Hi ha molts motius pels quals algú està interessat a no deixar una empremta digital o que aquesta no sigui visible.

Cercar un regal per a la teva parella sense deixar cap rastre perquè vols que sigui una sorpresa o evitar que una sessió quedi registrada en un ordinador públic són motius més que suficients per cercar privacitat.

Cada cop que es fa servir Internet es deixa una empremta digital. Utilitzar la xarxa genera tota una sèrie de dades que es queden allí. Una altra cosa ben diferent és que siguin llegibles o que puguin apuntar cap a una persona concreta. Algunes d’aquestes empremtes són:

– Les cookies. Són fragments de text que es dipositen al navegador que fem servir i que tenen diversos objectius. Bàsicament, saber qui som o com som. Estan molt relacionades amb la publicitat digital i, tot i que semblen estar a punt de desaparèixer en aquest context, encara es resisteixen a dir adeu. Hi ha fórmules perquè s’esborrin després de tancar la pestanya, com passa en la navegació oculta.
– L’adreça IP. És el conjunt de números que identifica la teva xarxa i el teu dispositiu. Amb aquesta adreça seria possible arribar a saber qui s’ha connectat a un sistema i des d’on ho ha fet.
– Els inicis de sessió són un altre element que deixa empremta. Per exemple, quan s’accedeix a Twitter, a Gmail o al web de l’Agència Tributària, es genera una empremta digital als seus servidors respectius. Això és inevitable, es faci servir el sistema que es faci servir.

La navegació oculta és una manera de navegar gairebé idèntica a la navegació normal, però que té la particularitat que les cookies, les dades del lloc web (historial) i la informació introduïda en formularis no s’emmagatzemen. Sí que s’emmagatzemen al dispositiu les dades descarregades, els marcadors web inclosos.

La navegació oculta és perfecta per accedir a llocs sense deixar cap rastre en local, és a dir, al navegador que estem fent servir. Això no obstant, si iniciem sessió a Twitter des d’una pestanya en mode d’incògnit, Twitter sabrà que ho hem fet, però no constarà en l’historial de navegació.

És important destacar que la navegació d’incògnit no és anònima. Els servidors visitats continuaran coneixent la teva IP. Deixa empremta digital, encara que no sigui al navegador.

Les xarxes privades virtuals (en anglès VPN) són una extensió de la xarxa local a través d’una xarxa pública. És a dir, són una manera de construir una xarxa dins d’una altra perquè la informació que es transmet sigui menys visible.

Això últim és molt freqüent en el món empresarial. Les empreses configuren una VPN amb control d’accessos, de manera que només els seus empleats poden accedir per la «porta» virtual al negoci. Les VPN també s’acostumen a usar per augmentar la privacitat durant la navegació. Això sí, encara que aquestes xarxes acostumen a afegir una capa de xifrat, no són invulnerables.

Convé indicar tres factors importants: les VPN no et fan invisible, no són un antivirus i no protegeixen totalment la informació. Són una manera de passar més desapercebut o de poder connectar-se a un servidor específic. Continua sent necessari adoptar les precaucions habituals a l’hora de fer servir Internet. Per exemple, no baixar arxius sospitosos, tenir cura de la informació que compartim per preservar la nostra privacitat i mantenir actualitzats el sistema operatiu i les aplicacions.

És una qüestió molt important que ens preocupa a tots, encara que als nostres avis ni se’ls hagués passat pel cap perdre ni un sol minut pensant-hi. La veritat és que el concepte de seguretat ha canviat molt amb la introducció d’internet a les nostres vides. El que abans es limitava a evitar que algun enemic d’allò aliè entrés a la llar o mantenir els animals domèstics lluny de depredadors, avui també s’estén a una de les nostres possessions més preuades: les nostres dades.

La societat de la informació demanda, lògicament, mesures de seguretat a l’altura de les noves amenaces que han sorgit al voltant d’aquesta. Webs maliciosos, atacs per correu electrònic o fins i tot connexions wifi compromeses estan constantment a l’aguait per obtenir les nostres dades o fins i tot demanar-nos un rescat.

El Dia Internacional de la Seguretat de la Informació és un bon moment per dedicar uns minuts a aprendre bones pràctiques que ens ajudaran a mantenir les nostres dades fora de perill dels nous depredadors. Especialment aquest any, quan una pandèmia mundial ens ha portat a intensificar la nostra activitat on-line en tota mena d’àmbits.

Així ho indiquen les dades: el comerç electrònic s’ha disparat aquest any, fins al punt que tres de cada cinc espanyols ja compren per internet, segons l’Enquesta sobre equipament i ús de tecnologies d’informació i comunicació a les llars de l’INE. L’estudi també indica que, de mitjana, gastem uns nou euros més que l’any passat, entre altres raons perquè comprem molt més sovint. A més, el 81 % dels espanyols d’entre 16 i 74 anys utilitzen internet diverses vegades al dia, fet que suposa 6,1 punts més que l’any passat.

L’estudi també revela que la seguretat on-line ens preocupa: en els últims tres mesos, tres de cada quatre usuaris d’internet van mostrar la seva inquietud respecte que les seves activitats on-line s’estiguessin monitorant, mentre que dos de cada cinc declaren confiar poc o res en internet.

Què podem fer perquè la nostra experiència on-line sigui més segura i eliminar temors? És tan senzill com seguir alguns consells que ens ajudaran a mantenir la seguretat de les nostres operacions:

– Mantén actualitzats el sistema operatiu i les aplicacions: aquesta és una de les principals garanties per evitar que els ciberdelinqüents puguin aprofitar-se d’alguna porta oberta en el teu equip. Actualitzar no és la tasca més gratificant del món, ja que requereix temps i possiblement reiniciar l’equip. Tanmateix, és fonamental per evitar vulnerabilitats del software.

– Atenció amb els correus electrònics: en temps de pandèmia, has de parar una atenció especial als correus que rebis relacionats amb el coronavirus, sobretot els que poden despertar la teva curiositat, com els que prometen una cura, ja que poden ser atacs de phishing que cerquen quedar-se amb les teves dades. Per descomptat, evita baixar-te arxius l’origen dels quals desconeguis i que puguin infectar el teu equip.

