Aquesta és la raó que hi ha al darrere de moltes tendències que ja ens són familiars. Per exemple, que els habitatges siguin cada vegada més eficients, que s’estengui l’ús d’energies renovables o que els cotxes siguin cada vegada més elèctrics.

Efectivament, els vehicles incorporen cada cop més la tecnologia elèctrica per complir els estrictes estàndards anticontaminació que imposa la Unió Europea. Cal reduir la seva petjada de carboni com sigui. No en va, el transport és el responsable de més del 30 % de les emissions contaminants a la Unió Europea. I, en concret, els cotxes, furgonetes, camions i autobusos copen més del 70% del total d’aquestes emissions, entre les quals hi ha les partícules i l’òxid de nitrogen, nocius per a la salut i el medi ambient.

El camí que han trobat els fabricants per desenvolupar cotxes menys contaminants consisteix a incorporar-hi motors elèctrics que ens permetin desplaçar-nos sense emetre substàncies nocives durant el trajecte.

Dins d’aquesta alternativa, una de les vies més prometedores és la tecnologia de pila de combustible, que permet utilitzar un dels elements més abundants de la taula periòdica per moure un vehicle. Es tracta d’un desenvolupament que permet posar hidrogen al cotxe com si fos gasolina i elimina dos dels grans problemes dels vehicles elèctrics amb bateria: les llargues esperes per recarregar-los i l’autonomia, que encara és limitada.

Els vehicles de pila de combustible transformen l’hidrogen del seu dipòsit en electricitat, que el motor fa servir per funcionar, i en inofensiu vapor d’aigua, que surt per l’escapament. Això vol dir que els cotxes de pila de combustible no produeixen emissions mentre circulen, al contrari que els que fan servir carburants.

Encara que la seva utilització en vehicles és una de les més prometedores, el fet cert és que les possibilitats de l’hidrogen com a substitut dels combustibles fòssils van més enllà. De fet, la Unió Europea aspira que l’hidrogen es faci servir també en indústries, com la química o la metal·lúrgica, en què és difícil utilitzar energia elèctrica per les altes temperatures que requereixen.

L’àmbit residencial també podrà beneficiar-se en el futur de l’ús d’hidrogen com a alternativa sostenible al gas. Fins i tot la indústria energètica podria transformar en hidrogen els excedents d’energia elèctrica d’origen renovable que es produeixen a la primavera i l’estiu, per després emmagatzemar-los. Així, doncs, aquest hidrogen es podria aprofitar a la tardor i l’hivern, quan la demanda és més alta, mitjançant l’ús de piles de combustible o turbines.

La qüestió és que produir hidrogen no sempre és un procés tan net com el que fa la pila de combustible en un vehicle. Això es deu al fet que l’hidrogen es pot obtenir de diverses maneres. Una és la que es coneix com a «hidrogen gris». Consisteix a processar combustibles fòssils, com el gas natural, per obtenir aquest element mitjançant un procés que acaba amb una quantitat important d’emissions contaminants.

Per aquesta raó, avui dia es desenvolupen alternatives, com l’«hidrogen blau», que també utilitza gas natural, però captura les emissions de carboni per emmagatzemar-les o reutilitzar-les més endavant. O la gran promesa, l’«hidrogen verd», que s’obté mitjançant un procés d’electròlisi capaç de separar l’hidrogen de l’aigua. Per fer-ho, s’utilitza electricitat procedent d’energies renovables.

En aquest punt, la Unió Europea aspira a impulsar la producció d’«hidrogen verd» mitjançant el desenvolupament de tota una economia al voltant d’aquest element.

L’«economia de l’hidrogen net» es desplegarà en tres fases: la primera, que durarà fins al 2024, té com a objectiu descarbonitzar la seva producció per a usos actuals, sobretot a la indústria, mitjançant la instal·lació de sis gigawatts d’electrolitzadors, així com la promoció de noves aplicacions. La segona suposarà la instal·lació de 40 gigawatts fins al 2030 perquè l’hidrogen també es faci servir en camions i trens o a la indústria de l’acer. En la tercera, fins al 2050, ja s’espera el desplegament d’hidrogen net a gran escala per arribar fins i tot a sectors de difícil descarbonització.

Empreses, investigadors i entitats públiques ja treballen en la transició a aquesta economia de l’hidrogen renovable que persegueix Europa en el seu objectiu de neutralitat climàtica. Un camí que, encara que està ple de reptes, sembla haver rebut per fi el suport definitiu per arribar fins al final.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a  CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta per la cornisa cantàbrica que et porta de Santander a Llanes, amb una durada total d’1 h 37 min de trajecte en cotxe.

