Com tots els assumptes complicats, aquest és un tema incòmode. Repartir la responsabilitat familiar i les tasques relacionades amb les atencions acostuma a ser un punt de tensions habitual que no sabem resoldre, en bona part perquè tampoc no ens resulta senzill diagnosticar-lo. Estereotips, percepcions, valoració del temps… els factors que hi influeixen són molts. De cara al Dia Internacional de les Famílies, convé parar-se a pensar en tots aquests punts i en com la corresponsabilitat familiar ens pot ajudar a posar-hi ordre.

De fet, el confinament per la pandèmia de COVID-19 ha posat aquesta qüestió en el primer pla. El teletreball i la suspensió de les classes presencials han localitzat sota un mateix sostre tots els membres de moltes famílies. Mai abans no s’havia visibilitzat tant la necessitat que cadascú es faci càrrec de la seva quota de responsabilitat perquè una llar funcioni. Potser aquesta és la raó per la qual la corresponsabilitat familiar reivindica, avui més que mai, un buit en el nostre dia a dia.

Tal com la defineix l’Institut de la Dona, la corresponsabilitat és repartir equilibradament les tasques domèstiques i les responsabilitats familiars, per tal de distribuir de manera justa els temps de vida de dones i homes. Ni més, ni menys. Aquest concepte comprèn l’organització, l’atenció, l’educació i l’afecte relatius a les persones dependents a casa.

Es tracta d’un objectiu al qual haurien d’aspirar totes les famílies. Tanmateix, encara és lluny de ser una realitat. Segons recull l’informe “ClosinGap: Cost d’oportunitat de la bretxa de gènere en la conciliació”, que ha elaborat AFI, les dones dediquen unes dues hores més al dia que els homes a la llar i la família. En conseqüència, tenen una hora i trenta-set minuts diaris menys que els homes per dedicar a l’oci, segons dades de l’INE esmentades a l’estudi.

Aquest treball també destaca que, per cada dos homes que declaren tenir més de cinc hores lliures al dia, només hi ha una dona que afirma el mateix. És més: entre els que asseguren que no tenen gens de temps lliure, les dones superen els homes en un 20%.

El patró es repeteix en el cas dels adolescents, una tendència que apunta a la prevalença d’estereotips de gènere. Un estudi del Maryland Population Research Center revela com els nois d’entre 15 i 19 anys dediquen mitja hora al dia a les feines domèstiques, mentre que les noies hi inverteixen un quart d’hora més.

El repartiment de tasques i responsabilitats familiars està relacionat estretament amb altres conceptes com la bretxa de gènere laboral o de gaudi d’oci. De fet, altres estudis que cita l’informe “ClosinGap” han manifestat com la qualitat de l’oci de les mares és inferior a la dels pares perquè estan menys sovint sense fills al voltant. Entre altres raons, perquè elles acostumen a ser l’únic adult present durant els períodes d’oci compartit i les que responen a les necessitats dels fills quan sorgeixen. És més: les mares tenen fins i tot més probabilitats d’haver planejat aquesta mateixa activitat d’oci que gaudeix tota la família.

Que no hi hagi un equilibri entre el desenvolupament d’activitats obligatòries i voluntàries té múltiples costos, que van des de la salut de qui té aquest desequilibri fins a la limitació del potencial de creixement de l’economia. De fet, l’asimetria en la distribució de les tasques domèstiques és una de les causes principals de les desigualtats que les dones han d’afrontar en el mercat laboral. Que puguin dedicar menys temps al seu propi oci per aquesta causa també suposa menys capacitat de consum en aquest tipus d’activitats i, conseqüentment, menys ingressos fiscals per aquest consum per als països.

Amb tot, aquest temps de més que les dones dediquen a les tasques domèstiques i les atencions roman invisible. Ni tan sols s’acostuma a considerar com una feina, en el sentit que no reben remuneració per encarregar-se’n. Així, donar un valor al temps de tots els membres de la família és el primer pas que cal fer per visibilitzar i mesurar millor l’aportació de cadascun a la corresponsabilitat.

Trencar dinàmiques és un exercici feixuc, fins i tot per a les famílies. Tanmateix, cal fer-lo si aquestes dinàmiques resulten perjudicials. Amb aquest objectiu, Eve Rodsky, una advocada i mediadora familiar estatunidenca, va escriure el seu assaig “Fair Play: A Game-Changing Solution for When You Have Too Much to Do (and More Life to Live)”.