Analitza també amb atenció el remitent dels missatges que reps. Encara que et sembli que és algú conegut, has de posar sempre atenció a l’adreça de correu i no refiar-te només del nom que es mostra. Aquesta precaució és resultat del fet que qualsevol servei legítim o entitat bancària o fins i tot una persona coneguda pot ser suplantada per enganyar-te. Si tens el més mínim dubte, contacta amb el remitent per un altre canal per verificar la legitimitat del seu missatge.

– Utilitza la signatura digital per confirmar les teves operacions bancàries: l’entrada en vigor de la normativa PSD2 (Directiva europea de serveis de pagament) obliga els proveïdors de serveis de pagament a aplicar determinats procediments per tal de millorar els drets i la seguretat del consumidor. Entre els procediments que la compleixen hi ha la signatura digital, que substitueix la tradicional targeta de coordenades per autoritzar operacions de manera més segura.

L’app CaixaBank Sign n’és un exemple. Permet als usuaris signar les seves operacions amb un sol clic des del mòbil, de manera totalment segura.

– Mantén la seguretat en totes les teves operacions amb el banc: a més d’utilitzar la signatura digital, pots prendre algunes precaucions extres per assegurar les teves operacions bancàries. Per exemple, llegir detingudament la descripció de l’operació abans de signar-la i verificar que les dades són correctes. També convé que protegeixis el teu mòbil amb una contrasenya per desbloquejar-lo i analitzis qualsevol notificació que t’arribi, abans de fer clic sobre cap enllaç.

– Atenció amb les wifi públiques: si n’has d’utilitzar alguna, cal que extremis les precaucions. El millor és que utilitzis una xarxa privada virtual o VPN que tingui un antivirus actualitzat. Davant d’una wifi pública, evita navegar per pàgines web que necessitin entrada de dades personals, com ara contrasenyes o usuaris.

– Cuida la informació que puges a internet: totes les imatges i informació sobre nosaltres que compartim a internet deixen un rastre que conforma la nostra identitat digital. Per això, només hem de compartir aquella informació personal que considerem cent per cent pública.

Mantenir la nostra informació fora de perill és qüestió de no baixar la guàrdia i incorporar una sèrie d’hàbits de seguretat. Així mantindrem les nostres dades lluny de l’abast de qui vulguin utilitzar-les sense permís.

Gestionar un negoci és una tasca apassionant i, alhora, àrdua. Són molts els factors que influeixen a l’hora d’assolir, o no, l’èxit i, si s’aconsegueix, mantenir-s’hi. És per això que és tan important protegir-lo contra amenaces com els fraus a empreses, un problema que pateixen tota mena de companyies, des de les més petites fins a les més grosses.

Efectivament, els fraus a empreses són un maldecap per a cada vegada més negocis. Així ho indica l’Enquesta Global sobre Frau i Delictes Econòmics 2020, elaborada per la consultora PWC: gairebé la meitat de les empreses -el 47%- havien estat víctimes d’aquesta mena d’enganys durant els dos últims anys. D’aquestes, el 13% havia perdut més de 50 milions de dòlars per aquesta causa.

La bona notícia és que els atacs dels estafadors es poden prevenir. Per fer-ho, convé conèixer les tècniques de frau més habituals i prendre algunes precaucions per evitar que arribin a afectar l’empresa.

En aquest sentit, els experts Jordi Sánchez i Javier Jiménez, del Departament de Seguretat de CaixaBank, van oferir algunes claus durant la jornada “Frau al client bancari en el context de l’empresa”, organitzada per l’entitat per als seus clients empresa. Durant la seva exposició, van explicar les greus pèrdues que provoquen els fraus i van oferir alguns consells útils per a qualsevol negoci, des dels més tradicionals fins als més tecnològics, que se’n vulgui protegir.

Tal com van explicar els experts, els delinqüents intenten provocar presses en les seves víctimes perquè actuïn com ells volen sense temps per pensar bé el que estan fent. Es tracta d’un dels trets més habituals en els fraus, que moltes vegades proposen terminis curts per fer una acció determinada.

De fet, les presses són una de les claus del conegut com a frau del CEO. En aquest frau, els ciberdelinqüents ataquen el correu electrònic de l’empresa o d’algun directiu per suplantar-li la identitat o fan servir una adreça molt similar a la seva. Llavors, envien un correu per sol·licitar a algun subordinat que faci una certa acció, com per exemple un enviament de diners. Aquests missatges solen incloure una crida a la rapidesa perquè el receptor del correu electrònic no tingui temps de comprovar si l’ordre rebuda és legítima.

Tal com van destacar els experts, la pressa és un factor que també és molt comú en altres menes de fraus. Un exemple n’és el phishing, amb el qual els delinqüents intenten obtenir informació personal i bancària dels usuaris suplantant una entitat legítima, com un banc, una xarxa social o una empresa. Un altre seria el frau del tècnic d’empresa informàtica, que alerta sobre un incident greu en un ordinador i demana fer comprovacions en remot, per acabar accedint a un compte bancari.

Els delinqüents solen manar la pressa a la seva víctima perquè faci una acció, com pot ser una operació financera, i també solen demanar confidencialitat per evitar que comprovi la validesa de l’ordre rebuda. Per aquest motiu, és aconsellable comprovar sempre l’autenticitat de la petició abans de fer accions d’aquesta mena.

Precisament per detectar a temps si estem sent víctimes d’un frau, convé prestar molta atenció a les comunicacions que rebem. D’aquesta manera, podrem apreciar algunes d’aquestes característiques que ens poden posar en alerta, com les comentades anteriorment de les presses o la petició de confidencialitat. També és habitual que els delinqüents demanin contactar amb tercers i fer pagaments mitjançant diverses transferències de diners en comptes d’una de sola, amb l’objectiu d’evitar que l’entitat destinatària els retingui.

També si observem amb deteniment les comunicacions rebudes, serà més fàcil detectar si procedeixen d’alguna adreça web falsificada. En l’exemple del frau del CEO, els delinqüents moltes vegades canvien només una lletra de l’adreça electrònica del remitent que intenten suplantar. Com a resultat, el destinatari no arriba a percebre la suplantació.