Poc més de mitja hora ens separa de la primera parada, un poble costaner famós perquè té algunes de les millors platges de Cantàbria.

La Playa de los Locos, als peus d’un penya-segat espectacular, és un lloc de peregrinació per als amants del surf, perquè el vent que l’assota tot l’any forma unes onades perfectes. De sorra fina i aigües blaves i límpides, l’única bogeria seria no gaudir-ne.

Molt a prop d’aquesta platja hi ha El Torco, antic recinte defensiu del segle xvii instal·lat a la Punta del Dichoso, un pujol des del qual es pot admirar la zona. Un far, en funcionament des de mitjan segle xix, corona l’escena.

Seguint aquesta carretera fins a la platja de Tagle podràs contemplar un paisatge típic de la terruca. Prat verd i vaques pasturant al costat d’uns cingles imponents. De Tagle, una petita cala molt apreciada per la gent de la zona, en surt un caminet fins a la Torre de San Telmo, del segle xvi. Diuen que és la millor finestra al Cantàbric.

Voregem la costa fins a la pròxima parada, on ens rebran edificis medievals i barrocs.

Comillas és reconeguda per l’arquitectura, i un dels pocs llocs fora de Catalunya on podem trobar obres modernistes de reconeguts artistes com Gaudí o Domènech i Montaner, abundants per tota la vila.

La localitat deu el nom a la Universitat Pontifícia Comillas, fundada originalment al poble i traslladada a Madrid el 1969. És una de les facultats de més prestigi d’Espanya, i hi van estudiar grans figures eclesiàstiques. Tant és així, que el poble és conegut popularment com “la vila dels arquebisbes”. El campus, que actualment pertany a la Universitat de Cantàbria, és una de les millors mostres de modernisme local.

Comillas va ser el destí d’estiueig de la casa reial des de mitjan segle xix, i encara avui la noblesa espanyola freqüenta aquest bonic poble.

La nostra ruta arriba al poble mariner per excel·lència, i un dels màxims encants de la cornisa cantàbrica: el port, esquitxat del color dels vaixells i les barquetes, és tota una postal.

Des del centre del poble ens vigila el Castillo del Rey, un dels millors exemples d’arquitectura defensiva medieval de la regió. Alçat a començaments del segle xiii i declarat monument d’interès cultural el 2002, la panoràmica des del mirador és impressionant.

També les platges, d’aigua brava i cristal·lina, mereixen aquest adjectiu. A La Maza pots recórrer un pont medieval del segle xv que, amb 32 arcs, era un dels més grans del regne. Diu la llegenda que si demanes un desig i el travesses d’extrem a extrem contenint la respiració, es complirà. Per això en diuen Puente de los Deseos.

Fa una mica més de mig quilòmetre, de manera que calen uns bons pulmons i millors cames.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta pel nord de la Península que et porta de Sant Sebastià a Pamplona, amb una durada total de 2 h 25 min de trajecte en cotxe.

Sunbilla és un petit poble amb un veí molt especial que en separa els dos barris. És el Bidasoa. El riu és la barrera natural que ha dividit la localitat en dues parts.

L’única manera de travessar d’una banda a l’altra és per un pont de pedra medieval de mitjan segle xvi. Es tracta d’un dels punts més destacats de l’antiga xarxa de carreteres i camins de Navarra.

Si el poble fos un color, sens dubte seria el verd. La localitat està situada en una vall envoltada de vegetació. A més, si t’agraden les passejades en bicicleta, avui has tingut sort. Per Sunbilla passen dues espectaculars vies ciclistes que segueixen el que era l’antic traçat del tren Txikito.

Arribem a Igantzi, un paisatge que podria ser un fons de pantalla pels prats i cultius que l’envolten.

A la localitat hi ha l’ermita de San Juan Xar. L’interior és una cova excavada a la roca i amb tres fonts a les quals s’atribueixen propietats curatives. En aquest bosc hi ha el carpí (Carpinus betulus), un arbre protegit i pel qual es va declarar reserva natural.

En el terme hi ha molts masos típics de la zona. Entre ells, s’alça l’església de San Miguel Arcángel.

Abans de partir a la pròxima destinació, puja a la part alta del poble, on hi ha l’ermita de Nuestra Señora de la Piedad, i tindràs una foto amb la millor vista de la localitat.