En aquesta obra, Rodsky va mostrar al món el mètode que va idear per a casa seva: un sistema en el qual cada tasca que beneficia la família no només té un nom, sinó que també es defineix explícitament i s’assigna de forma específica. És igual si es tracta de rentar els plats, planificar les vacances o fer companyia a l’hospital a un parent que s’ha trencat el maluc. Val la pena dedicar una estona a distingir quines són les tasques que aporten valor a la família, visibilitzar-les i encarregar-les, sempre sota el principi que el temps de tots els membres de la família és un temps valuós.

Si la família reconeix que el temps de cadascun dels seus membres és limitat i valuós, serà més senzill dividir les tasques amb igualtat i valorar-les en la seva justa mesura, tal com destaca l’autora.

Fins i tot les polítiques públiques tenen cada vegada més en compte la corresponsabilitat familiar. Aquest concepte és al darrere de canvis tan significatius com el del permís per naixement i atencions a Espanya. En aquest sentit, s’ha posat en marxa l’equiparació progressiva dels permisos de maternitat i paternitat. Una meta que a la qual arribarem l’any vinent, amb 16 setmanes per a cada membre de la parella.

Les empreses també aposten cada vegada més per la igualtat de gènere, que és un dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU per millorar la vida de tots els ciutadans sense deixar ningú enrere.

En el cas de CaixaBank, el seu compromís es manifesta a través del nou Pla d’Igualtat, que es va signar el gener de 2020, i del programa de diversitat Wengage, un programa transversal basat en la igualtat d’oportunitats i dirigit a reforçar el rol de les dones a l’empresa i la societat, entre d’altres.

També amb el certificat d’Empresa Familiarment Responsable (EFR), que atorga la fundació MásFamilia i que hem renovat aquest 2020, pel qual es reconeix el nostre model de gestió de millora contínua en matèria d’igualtat i la nostra aposta per polítiques i iniciatives de conciliació entre tots els professionals de l’entitat.

A més, el 55% de la seva plantilla està composada per dones, que ocupen un 41,3% de les posicions directives i el 40% de càrrecs al consell d’aministració.

Això sí, perquè les mesures que fomenten la conciliació de la vida laboral i familiar siguin justes a la pràctica i no contribueixin a perpetuar estereotips, és imprescindible aplicar el principi de corresponsabilitat, tal com exigeix la Unió Europea a través de diverses directives. És el que garanteix que les tasques i obligacions es reparteixen de manera efectiva entre els membres de la família.

Quan diem que algú treballa de manera constant i sense cridar l’atenció, diem que ho fa “com una formiga”. Ho solem dir com una cosa positiva. Aquesta expressió fa referència a la capacitat d’aquests insectes per assolir grans fites a base d’esforços petits i continuats. El problema ve quan la formiga treballa per a l’enemic.

Això és precisament el que passa amb el nostre pressupost familiar i les conegudes com a “despeses formiga”. Es tracta de petits desemborsaments que fem dia sí, dia també i dels quals amb prou feines ens adonem. Solen acabar sempre en la mateixa pregunta: “Però, per on han marxat els diners aquest mes?”.

Als Estats Units hi ha una dita molt popular que s’atribueix a Benjamin Franklin: “Cal parar atenció a les despeses petites; un petit forat pot enfonsar un gran vaixell”. És una bona manera d’explicar què pot passar amb aquestes despeses que fem sense adonar-nos-en, però que al cap del temps suposen una quantitat considerable.

Normalment, no donem importància a les despeses formiga. Aquesta és la raó principal per la qual no les controlem i acaben per torpedinar el nostre pressupost. Per això és tan important aprendre a reconèixer-les i vigilar-les.

Quan es parla de despeses formiga, la primera cosa que ens ve al cap és el cafè que fem a l’oficina a mig matí. Efectivament, és l’exemple més evident: una despesa repetida que solem pagar en efectiu i a la qual amb prou feines donem importància, perquè ens solem fixar més en els grans desemborsaments, com el lloguer o la factura del gas.

Demanar un cafè un dia és, en realitat, un desemborsament petit i inofensiu. El problema ve quan sumem tots els que ens prenem en un any i ens adonem que ens hem gastat més de cent cinquanta euros en cafès. I que aquesta era just la quantitat que ens faltava per comprar-nos aquella bicicleta que tanta falta ens fa.

El que passa és que el cafè és només un dels membres de l’exèrcit de formigues que treballen en contra del nostre pressupost. N’hi ha moltes altres que no són tan evidents, però que juntes poden provocar un problema molt més gros.