Per tot això, és important sospitar davant de qualsevol petició poc habitual, fins i tot si procedeix d’alguna persona coneguda. Tot seguit, cal verificar si, efectivament, ha estat aquesta persona qui l’ha formulat. Una verificació que s’ha de fer a través d’un canal diferent del que s’ha utilitzat per rebre la petició. També convé conscienciar el personal de l’empresa perquè estigui alerta davant d’aquesta mena d’atacs.

Així mateix, no convé facilitar dades a la lleugera que els delinqüents puguin utilitzar. En aquest sentit, és important restringir al màxim la informació pública de l’empresa, com ara l’organigrama que sol aparèixer al web o la informació accessible a través dels perfils de les xarxes socials.

Tampoc no s’ha de facilitar la identitat dels clients de l’empresa, que se sol utilitzar en el conegut com a frau de les factures. En aquest engany, els delinqüents es fan passar per la nostra empresa per reclamar en nom nostre el pagament d’alguna factura amb un número de compte modificat.

Tant si detectem que algú intenta defraudar la nostra empresa com si hem estat víctimes d’un d’aquests enganys, hem de posar-nos en contacte amb la nostra entitat bancària com més aviat millor. En aquest sentit, el temps de reacció és molt important per intentar minimitzar els danys. A més, contribuirem a evitar que altres empreses també s’hi trobin.

També és important presentar una denúncia policial, que permetrà que l’entitat bancària reclami, per exemple, una transferència en destí per intentar retrocedir-la. Finalment, és vital guardar tota la documentació que es tingui relacionada amb el frau, ja que pot ajudar les forces de seguretat a fer les seves pròpies investigacions.

Potser aquest any no hem ballat la cançó de l’estiu, però sí que hi ha hagut una frase que s’ha repetit pertot arreu: “Quin estiu més estrany!”. I és cert que aquests mesos han estat molt diferents. La pandèmia de la COVID-19, que ho ha inundat tot, hi té molt a veure.

Una de les seves conseqüències més quotidianes té relació amb la falta de contacte físic: la manera de comprar un gelat o demanar la carta en un restaurant ha canviat, i tampoc no anem a concerts o espectacles com abans. Fins i tot hem vist platges amb semàfor per regular l’aforament amb un objectiu clar: reduir el contacte entre persones per evitar contagis.

En realitat, la pandèmia només ha accelerat una transformació que ja tenia molta influència en la nostra manera de relacionar-nos i que també afectava diversos sectors econòmics. La Low Touch Economy o economia de baix contacte ja era una realitat que es materialitzava en gestos tan quotidians com la compra a distància, el pagament a través del mòbil o, fins i tot, l’oferta de formació en línia.

Llavors es tractava d’eliminar barreres físiques i facilitar l’experiència dels consumidors. Ara, a més, cal reduir a la mínima expressió el contacte de superfícies comunes per evitar contagis. Per aconseguir-ho, ha sorgit una sèrie de productes i serveis que conformen aquesta Low Touch Economy, un concepte que sembla haver arribat per quedar-se.

El cert és que la falta de contacte en certes circumstàncies és un avantatge enorme. Hi ha una infinitat de processos que es poden beneficiar de les tecnologies i serveis sense contacte. Potser el més evident és el pagament de productes i serveis: hem passat de comptar monedes a la caixa del súper a fer un simple gest per abonar la compra. Tanmateix, no és l’únic.

De fet, el concepte Low Touch Economy al·ludeix un context en què l’economia s’ha intentat adaptar a un context que exigeix menys contacte físic. Això comprèn des de les targetes i smartphones que eviten utilitzar diners en efectiu a les solucions de signatura digital. També els autocines, les visites virtuals a museus o les plataformes de reunions en línia. Molts eviten l’aglomeració de persones i haver de tocar superfícies comunes, però també eliminen barreres físiques alhora que generen negoci.

Es tracta de productes i serveis que ens ajuden a evitar riscos en temps de pandèmia, però, sobretot, a fer la nostra vida diària molt més senzilla. Aquesta serà, precisament, la clau per la qual es quedaran amb nosaltres fins i tot quan el virus només sigui un mal record. Benvinguts a l’era de la Low Touch Economy.

Han revolucionat la manera que tenim de relacionar-nos, han contribuït a difuminar les fronteres del món, han dinamitzat revolucions i fins i tot han transformat totalment l’experiència d’estar confinat durant una pandèmia. Qui ens havia de dir no fa ni tan sols un parell de dècades que les xarxes socials influirien d’aquesta manera en les nostres vides que fins i tot cada 30 de juny celebren el seu dia mundial.

A començaments d’any, Facebook tenia 2.449 milions d’usuaris mensuals actius, pels 2.000 milions de YouTube, els 1.000 d’Instagram o els 340 de Twitter. Per fer-nos una idea de la magnitud d’aquestes xifres, n’hi ha prou amb saber que al món vivim uns 7.700 milions de persones en total. Això vol dir que pràcticament un de cada tres habitants entra a Facebook cada mes.

El cas és que des del moment en què les xarxes socials es van instal·lar a les nostres vides, s’han produït moltes variacions i adaptacions. Una bona part de la culpa és nostra, dels usuaris, que hem anat donant forma a aquests espais a mesura que anàvem evolucionant amb el seu ús. Els testos de personalitat, els mems, les piulades cada vegada més llargues, els filtres de fotografia, els vídeos curts, els reptes virals… són elements que s’han introduït al llarg dels anys i que han modificat les xarxes socials fins a convertir-se en el que veiem avui.

Aquest és el motiu principal pel qual cada any els experts fan càbales sobre com evolucionaran les xarxes socials en el futur. Es tracta d’anticipar-se a allò que demanarà el públic per poder oferir-li-ho. En el cas del 2020, el confinament per la crisi del coronavirus no ha fet res més que complicar encara més aquest exercici. Amb tot, ja és possible endevinar algunes de les claus que marcaran les xarxes socials en el futur.

Fins a dos terços dels usuaris de xarxes socials enquestats pel Global Web Index afirmen que on millor se senten a l’hora de compartir és en les aplicacions de missatgeria. Potser aquesta sigui la raó per la qual —tal com recorda Hootsuite— Instagram va llançar Threads, una aplicació en què preval l’ús de la càmera per contactar amb amics íntims. Mentrestant, LinkedIn va posar en marxa Teammates perquè els membres d’un mateix equip al món real puguin connectar-se millor.