L’últim poble està situat entre Roncesvalls i Pamplona, a la vall d’Esteribar, i és una de les parades obligatòries del Camí de Sant Jaume francès.

El terme està envoltat de paisatges naturals que transmeten pau i harmonia.

Té com a peculiaritat el pont medieval que creua el riu Arga, conegut popularment com el “pont de la ràbia”. Aquest pont conserva una curiosa tradició: es creia que tenia el poder natural de curar la ràbia. Per aquest motiu, s’obligava els animals a passar al voltant del pilar central.

Sigui com sigui, ens quedem amb la màgia de Zubiri per acabar aquesta Ruta per Perdre’s.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta vora l’Ebre que et porta de Tafalla a Ansó, amb una durada total de 2 h 4 min de trajecte en cotxe.

Un poble medieval al peu dels Pirineus. El paisatge és frondós i la manera òptima de gaudir-ne és a través dels corriols de les rouredes i els alzinars.

Sada és un terme envoltat de vinyes que revelen la localització del reconegut celler Bodegas de Sada.

Pel que fa a l’arquitectura, podem trobar l’expressió de l’art romànic rural amb l’església de San Vicente Mártir, l’ermita de San Miguel, les cases i els ponts.

L’església té una particularitat arquitectònica: per accedir de la torre a la parròquia, cal travessar un passadís que està construït a l’altura del creuer.

L’antic molí fariner és un dels màxims reclams turístics del terme. S’hi explica amb tots els detalls com era l’antic ofici d’obtenir farina a partir del moviment de l’aigua.

Al cap de mitja hora escassa, arribem a un poble de somni: Nabaskoze/Navascués, un terme amb una vista magnífica dels Pirineus.

Dins del poble hi ha l’església de San Cristóbal, un imperdible d’estil gòtic del segle xiv. També podem visitar l’ermita de San Quirico i la capella de Santa María del Campo, un exemple del romànic jacetà (tipus d’ornamentació) del segle xii declarat monument nacional. En acostar-nos-hi, descobrirem una particularitat: els permòdols de tema profà que tenen relació amb els del monestir de Leire (un dels conjunts monàstics més importants d’Espanya).

El poble està estructurat en tres carrers paral·lels i algunes cases encara conserven portals del gòtic tardà del segle xvi.

Abans d’emprendre camí cap a l’última destinació, recomanem passar per la Foz de Benasa, una piscina fluvial al bell mig de la natura.

Acabem la ruta en gran: a Erronkari/Roncal, un poble certificat per les seves condicions excel·lents per observar el cel nocturn.

El poble està construït amb carrers empedrats amb edificis senyorials que formen una peculiar distribució en forma de “Y” a partir de l’església, la parròquia de San Esteban, del segle xvi.

Des de l’església, podràs gaudir d’una vista espectacular. Baixant per la dreta, trobaràs la casa-museu del cèlebre tenor Julián Gayarre. A la localitat també hi ha el mausoleu de bronze del rossinyol navarrès, obra de Marià Benlliure que es va poder veure a l’Exposició de París del 1900.

Recomanem visitar el centre d’interpretació del poble per obtenir informació detallada de la localitat i la rodalia.

I sí, deixàvem el millor per al final, però segur que, quan has sentit el nom del poble, deus haver pensat en el formatge Roncal, la menja exquisida amb denominació d’origen procedent de la vall de Roncal. Tastar-lo és la millor manera d’acabar aquesta ruta per perdre’s.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta per la Comunitat Valenciana que et porta de Cullera a Dénia, amb una durada total de 2 h 6 min de trajecte en cotxe.

El viatge comença a la ribera del riu Xúquer, una plana verda on trobem el poble de Polinyà.

Allà on miris veuràs tarongers, el motor econòmic principal de la regió, tot i que en el passat també ho va ser l’arròs. De fet, podem visitar l’antic magatzem del sindicat d’arrossaires: una antiga nau de començaments del segle xx que avui es fa servir per desar (ho endevines?) taronges.

T’animem a fer un tomb pel barri antic del poble, entre l’Ajuntament i la plaça Major, constituït per cases valencianes tradicionals entre les quals destaca La Casota, una casa de camp de mitjan segle xviii que actualment acull la seu de l’Associació Musical. Tot i que l’edifici més antic és l’església, del 1727.

En poc més de mitja hora arribarem a l’Ènova, un petit poble amb un gran llegat romà.