Un altre dels exemples més evidents de despeses formiga és l’hàbit de menjar fora entre setmana. Un estudi de la Generalitat de Catalunya assegura que en aquesta comunitat es menja fora una mitjana de quatre dies a la setmana. Això suposa, segons l’informe, uns quinze euros més respecte a fer la compra i cuinar a casa. No sembla una diferència gaire gran cada setmana, però al cap de l’any pot arribar a sumar més de vuit-cents euros.

Les compres d’impuls que fem al supermercat, quan agafem articles que realment no necessitem i que solem trobar a la línia de caixes, són un altre bon exemple de petites despeses recurrents que s’escapen del nostre control.

També hi ha altres despeses formiga que ens resulten encara més invisibles, perquè ni tan sols fem el gest de pagar-les. Són les que s’amaguen darrere dels serveis de subscripció de televisió, música o jocs en línia de què amb prou feines gaudim, però que es carreguen de manera automàtica al nostre compte. També n’hi ha darrere una tarifa elèctrica que no ens convé, però que tampoc ni ens molestem a comprovar.

Fins i tot el nostre propi vehicle es pot convertir en una despesa formiga en un moment donat. Un vehicle porta molts costos associats, dels quals amb prou feines ens adonem. A més del cost de l’automòbil en si, també se n’han pagar el manteniment, l’assegurança i els impostos, i moltes vegades fins i tot s’ha de pagar per aparcar-lo. Si és o no la millor opció de mobilitat disponible és una pregunta que cadascú s’ha de plantejar.

Identificar les despeses formiga: el primer pas per controlar i reduir les despeses formiga que a poc a poc van consumint el nostre pressupost és ser-ne conscients. Hi ha un mètode molt senzill per aconseguir-ho. Consisteix simplement a anotar totes les despeses que fem, per petites que siguin, per després poder-les analitzar. Serà llavors que podrem veure el seu pes real. Aquest hàbit ens permetrà saber si allò en què invertim els nostres diners ens és necessari o no i de quines despeses supèrflues podem prescindir.

Planificar les despeses del mes: fer un pressupost familiar és la millor manera de preveure els recursos que necessitarem. Es tracta d’assegurar-nos que la despesa que fem coincideix amb les nostres prioritats. Una estratègia que ens pot ajudar en aquest sentit és la d’assignar els nostres ingressos a tres categories: despeses imprescindibles, estalvi i despeses opcionals. Això ens permetrà destinar fons a cadascuna en funció de la seva rellevància. Ull: això no vol dir que mai més no puguem tornar a fer un cafè o que ens hàgim de convertir en ermitans. Simplement vol dir que tindrem la possibilitat de reservar una certa quantitat per a petites despeses i fer-ho de manera conscient, que és del que es tracta.

Fixar objectius d’estalvi: amb una meta a l’horitzó que puguem visibilitzar, ens serà més senzill fer sacrificis, per petits que siguin. Per exemple, podem estalviar per a les vacances d’estiu o per assegurar-nos que les properes compres de Nadal no seran un maldecap.

Ser constants: tot és posar-s’hi, però no serveix de gran cosa controlar les despeses formiga un mes i el següent oblidar-se’n. Precisament perquè són difícils de veure, és fàcil substituir-ne unes per unes altres sense adonar-nos-en. Per això convé no abaixar la guàrdia i mantenir el control per saber bé en què ens gastem els diners i com optimitzar els nostres recursos.

Neutralitzar les despeses formiga és un propòsit que ens pot portar grans avantatges en forma d’estalvi o fons disponibles per invertir. Simplement es tracta de canviar el sentit en què treballa el nostre formiguer: en comptes de treure’n els nostres diners, es tracta d’acumular-n’hi. Un objectiu que només es pot aconseguir a base de consciència i constància.

Ja és aquí! Gairebé sense tenir temps per treure la roba d’abric de l’armari i quan les fulles dels arbres encara estan canviant de color, el fred ha decidit que no n’entén, de tardors, i ja s’ha instal·lat a les nostres vides… i a les nostres llars. Arriba l’època de l’any en què no tan sols dubtem què posar-nos a l’hora de sortir al carrer, sinó també de com hem de condicionar la nostra llar per sentir-nos-hi més còmodes i, naturalment, per estalviar en calefacció i que la factura de la llum o de gas no ens deixi tremolant al final del mes.