El confinament per la pandèmia de la COVID-19 no ha fet res més que accelerar aquesta tendència. Durant aquest període, fins i tot aquells sectors de la població que no estaven acostumats a treure tot el partit a les aplicacions de missatgeria instantània van aprendre a fer-ho per comunicar-se amb els seus éssers estimats.

Que les xarxes socials es tornin més privades no vol dir que es tanquin per complet. De fet, els usuaris hi acostumen a recórrer per trobar-hi informació sobre productes, notícies o entreteniment en canals públics.

L’enorme èxit que ha tingut la xarxa social TikTok, els usuaris de la qual acostumen a compartir vídeos d’uns 15 segons, ha catapultat el consum de petites unitats d’informació que es viralitzen, també conegudes com a mems. Tot i que ja eren àmpliament coneguts, la irrupció de TikTok i el seu ús durant el confinament ha trobat noves maneres d’utilitzar els mems, fins i tot per crear contingut en família en una xarxa social que fins fa ben poc temps era pràcticament exclusiva per a joves. I no tan sols això: els continguts que inicialment es publiquen en TikTok ja han començat a inundar altres xarxes socials com ara Instagram, Twitter o YouTube.

Aquest èxit significa sobretot dues coses: d’una banda, els continguts curts i divertits continuaran regnant a les xarxes socials; i de l’altra, el vídeo continuarà sent un format atractiu per compartir a les xarxes socials.

El mateix Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, al principi d’aquest any demanava als governs un marc regulatori clar sobre qüestions com ara la privacitat, el contingut perjudicial o la portabilitat de les dades. L’objectiu consisteix a establir clarament quin tipus de continguts es poden publicar a les xarxes socials i qui n’és el responsable últim.

Aquesta petició va en línia amb els darrers moviments a la Unió Europea, que ja ultima la seva Llei de Serveis Digitals. Aquesta norma pretén augmentar la responsabilitat de plataformes com Facebook sobre els continguts que comparteixen els seus usuaris, com ara les campanyes de desinformació i les notícies falses.

Les novetats en legislació obligaran les xarxes socials a adaptar-se i poden suposar grans canvis, tant en el seu funcionament com en l’ús que en fem. De fet, poden ser el primer pas per acabar d’una vegada per totes amb algunes pràctiques perjudicials com ara el ciberassetjament o la manipulació d’eleccions democràtiques.

Les xarxes socials continuaran amb la seva evolució en el futur. En un món en canvi constant, aquests espais continuaran formant part del dia a dia de milions de persones i ho faran com sempre ho han fet: adaptant-se a les necessitats i inquietuds dels seus usuaris.

Sense anar gaire lluny, aquests últims mesos les xarxes socials han resultat fonamentals per a ciutadans, administracions i empreses. Durant el confinament per la crisi del coronavirus, aquests espais han permès mantenir els vincles entre familiars, amics, proveïdors, clients, professors, alumnes i un llarg etcètera de persones.

Gràcies a la seva versatilitat, se n’ha pogut fer ús perquè els cursos escolars no s’aturessin, els avis continuessin jugant amb els seus nets malgrat estar separats i moltes persones mantinguessin les feines gràcies a la seva aplicació per al teletreball. També per plantejar reptes virals que ens ajudessin a mantenir-nos en forma o fins i tot per assistir a concerts des del saló de casa nostra.

Aquesta flexibilitat de les xarxes socials continuarà sent, molt probablement, un dels seus principals senyals d’identitat, ja que permet que els mateixos usuaris els donen forma i fins i tot promoure usos per als quals no havien estat dissenyades en un principi. De fet, en un entorn tan canviant com l’actual, les xarxes socials més permeables seran les que aconsegueixin connectar millor amb el que el seu públic vol d’elles.

Contestar o no contestar. Vet aquí la qüestió que ens plantegem cada cop que veiem un número desconegut a la pantalla del nostre telèfon. Tant de bo resoldre-la fos tan senzill com despenjar i preguntar qui ens truca, tal com fèiem fa dècades. Però llavors encara no s’havia inventat la identificació de trucades. Tampoc l’spam ni els fraus telefònics eren un problema generalitzat.

Avui, els números ocults i els desconeguts són per a nosaltres senyals d’alerta, perquè solen ser sinònim de trucades comercials que no volem atendre, o fins i tot d’intent d’estafa. Tanmateix, també poden ser-ho d’oportunitats laborals, avisos importants o fins i tot d’un familiar que ha canviat de número de telèfon. En qualsevol cas, saber qui hi ha al darrere del número que truca és important per saber si hem de respondre una trucada o bé tornar-la després.

Les raons per les quals rebem trucades des de números que no coneixem poden ser molt variades. Simplement pot tractar-se d’algú conegut que no tenim a la nostra llista de contactes. A l’altre extrem, pot haver-hi empreses que ens truquen repetidament per oferir-nos algun producte o servei sense que els l’hàgim sol·licitat, així com intents d’obtenir les nostres dades personals mitjançant enganys, entre altres fraus.

Fins fa alguns anys, també era freqüent rebre trucades des de números ocults o privats. Tanmateix, aquesta modalitat ha caigut en desús per dues raons principals. Una és que moltes persones han deixat de respondre aquestes trucades perquè les identifiquen amb spam comercial. L’altra té a veure amb un canvi en la legislació, que obliga que les ofertes comercials no desitjades es facin des d’un número de telèfon identificable.

Aquest és el motiu pel qual bona part de les trucades que no identifiquem solen aparèixer a la pantalla del nostre telèfon associades a un número concret.

Davant l’evolució de les trucades no desitjades, la llei s’ha anat endurint per protegir el consumidor. Les normes que afecten aquesta pràctica són molt diverses. Entre aquestes, hi ha la Llei de competència deslleial, la Llei orgànica de protecció de dades, l’RGPD, la Llei general de telecomunicacions i la Llei general per a la defensa de consumidors i usuaris.

Entre altres mesures, aquestes normes estableixen, a més de l’obligatorietat d’utilitzar números identificables per fer trucades comercials o promocionals, que aquesta mena de trucades no es podran fer entre les nou de la nit i les nou del matí, ni tampoc en caps de setmana i festius. També s’obliga les empreses i professionals a facilitar al consumidor que deixi constància, si ho vol, de la seva oposició a continuar rebent propostes per part seva.