Les excavacions per fer les obres del tren d’alta velocitat van descobrir les restes d’una antiga pedrera, dues làpides amb inscripcions en llatí i Vil·la Cornelius: una vil·la romana del segle i aC.

L’Ènova s’arrecera entre la falda de la lloma del Baladre i la vora del riu Albaida, i aquesta situació li concedeix unes condicions climàtiques molt agradables.

Al cim del tossal hi ha l’ermita del Calvari. Segueix el corriol que serpenteja, a través dels pilars encara drets i flanquejat per xiprers, fins a les ruïnes de l’ermita i gaudeix de la pau i les vistes de bona part de la comarca: t’ho hauràs ben guanyat.

Arribem a la destinació a temps per fer una capbussada en una de les platges més tranquil·les i acollidores de les terres valencianes, amb l’encant d’aquests entorns naturals privilegiats que encara no han caigut en la massificació.

Escuden el passeig marítim de Piles petites cases unifamiliars que hi donen un idíl·lic aspecte de poble costaner.

A l’entrada trobem una torrassa defensiva erigida a finals del segle xvi i restaurada el 1986. En el seu temps, els vigies prevenien els atacs barbarescos, i avui ens podem delectar amb la vista, molt més agradable, de la platja.

La fina sorra de la platja de Piles dibuixa un paisatge de dunes que s’escampa fins a l’horitzó, acaronades per les aigües tranquil·les del Mediterrani.

Un marc perfecte per relaxar-se i descansar al final del viatge.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta per Castella que et porta de Madrid a Àvila, amb una durada total de 2 h 11 min de trajecte en cotxe.

A la frontera amb Castella-la Manxa ens espera la primera parada, un petit poble que serva alguns secrets plens d’encant.

Un casalot del segle xvi, per exemple, que a més escampa les arrels en unes profundes galeries subterrànies. Actualment ha estat rehabilitat i és la llar del patrimoni històric de Villamanta.

O l’ermita de la Virgen del Socorro, patrona de la vila, un edifici també del segle xvi i que conserva una escultura de la imatge tallada en fusta.

El riu Alberche i el seu afluent, el Perales, travessen aquest poble envoltat d’alzinars que es perden a l’horitzó. Aldea del Fresno és a la part més baixa de la Comunitat de Madrid, a 476 metres sobre el nivell del mar.

Tot just a un quilòmetre del nucli històric, arribarem al pont de la Pedrera, de més de 300 anys d’antiguitat i des d’on es pot gaudir d’una vista magnífica.

Al colze on convergeixen l’Alberche i el Perales, s’hi forma un enorme arenal: la platja de l’Alberche, també coneguda com la platja de Madrid. Aquest parc fluvial és un dels pocs espais de la regió en què es permet banyar-se, envoltat dels preciosos paisatges de la serra.

En una zona de turons baixos, al costat de l’embassament de San Juan, arribem a l’acollidor poble de Pelayos de la Presa.

Hi trobem el monestir de Santa María de ValdeIglesias: el més antic de tot Madrid, que data de mitjan segle xii. Com a testimoni d’una història tan dilatada, el recinte combina diversos estils arquitectònics, des de diferents escoles del romànic fins al barroc i el renaixentista.

Abans de tornar al cotxe pots aprofitar per passejar a la vora de l’embassament de San Juan, gairebé una platja d’aigua dolça envoltada de frondositat. O fins i tot pots mullar-t’hi els peus o fer-hi un bany: és l’únic de Madrid on està permès.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta per Castella que et porta de Madrid a Conca, amb una durada total de 3 h 21 min de trajecte en cotxe.

La primera parada ens acosta a una curiosa història al voltant d’una fàbrica: Juan de Goyeneche, oriünd de la vall de Baztan (Navarra), va triar aquest lloc de la Meseta, aleshores erm i despoblat, per establir una indústria del vidre a començaments del segle xviii. I va contractar el cèlebre arquitecte José Benito Xoriguera (també conegut com a José de Churriguera) per dissenyar-ne el pla urbanístic.

El nucli antic del poble, amb la característica retícula ortogonal inspirada en les primeres ciutats industrials, estava constituït pels habitatges dels obrers. Es creu que els treballadors eren majoritàriament agotes, una minoria social de les zones més apartades de Navarra que acostumaven a ser víctimes d’assetjament i discriminació.

Per a ells, Nuevo Baztán va representar l’oportunitat d’un nou començament.