Perquè el cost d’escalfar la llar és un tema ben seriós. Segons l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE), el consum en calefacció pot arribar a suposar fins al 70% de la despesa energètica d’una llar mitjana, cosa que traduïda en euros suposa que cada llar espanyola gasta uns 500 euros l’any en calefacció. És evident que la xifra té grans matisos depenent de la zona geogràfica on visquem, del tipus d’habitatge i, sobretot, de l’atenció que posem a l’hora de seguir aquests consells per estalviar en calefacció.

Quan sortim al carrer en ple hivern, el primer que fem és assegurar-nos que portem els guants, potser una gorra i, naturalment, que dúiem l’abric ben cordat. Amb una llar passa el mateix: per estalviar en la calefacció i mantenir un ambient agradable és fonamental dedicar una mica de temps a aïllar l’habitatge.

Hi ha moltes maneres de protegir casa nostra o el nostre pis contra el fred. N’hi ha algunes que requereixen una mica d’inversió, com ara la instal·lació de finestres aïllants o el segellat de les caixes de les persianes, però n’hi ha d’altres de molt més senzilles, com ara abaixar les persianes perquè facin d’aïllant, assegurar-nos de tancar bé totes les portes i mantenir la calefacció concentrada a les zones de l’habitatge on passem més temps.

Un bon aïllament té un cert cost econòmic, sobretot a les llars antigues, però paga la pena perquè les pèrdues de calor poden fer que gastem al voltant d’un 30% més en energia o en gas.

De la mateixa manera que preparem l’armari o la roba de llit per fer front a la davallada de temperatures, també cal comprovar que la caldera funciona correctament: amb una trucada al tècnic de confiança n’hi ha prou per afrontar l’hivern amb garanties.

A més a més, una cosa que podem fer nosaltres mateixos i de manera molt senzilla és purgar els radiadors; és a dir, assegurar-nos que no hi ha bombolles d’aire que en dificultin el funcionament. I sí, és molt més senzill del que sembla.

Pocs debats més encesos poden aparèixer a casa que el de la temperatura a la qual volem posar la calefacció: per als uns, arribar als 28 graus és el súmmum del benestar, mentre que per als altres significarà tornar a l’estiu més calorós de tots. El fet cert és que, més enllà de gustos personals, per cada grau que augmentem la temperatura de la calefacció el consum energètic s’incrementa un 7%. Cal rumiar-s’ho bé i amb calma.

Així, doncs… A quina temperatura hauria de climatitzar la meva llar? Aquí recorrem a una opinió objectiva, la de l’IDAE, que ens marca entre els 21 i els 23 graus la franja de temperatura de confort, tot i que aquestes dades tenen un matís important.

A l’hivern no sortim al carrer com si fos estiu… i a casa tampoc no hauríem d’anar vestits igual. El tipus de vestimenta que portem és un factor clau que moltes vegades passem per alt. Posar la calefacció a 21 graus i relaxar-nos al sofà amb pantalons curts i samarreta és una temptació per apujar la temperatura un, dos o tres graus més, amb el consegüent increment del consum energètic i de la factura. Naturalment, no es tracta d’anar per casa amb bufanda, però si protegim bé els peus, el pit i els braços ens pot ajudar a entrar en calor sense haver d’apujar la calefacció.

Mida, antiguitat, nombre d’habitacions, orientació, materials de construcció… Hi ha nombrosos factors que poden influir en el cost de la calefacció d’una llar. Per això cal conèixer-ne els ‘punts febles’, per poder adoptar les solucions adequades i, sobretot, per escollir quin tipus de sistema de calefacció ens convé més.

Instal·lació de gas, aparells de climatització, petits electrodomèstics de calor… Hi ha moltíssimes opcions! En cas que veritablement vulguem aconseguir el màxim estalvi en calefacció, una bona estratègia és consultar amb experts que ens assessorin sobre els sistemes de calefacció més adequats per a la nostra llar

Avui dia és molt senzill saber quanta energia gasten els electrodomèstics de casa nostra gràcies a les etiquetes d’eficiència energètica que tenen la gran majoria d’aquests aparells.

La llista és molt senzilla d’interpretar, tal com explica el Ministeri per a la Transició Ecològica, que valora els electrodomèstics més eficients amb una A+++ —són, sens dubte, els més recomanables— i amb una D els que ‘malbaraten’ més energia.

A l’hora de comprar un electrodomèstic —i no tan sols els relacionats amb la calefacció—, tenir en compte aquesta etiqueta ens ajudarà en el futur estalvi energètic i, més important encara, a saber quina és la nostra petjada ecològica i com és de sostenible la nostra llar.