I què passa amb les empreses amb què l’usuari manté alguna mena de relació contractual? Doncs que podran contactar-hi, però només per fer ofertes vinculades estrictament amb el producte o servei que tingui contractat.

La legislació vigent també regula la recopilació i el tractament de dades personals, així com els drets que sobre les seves dades tenen els consumidors. Per exemple, la possibilitat de restringir la publicitat no desitjada mitjançant la inscripció d’aquestes dades en una llista d’exclusió publicitària o Llista Robinson.

Malgrat que la legislació protegeix àmpliament els consumidors davant l’spam telefònic o els intents de frau, sempre hi ha algú disposat a saltar-se les normes. Aquesta és la raó per la qual s’ha d’extremar la precaució davant les trucades que es reben d’un número desconegut. Esbrinar qui és l’emissor abans de respondre-les o tornar-les és una de les mesures bàsiques que s’han de prendre per evitar molèsties i problemes.

Com que normalment les trucades d’spam telefònic no solen ser individuals, sinó que es fan a un gran nombre de persones, és molt probable que algú ja n’hagi informat abans que ens hi hàgim d’enfrontar. Aquest caràcter massiu de l’spam és precisament la clau que ens ajudarà a protegir-nos.

Hi ha diverses apps gratuïtes que poden ajudar a identificar un número desconegut si s’instal·len a l’smartphone. Una de les més populars és Truecaller, una aplicació que alimenta la seva base de dades de números de telèfon amb les aportacions que fan usuaris de tot el món. No és infal·lible, perquè no té registrats tots els números de telèfon existents, però en molts casos pot ajudar a saber qui truca per decidir si contestar o fins i tot bloquejar qui intenta contactar amb nosaltres.

També hi ha la possibilitat de consultar bases de dades en línia, com Listaspam, en què milers d’usuaris expliquen les seves experiències amb diferents números de telèfon des dels quals han rebut trucades molestes o sospitoses. Aquest servei permet fer cerques inverses per número per saber qui truca i quines intencions té.

Juntament amb la identificació prèvia del número de telèfon, hi ha una altra sèrie de mesures que ens ajudaran a reduir considerablement l’spam telefònic que rebem. En aquest sentit, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades ens anima, simplement, a exercir els nostres drets. Per exemple, mitjançant la inscripció en una Llista Robinson o utilitzant els sistemes que les empreses posen al nostre abast per rebutjar l’ús de les nostres dades amb finalitats publicitàries.

Si l’empresa que ens truca no compleix les normes, es pot denunciar davant l’Agència Espanyola de Protecció de Dades i l’autoritat de Consum corresponent perquè prenguin les mesures pertinents.

En el cas dels fraus telefònics, mai no s’han de facilitar dades confidencials, com ara codis o contrasenyes, que s’hagin sol·licitat amb el pretext de fer comprovacions, per exemple, en comptes bancaris o dispositius electrònics. Si se sospita que es tracta d’un frau o s’han facilitat aquestes dades, cal informar-ne ràpidament el banc i interposar una denúncia, aportant tota la informació que s’hagi pogut recopilar. Tampoc no s’han de tornar trucades perdudes a números amb prefixos sospitosos, ja que poden suposar càrrecs addicionals en la factura telefònica.

Totes aquestes mesures ens poden evitar moltes molèsties i fins i tot ensurts en el nostre compte bancari. Per això és convenient tenir-les en compte.

Nou de cada deu llars espanyoles té accés a Internet, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) relatives a l’any 2019. D’aquestes, la pràctica totalitat (91,2%) gaudeix a més de banda ampla. Aquesta cobertura adquireix una importància especial en una situació de confinament com la que estem vivint a causa de la pandèmia de coronavirus. Per treure’n partit, l’opció més còmoda que tenim és fer servir una xarxa wifi. El problema és que també ho és per als qui decideixin robar-nos la connexió.

Des que va començar l’estat d’alarma, les xarxes wifi de les nostres llars funcionen a ple rendiment. Les utilitzem per treballar, per cercar informació, per comunicar-nos amb els nostres éssers estimats i, fins i tot, per dur a terme activitats de voluntariat en línia. En fem ús independentment del tipus de dispositiu que vulguem utilitzar, perquè eviten el cablejat. Només cal vincular l’smartphone, l’ordinador, el televisor o qualsevol altre perifèric, com ara una impressora, al router i ja podem començar a fer ús d’Internet.

Davant els beneficis i els avantatges de l’ús de tecnologies sense fil, correm el perill que uns altres usuaris en facin ús sense el nostre consentiment. Un risc al qual estem especialment exposats durant el confinament, quan molts usuaris es veuen obligats a quedar-se a casa seva. I no tots ells estan disposats a pagar per accedir a Internet. De fet, la consulta «robar wifi» va experimentar un augment força clar en les cerques de Google el dia 14 de març, tot just quan es va decretar l’estat d’alarma.

El senyal més clar que algun membre del veïnat ha decidit aprofitar-se de la nostra connexió wifi és que es produeixen problemes en la connexió i que acostuma a anar més lenta. Hi ha força casos en què un intrús es cola a la xarxa domèstica del seu veí, amb les conseqüències per a la seguretat i la privacitat de les nostres dades que això comporta.

Hi ha algunes pistes que ens ajuden a detectar si això està passant. Com ja hem avançat, un senyal possible que hi ha alguna cosa que no funciona com cal és que la connexió a Internet va a una velocitat més lenta del que és habitual. Quan això passa, pot ser que les pàgines web triguin a carregar-se. També és probable que els podcasts i la música que s’escolta en línia experimentin interrupcions constants. Els que gaudeixin de plataformes de continguts audiovisuals, com ara Netflix o HBO, i no aconsegueixin veure un capítol sencer d’una sèrie sense complicacions, s’haurien de plantejar si hi ha algú més enganxat a la seva xarxa.

Una de les maneres de saber si ens han piratejat el wifi és comprovar quins dispositius hi estan accedint. El router o encaminador pot exercir de delator. Només cal desconnectar tots els nostres equips de la xarxa i comprovar si continua havent-hi activitat. Per detectar-ho, cal fixar-se en l’indicador lluminós que apareix al costat de «WLAN». Si malgrat tenir tots els aparells desconnectats continua parpellejant, és senyal que hi ha algú aliè connectat a la nostra xarxa.