Entrem a la Comunitat de Madrid per descobrir aquest petit municipi de cases emblanquinades a la falda de la vall, conegut per l’extensa galeria de coves.

Una zona fèrtil, regada per les aigües del Tajuña, que en altres temps va acollir un castell del qual amb prou feines es conserven les restes de la torrassa. I encara molt abans, els homes del neolític habitaven en les més de cinquanta coves que hi ha excavades en un cingle de marga i guix.

Al costat d’aquestes coves podem trobar les vies d’un antic tren, el ferrocarril de Tajuña. Si t’agrada el senderisme, et recomanem un bonic i accessible trajecte seguint aquesta vella via fèrria.

A la falda de la serra d’Altomira trobem aquest poble gairebé mil·lenari, documentat ja des del segle xi, i de rica tradició mossàrab.

Albalate és conegut per la Fuente de los Trece Caños, una deu cabalosa on els caminants romans, visigòtics i àrabs s’havien aturat a beure i descansar. Es creu que al voltant d’aquest lloc de pas va néixer el poble: Al-balat vol dir ‘camí’ en àrab.

Malgrat el nom, són vuit les canelles que ragen d’aquesta font, esculpides com a caps humans, de lleó i de gos. Com els antics viatgers, hi pots saciar la set després de recórrer alguna de les sis rutes a peu que circumval·len el poble.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta per Lleida que et porta de Vielha a la Pobla de Segur, amb una durada total d’1 h 58 min de trajecte en cotxe.

Agrairàs haver fet un breu desviament per aturar-te a contemplar les formidables panoràmiques d’aquest poble.

Situat a la vall del riu Escrita, la rodalia està banyada pels nombrosos llacs que convergeixen en l’estany de Sant Maurici. Espot és un dels dos únics punts d’entrada al Parc Nacional d’Aigüestortes, un paratge espectacular amb més d’una vintena de llacs glacials i emmarcat per massissos ben majestuosos.

Però no tot acaba als voltants: al costat del poble podem trobar una imponent torrassa medieval i dos ponts romànics.

Continuem el viatge fins a un indret realment privilegiat, a l’empara de tres valls i regat per la cabalosa Noguera Pallaresa.

De lluny, el poble ofereix un paisatge curiós: per la peculiar orografia que té, les cases s’enfilen pel pendent creant la sensació que s’amunteguen les unes sobre les altres.

Gràcies a l’entorn, ideal per practicar-los, Llavorsí té una gran tradició en esports d’aventura, especialment descens fluvial i piragüisme.

I per reposar forces, res com gaudir de productes típics com el xolís, la girella o la botifarra traïdora.

T’hi animes?

Hauràs de conduir tot just 10 minuts per recórrer uns quants segles, perquè Rialp manté el passat molt present.

Passeja pel carrer del Mig, que conserva les porxades medievals, fins a arribar al castell. l passa les muralles per visitar el Raval, el primer carrer que es va estendre extramurs i on hi ha les cases més antigues del poble.

Aquestes cases van pertànyer a antics negocis com ara alabarders, picapedrers o llauners. Ecos d’oficis perduts que encara ressonen en aquests carrers.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta per Catalunya que et porta de Calafell a Tortosa, amb una durada total de 2 h 26 min de trajecte en cotxe.

A tan sols 15 minuts en cotxe de Calafell, ens espera el primer poble: Banyeres del Penedès. Un municipi situat sobre un aqüífer i organitzat al voltant d’un antic castell, del qual només es conserva una part de la torre.

La torre de la guàrdia del castell de Banyeres està situada sobre un petit turó. S’hi van trobar restes de ceràmica àrab a l’interior i per això es creu que l’indret va estar ocupat els sarraïns (naturals de l’Aràbia Feliç, antiga regió de l’Àsia).

Continuem descobrint el patrimoni del poble amb l’església del priorat dedicada a santa Maria. Un edifici romànic amb dues naus, una de construïda el segle xi i una d’afegida el segle xiii.

Als afores hi ha la Casa Murada, una antiga masia fortificada construïda el segle xiii.

De passat en passat, i arribem a les Masies de Sant Miquel. Un lloc on, fa tot just vint anys, es va descobrir un jaciment iber del segle iii catalogat com a bé cultural d’interès nacional, ja que es creu que va ser el nucli de la Cossetània Oriental.

La necròpoli de Mas Canyís és un sector del jaciment en què s’han trobat restes d’objectes pertanyents a un guerrer de l’edat del ferro.