Per ser més precisos, el millor de tot és accedir al router des del navegador introduint-hi l’adreça IP que, en general, és 192.168.1.1. Cal anar amb cura a l’hora de teclejar-la perquè els ciberdelinqüents s’aprofiten dels errors més habituals —com ara substituir els dos últims uns (1) per una lletra i majúscula (I) — per redirigir els usuaris a webs fraudulents. Un cop introduïda la IP, s’obre una pantalla on cal indicar la clau d’accés wifi.

A la nova pantalla apareixen les dades del router i les seves possibilitats de configuració. Depenent del model, podrem veure una pestanya anomenada «Dispositius enllaçats», «Llista de dispositius» o «LAN usuaris». Quan la seleccionem, podem comprovar totes les adreces MAC dels aparells connectats a la nostra xarxa wifi. Si n’hi ha algun de desconegut, és probable que sigui d’un veí que està utilitzant la connexió sense permís.

Abans de continuar, és important recordar que l’adreça MAC és una combinació de números i de lletres amb la qual s’identifica un dispositiu i no n’hi poden haver dues d’iguals. Una cosa semblant a un DNI que acostuma a tenir l’estructura següent: XX:XX:XX:XX:XX:XX. Saber quina és la de cadascun dels nostres aparells facilita molt la feina de purgat, en cas que ens hagin piratejat la xarxa wifi. La manera d’esbrinar l’adreça MAC varia d’un dispositiu a un altre. Un cop hàgim recopilat totes les adreces, només ens queda identificar les que no figuren a la llista i bloquejar-les.

Malgrat haver expulsat els dispositius aliens, és recomanable canviar la contrasenya del nostre router per prevenir futures intromissions o, almenys, posar-li més difícil als qui ja han aconseguit connectar-se a la nostra xarxa sense el nostre permís. Abans de fer aquesta modificació, el millor de tot és desconnectar-se del wifi i fer la connexió al router a través de cable per assegurar-nos que en aquest moment només hi tenim accés nosaltres.

El pas següent consisteix a entrar novament en la configuració del router de la mateixa manera que s’ha indicat en l’apartat anterior. A més de fer el canvi de contrasenya, podem plantejar-nos afegir-hi mesures de seguretat extra, com ara ocultar o xifrar les unitats de disc o arxius més sensibles. Això últim és especialment útil si qui entra a la nostra xarxa no tan sols vol beneficiar-se de la connexió sense pagar ni un euro, sinó que a més pretén robar la nostra informació personal.

És molt recomanable fer periòdicament una revisió dels dispositius que es connecten al nostre wifi i canviar la contrasenya del router. Aquesta és la millor manera d’assegurar-nos que no hi ha cap intrús que està fent servir la nostra xarxa domèstica, preservarem la nostra privacitat i mantindrem les nostres dades fora de perill.

Els ciberatacs són el pa de cada dia i a hores d’ara ja hi ha molts ciutadans que n’han patit les conseqüències. Entre aquestes s’hi troben les relacionades amb la suplantació d’identitat, una malifeta que sol tenir sempre el mateix origen: el robatori d’informació personal. És a dir, un atac a la privacitat on-line en tota regla.

La qüestió és que, amb la crisi del coronavirus, aquesta privacitat on-line està especialment exposada. La raó principal és l’important flux d’informació digital que circula aquests dies, sobretot la relativa a la pandèmia.

Vídeos, enllaços, mems… tota mena d’arxius salten de correu en correu i de missatge en missatge. També tota mena d’informació sobre la nostra situació actual en què ens trobem i que publiquem en xarxes socials. Els nostres telèfons mòbils i els nostres ordinadors treuen fum amb la gran quantitat de dades que compartim. Fins al punt que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha qualificat la situació actual d’“infodèmia”, referint-se a la sobreabundància d’informació que circula.

Els ciberdelinqüents saben com aprofitar aquest flux, així com el nostre desig de rebre la màxima informació possible. Per això han trobat l’ocasió perfecta per intentar apoderar-se de les nostres dades. És el primer pas cap a una possible suplantació d’identitat, que pot crear més maldecaps del que sembla.

Pot semblar que la suplantació d’identitat és un problema que només afecta els famosos de tant en tant. Això es deu al fet que els seus casos solen ser els més sonats. Cada dos per tres sentim parlar d’alguna personalitat a qui han piratejat el seu perfil en una xarxa social per publicar-hi qualsevol cosa en nom seu. Tanmateix, qualsevol pot ser víctima d’aquesta mena d’activitat fraudulenta.

Tal com recorda l’Oficina de Seguretat de l’Internauta (OSI), qualsevol persona que tingui a internet informació personal, com ara nom i cognoms, edat, lloc de naixement o fotografies, i no tingui controlat qui pot accedir a aquestes dades pot ser víctima de suplantació d’identitat. Fins i tot si aquesta informació no està publicada a internet, sempre hi ha un cert risc.

Pel que fa als llocs on es desenvolupen les suplantacions d’identitat, solen donar-se en xarxes socials, ja que resulta senzill recopilar-hi informació sobre una persona i fins i tot crear un perfil fals per fer-se passar per ella. De fet, és habitual l’ús de bots que es fan passar per persones reals per promocionar productes i serveis o sembrar la zitzània.

També hi ha atacs de phishing que utilitzen malware per infectar els nostres equips i apoderar-se de la nostra informació personal. En aquests atacs, els ciberdelinqüents solen utilitzar tècniques d’enginyeria social per suplantar la identitat d’entitats o persones conegudes per tal d’enganyar les seves víctimes i obtenir les seves dades. I un cop tinguin aquestes dades, intentaran accedir en nom seu a diferents serveis.

Els atacs de phishing solen seguir aquest esquema: obrim un correu electrònic o missatge que sembla enviar una persona o entitat de confiança; el missatge sol·licita que s’accedeixi a un web per facilitar-hi informació personal; el web sembla legítim, per la qual cosa facilitem totes les dades sol·licitades, inclosos el nom d’usuari, la contrasenya o el número d’identificació fiscal. A partir d’aquí, els ciberdelinqüents tindran a la seva disposició les dades necessàries per intentar suplantar-nos, per exemple, en les nostres interaccions amb el banc. En aquesta mena d’atacs també són habituals els missatges que ens anuncien que hem guanyat un premi i que hem de proporcionar informació personal per poder-hi accedir.

En plena pandèmia de la covid-19, aquesta mena d’atacs s’ha sofisticat i aprofita aquest tema com a ganxo per apoderar-se de dades d’usuaris. Des d’arxius amb suposats consells en vídeo per mantenir-se fora de perill de la malaltia que oculten programa maliciós fins a cibercriminals que es fan passar per l’Organització Mundial de la Salut, tot s’hi val per trencar la privacitat on-line dels internautes.

Les circumstàncies especials que vivim actualment exigeixen que siguem més curosos que mai amb la nostra informació personal. Els atacs de suplantació d’identitat no només afecten la víctima de l’estafa, sinó també les persones o organismes pels quals es fan passar els ciberdelinqüents, que es poden veure envoltats en un problema de manera totalment inadvertida.

Hi ha algunes mesures que podem prendre per mantenir les nostres dades fora de perill i evitar que tercers puguin contactar amb altres en nom nostre o accedir a diferents serveis on-line fent-se passar per nosaltres.

– Fer servir sempre contrasenyes robustes: tant per accedir al perfil de la xarxa social com a les nostres aplicacions bancàries, l’OSI explica que triar una bona contrasenya és fonamental. També ho és gestionar aquestes credencials de manera adequada, sense compartir-les amb ningú, sense fer servir la mateixa per a diversos serveis i fent ús de gestors per recordar-les quan les necessitem.

En aquest sentit, CaixaBank ha estat el primer banc del món a utilitzar la identificació biomètrica en les aplicacions pròpies i el reconeixement facial en caixers, que evita haver d’introduir el PIN per fer reintegraments. A més, l’entitat disposa de sistemes robustos per protegir les dades dels seus clients davant dels atacs dels pirates.

– Evitar el phishing: el millor per no patir les conseqüències d’un atac de phishing que acabi amb el robatori de la nostra informació és evitar-lo. Per fer-ho, convé fixar-se en els missatges i correus que es reben i estar alerta davant de contactes inesperats o respostes que no s’han sol·licitat.

També cal analitzar amb detall els correus, sobretot els que ens demanen que introduïm credencials en un web extern amb qualsevol excusa, i recordar que un banc mai no ens demanarà les nostres dades per correu electrònic, missatge de text o telèfon perquè ja els té.

Convé examinar l’adreça electrònica del remitent, no fiar-se de peticions urgents que imposin terminis per modificar claus d’accés i comprovar que els enllaços inclosos siguin legítims. Simplement passant el ratolí per sobre del text de l’enllaç, podrem veure l’adreça web a què dirigeix i comprovar si coincideix, o no, amb la que apunta el contingut del missatge. Que la seva redacció sigui incorrecta també ens ha d’alertar.

– Incrementar el grau de privacitat dels nostres perfils: a les xarxes socials, convé configurar els perfils de la manera més privada possible, per tal d’evitar que usuaris desconeguts accedeixin a la nostra informació personal. L’OSI també aconsella assegurar-se de la identitat de qualsevol usuari que ens vulgui agregar com a amic, per evitar així que qualsevol tingui accés a la nostra informació personal, fotos o vídeos.

– Revisar la política de privacitat: l’OSI recorda que, si ens fixem en les condicions de servei de les xarxes socials, sabrem l’ús que fan de les nostres dades, el seu tractament i emmagatzematge i si es comparteixen amb tercers.

Seguir aquests consells ens ajudarà a preservar la nostra privacitat a internet. Una precaució que, en aquests moments, és més important que mai.

Des que van aparèixer els smartphones, les apps s’han proposat fer la nostra vida una mica millor. N’hi ha de tota mena: per ajudar-nos a meditar, per resoldre dubtes i, fins i tot, n’hi ha que són autèntics entrenadors personals posats en telèfons mòbils i tauletes. N’hi ha de més o menys potents, més o menys serioses i més o menys útils. El fet cert, però, és que n’hi ha milers. El problema és que no totes són de fiar.

Abans d’instal·lar una app al teu telèfon, hauries de prendre una sèrie de precaucions. Si ho fas, protegiràs millor coses tan valuoses com les teves dades, la teva privacitat o fins i tot els teus diners. El motiu és que aquestes petites aplicacions poden fer moltes més coses del que sembla sense que te n’adonis.

És important anar amb cura quan baixes una aplicació per primera vegada. Si instal·les una app i no et fixes en els permisos que requereix, podries estar donant accés a les teves dades a algú en contra de la teva voluntat.

Quan descarregues una app al teu smartphone o a la teva tauleta, l’aplicació mateixa et sol·licitarà una sèrie de permisos per accedir a certes funcionalitats del dispositiu. Algunes sol·liciten només el que necessiten per funcionar, però altres pretenen accedir a la teva informació personal demanant permisos que no necessiten.

Abans d’acceptar la baixada d’una aplicació, convé que donis una ullada als privilegis que sol·licita i que valoris si estan justificats o són excessius. Ets tu qui decideix si els aproves o els rebutges.

Entre els accessos més habituals que sol·liciten les apps hi ha els de trucades i missatges, calendari, contactes, ubicació, càmera i galeria d’imatges o micròfon.

Quan busquis una app per satisfer una necessitat concreta, normalment trobaràs diferents opcions. La qüestió és que no totes són de confiança ni garanteixen la seguretat del teu dispositiu. Per això convé que tinguis en compte una sèrie de bones pràctiques que t’ajudaran a preservar la teva privacitat, així com la integritat del teu telèfon o tauleta.

Una consisteix a baixar aplicacions només de fonts oficials. Les plataformes Google Play i App Store disposen de mesures de seguretat que permeten prevenir l’aparició d’apps malicioses a les seves botigues. Això sí, les mesures no són infal·libles, així que hauràs d’estar sempre atent.