Veiem el mar, arribem a Creixell. Gairebé 2 quilòmetres de platja de sorra blanca el converteixen en una destinació turística molt popular i entenem per què.

Creixell té un potent nucli històric. En destaquem el castell (que actualment és de propietat privada) i les tres torres medievals.

Admirem l’església de Sant Jaume i ens adonem de la peculiaritat que la caracteritza: és una construcció mestissa en estils. Gòtica, renaixentista i amb un campanar modernista, restaurat fa poc, obra de l’arquitecte Jujol.

L’última parada és Can Cabaler, una espectacular casa gran del segle xviii.

Seguim la ruta, no sense abans fer un bany a la platja del Gorg, si el temps ho permet.

Originalment, aquesta població estava separada en dos nuclis amb 6,5 quilòmetres de distància entre ells: d’una banda, Arcs, i de l’altra, Vinyols.

L’església parroquial, construïda entre el 1770 i el 1778 sobre un edifici més antic, està dedicada a santa Caterina. És un edifici impressionant d’estil barroc, amb tres naus i creu grega.

L’ajuntament actual està situat a la Casa Torrell, una edificació del segle xvi amb una torre de defensa adossada i carregada d’història, perquè va fer de presó durant la Guerra Civil.

Del castell dels Arcs només en queda un vestigi. Si agafem la direcció nord de la carretera nova, trobarem un camí que ens durà a la Fontcoberta, una font coberta per una volta de pedres, originària de l’època medieval. El lloc perfecte per acabar la ruta.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.

Ha arribat el moment de tornar a viatjar i molts ho farem al volant, però els navegadors ens condueixen a tots per les mateixes rutes i fan que deixem de passar per multitud de pobles.

Les Rutes per Perdre’s et proposen desviar-te una mica en alguns dels trajectes més habituals per descobrir llocs únics on val la pena aturar-se.

Llocs que, gràcies a la xarxa d’oficines més extensa del país, a CaixaBank coneixem bé. Nosaltres ja hi som i et convidem a venir-hi.

Gaudeix d’aquesta ruta per l’illa de la Gomera que et porta d’Agulo a Alajeró, amb una durada total d’1 h 11 min de trajecte en cotxe.

La ruta arrenca al nord de l’illa de La Gomera, sobre una plataforma natural que ens concedeix una vista privilegiada des del seu balcó al mar.

Amb carrers empedrats, cases de teula i un paisatge sempre dominat pel Teide, Agulo és conegut com “el bombó de la Gomera” per la mida petita i la indiscutible bellesa.

Si no tens vertigen, atreveix-te a visitar el mirador: un voladís de terra de vidre s’estén set metres més enllà de la cornisa.

Des d’allà, flotant sobre l’oceà, pots contemplar com les onades trenquen contra les parets gairebé verticals dels penya-segats. En la llunyania de l’horitzó, en un dia clar, pots arribar a divisar Tenerife.

En poc menys de mitja hora arribem al municipi més gran, en extensió, de tota l’illa.

Vallehermoso sembla que vessi, ja que, a causa de l’escassetat de sòl, els habitatges han escalat fins i tot els vessants més abruptes i han creat un paisatge tan espectacular com únic.

A la vora de l’espadat s’hi alça el Castillo del Mar, una fortalesa medieval i l’únic embarcador de plàtans de tot Europa.

L’artesania continua molt viva al poble, especialment la ceràmica, l’ebenisteria i la ristra: un ofici autòcton de cistelleria amb pell de plataner adobada.

Travessem l’illa fins a la nostra destinació, un poble amb una geologia peculiar i una gran riquesa natural.

Els penya-segats d’Alajeró preserven el patrimoni salvatge endèmic de la regió, com l’àguila pescadora, que hi fa niu.

Al sud d’aquests espadats hi trobem La Caldera, el con volcànic més ben conservat de l’illa. No t’amoïnis: està inactiu des de fa més d’un milió d’anys.

I no te’n pots anar sense visitar el Drago d’Agalán, un arbre autòcton de més de 400 anys que és a uns 20 minuts a peu des de la carretera del poble.

La història d’aquests arbres es remunta fins a la mitologia grega. En un dels dotze treballs, Hèracles havia de robar les pomes d’or del jardí de les Hespèrides, custodiat per un drac de cent caps. El tità Atles va acudir a ajudar-lo i va matar el drac. Diu la llegenda que va néixer un drago de cada gota de sang que va regar el jardí.

Prem “Més opcions” al mapa per obrir la ruta al dispositiu.