No és recomanable que facis jailbreak al teu dispositiu. Aquesta pràctica consisteix a eliminar les limitacions de seguretat imposades pel fabricant, com ara evitar pagar per certes apps. Si elimines les barreres de seguretat que venen de fàbrica, tindràs més problemes que beneficis: l’origen de les apps que puguis instal·lar-hi no serà l’oficial i, per tant, seran potencialment menys segures. Tampoc no convé que baixis apps a través de wifis públiques, sinó que sempre ho has de fer a través de xarxes conegudes i segures.

Una altra bona pràctica consisteix a instal·lar una app de seguretat al mòbil. Aquestes eines et poden protegir perquè són capaces de detectar malware i configuracions de risc al teu smartphone.

Mantenir la seguretat dels teus dispositius mòbils és molt senzill si prens certes precaucions. Així podràs treure’n el màxim partit sense posar-te en risc de manera innecessària.

És l’eina de comunicació personal més important de tot el món

En fan ús pares, fills, nets i fins i tot els avis. Grups d’amics, de pares de l’escola i de companys de classe. Parelles, equips de treball i persones amb una afició en comú. WhatsApp forma part de la vida quotidiana de moltes persones. Tantes, que la darrera xifra coneguda d’usuaris d’aquesta aplicació supera els 1.500 milions arreu del món.

A WhatsApp, hi compartim de tot: informació de la feina, mems, vídeos divertits, fotografies dels nostres fills, autofotos, avisos i fins i tot notícies falses sense que ens n’adonem. Un intercanvi d’informació com aquest demana que prenguem consciència sobre la manera com utilitzem aquesta eina.

Tot i que es tracta d’una aplicació segura, que fa servir un sistema d’encriptació dels missatges d’extrem a extrem, el fet cert és que sempre està en el punt de mira d’algunes persones malintencionades. Distribuïdors de programes maliciosos (malware) i creadors d’informacions falses veuen WhatsApp com un mitjà ideal per estendre’ls entre un públic massiu. Per això no és gens sobrer saber com podem incrementar la nostra seguretat a l’hora de fer servir aquesta aplicació, que ja és part essencial de les nostres relacions socials.

El sistema d’encriptació de missatges d’extrem a extrem que utilitza WhatsApp suposa que ningú més que no sigui l’emissor i el receptor del missatge pot llegir la informació que s’envien. Ni tan sols WhatsApp. Aquesta és una funció que apareix habilitada per defecte; tanmateix, convé verificar-la quan es vol compartir informació sensible, com ara dades bancàries o financeres.

Fer-ho és molt senzill. Només cal tocar a sobre del nom del contacte en una finestra de xat i anar a l’opció Encriptació. En fer-ho, hi apareixerà un patró de 60 dígits i un codi QR que són únics per a cada xat. El contacte tan sols ha d’escanejar aquest codi per confirmar que l’encriptació està activada. Si no hi és present, físicament, se li pot enviar per SMS o correu electrònic el codi de 60 dígits perquè el compari amb el que apareix al seu telèfon. Si coincideixen, el xat és segur.

En aquest sentit, també convé activar les notificacions de seguretat de WhatsApp, perquè ens avisaran si un nou dispositiu accedeix a un xat existent. En aquests casos sempre es genera un nou codi de seguretat. Així es podrà verificar l’encriptació en aquestes circumstàncies.

Una altra bona pràctica a l’hora d’evitar que un tercer accedeixi al nostre compte de WhatsApp sense permís consisteix a activar la verificació en dos passos. Aquesta opció permet crear un codi de sis dígits per assegurar-nos que qualsevol intent de verificació del nostre número de telèfon a WhatsApp demana un PIN que haurem creat nosaltres mateixos. És a dir, si algú ens roba el telèfon, haurà d’introduir una contrasenya més si vol accedir als nostres xats. WhatsApp la hi demanarà cada set dies per confirmar que és l’usuari original qui fa servir l’aplicació.

Aquesta no és una eina de protecció infal·lible, però limita en el temps el dany que pugui causar un tercer que hagi robat el telèfon i que vulgui extreure informació de les converses de WhatsApp.

Hi ha un gran nombre d’informació que podem compartir per WhatsApp amb qualsevol usuari sense adonar-nos-en. Limitar-la és una bona manera d’augmentar la nostra privacitat i seguretat.

En aquest sentit, dins l’opció Privacitat del menú es pot gestionar qui pot veure el nostre estat, la nostra imatge de perfil o la informació del compte. També es pot desactivar l’opció de mostrar la ubicació en temps real, una informació que convé no compartir sense control.

Fer còpies de seguretat dels xats de WhatsApp és una bona pràctica si volem conservar certa informació. Fer-ho a través del núvol és molt còmode, però resta privacitat. La raó és que la informació que s’emmagatzema a Google Drive o iCloud no està encriptada i podrien llegir-la altres persones o entitats.

L’alternativa són les còpies de seguretat locals als telèfons que ho permetin i verificar que no estan actives les que es desen al núvol. En un iPhone, que sempre emmagatzemarà aquestes còpies a iCloud, cal deshabilitar la còpia de seguretat automàtica, mentre que en el cas d’un Android s’ha d’indicar que mai no es desi a Google Drive.

L’immens intercanvi d’informació que es produeix avui dia demana que tots siguem responsables dels continguts que compartim. WhatsApp és una eina que pot arribar a viralitzar contingut maliciós, com ara un virus o informació falsa, simplement perquè no hem anat amb cura a l’hora d’obrir o de compartir un missatge.

Si rebem algun missatge sospitós, el millor de tot és no interactuar-hi ni compartir-lo. En concret, WhatsApp recomana estar alerta quan rebem missatges amb faltes d’ortografia o errors gramaticals, els que ens demanin que obrim un enllaç, els que ens sol·licitin informació personal o financera, els que incitin al seu reenviament o els que indiquin que haurem de pagar per l’ús de WhatsApp. També convé anar amb cura amb les imatges i els vídeos.

A través d’aquesta aplicació es poden rebre atacs de phishing, desinformació, estafes i fins i tot segrestos del mateix compte que arriben de coneguts als quals han suplantat prèviament. Malauradament, l’assetjament i l’extorsió també són habituals, raó per la qual convé emprar aquesta aplicació amb sentit comú. També educar els nens i els adolescents sobre el fet que un ús saludable de la tecnologia és fonamental. Per aconseguir-ho, són els adults qui han d’aprendre primer com usar-les de manera segura.