Amb els robots mantenim una relació a mig camí entre l’entusiasme i la desconfiança. Es tracta d’artefactes el propòsit principal dels quals consisteix a fer-nos la vida més fàcil. Tanmateix, no podem evitar d’observar-los amb recel. La culpa és de pel·lícules com ara Terminator o Blade Runner, però no tan sols això. Cada cop hi ha més persones que tenen por que aquests enginys els acabin deixant sense feina. És aquí on entren en joc els cobots o robots col·laboratius, dissenyats per treballar mà a mà amb els humans i facilitar-los la feina.

Els cobots són una de les tecnologies més revolucionàries de l’anomenada indústria 4.0. Es tracta de robots que col·laboren i que fins i tot interactuen amb els seus companys humans, els alliberen de les tasques més feixugues, repetitives, perilloses o d’aquelles que requereixen més precisió per executar-les. Tot això, amb total seguretat per als seus col·legues de carn i ossos.

La gran diferència entre els clàssics robots industrials —aquells artefactes estàtics que s’observen en moltes cadenes de producció— i els cobots és que aquests últims han sumat connectivitat a les seves capacitats. Els robots tradicionals són, simplement, dispositius automatitzats, mentre que els avenços en connectivitat, sensorització i processament han convertit els cobots en artefactes col·laboratius.

Precisament, l’ús de sensors és fet que permet als cobots detectar els seus companys humans i treballar amb ells en un espai compartit, una altra de les característiques que els diferencien dels seus antecessors automatitzats. També són més versàtils: mentre que un braç robòtic fix en una cadena de producció només pot desenvolupar una tasca, com pot ser collar un objecte, els cobots es poden utilitzar per fer diverses funcions. Per exemple, ajudar a preparar comandes en un magatzem i també a reposar material quan les existències baixen de cert punt.

Per desenvolupar aquestes tasques de cooperació, els cobots disposen de sensors, tecnologies intel·ligents, i també sistemes connectats a l’Internet de les coses (IoT) i/o sistemes específics, com ara pot ser un programa de gestió de magatzem. Això és degut al fet que els cobots han de ser capaços de col·laborar amb un humà de manera segura; per això necessiten aquesta mena de sensors i de tecnologies smart, que els permeten detectar i reaccionar davant la presència d’un operari.

Encara que totes aquestes tecnologies puguin semblar un desafiament, el fet cert és que els cobots també es caracteritzen per la seva facilitat d’ús. La mida i el pes acostuma a ser molt més reduït que el dels robots industrials automatitzats, la qual cosa permet traslladar-los fàcilment d’ubicació, segons li convingui al treballador. També són fàcils de programar i d’operar, ja que la seva missió no consisteix a substituir el treball humà, sinó a reforçar-lo.

La primera patent relacionada amb cobots es va registrar als Estats Units el 1996. D’aleshores ençà, aquest mercat no ha parat de créixer. De fet, un informe publicat el 2019 prediu un augment del 55,7% fins al 2024. La inversió creixent en automatització de les diverses indústries, juntament amb l’eclosió del comerç electrònic (que cada cop requerirà una capacitat logística més gran a les fàbriques i als magatzems), són dues de les raons que apunten que cada vegada serà més habitual veure cobots treballant braç a braç amb humans.

Les tasques que pot fer un cobot són tan variades com el mateix mercat demani. Avui dia, hi ha algunes aplicacions que ja són habituals en diferents indústries i que ajuden milers de treballadors d’arreu del món en la seva tasca diària:

– Soldadura: aquesta mena de treballs en una fàbrica a través de robots acostumen a requerir una barreja d’experiència en programació de robots i de tècniques de soldadura. L’avantatge de fer servir cobots és que programar-los és molt senzill, la qual cosa facilita enormement que qualsevol treballador amb coneixements en aquest tipus de tècniques pugui operar-hi. D’aquesta manera, l’operari indica al cobot quines tasques ha de fer i com ha d’executar-les, de tal manera que la màquina s’encarrega de fer-les d’una manera precisa i segura.

– Tasques d’acabat: polir, desbarbar o esmicolar peces de metall són algunes tasques d’acabat que acostumen a requerir molta força per a la seva execució amb eines manuals. A més, les vibracions de les màquines poden causar lesions als operaris. Tanmateix, els cobots poden aportar la força, la repetició i la precisió necessàries per fer aquesta mena de feines. Els mateixos treballadors poden indicar-li a la màquina com fer-les de manera manual o a través de mètodes de programació, depenent del tipus o de la mida de peça que es tracti.

– Control de qualitat: les inspeccions per comprovar la qualitat dels productes són habituals en les cadenes de producció d’arreu del món. L’ús de cobots en aquestes cadenes actua com un multiplicador dels sentits del mateix inspector: l’ús de càmeres d’alta resolució permet comprovar fins a l’últim detall en peces de precisió produïdes a la mida de les especificacions d’un client. També permet comparar amb exactitud la peça que s’està inspeccionant amb un model generat per ordinador.

– Logística: ja hi ha magatzems en què els operaris preparen les comandes i les lliuren als seus companys cobots, que trien la ruta òptima per recórrer el magatzem i lliurar-les a l’àrea adequada. En aquest cas, la màquina evita passejos innecessaris als seus companys humans, ja que cobreix diferents trajectes per diversos departaments. Són els operaris els que lliuren al cobot els objectes que ha de transportar i li indiquen on ha de portar-los. I què passa si aquests artefactes es troben amb una persona en el seu camí? Que s’aparten respectuosament per deixar-li pas.

L’ús de cobots en la indústria 4.0 és un factor que pot ajudar persones d’arreu del món a elevar la qualificació dels seus llocs de treball. La clau està a deixar enrere les tasques repetitives i perilloses perquè se n’ocupin els companys robòtics. Per fer-ho, és imprescindible apostar per un enfocament laboral en què la intel·ligència artificial garanteixi que les decisions finals a la feina les preguin els éssers humans. Un enfocament en el qual els cobots tenen molt a aportar.

Hi ha molt poques coses que facin volar més la nostra imaginació que els robots. Quan hi pensem, somiem amb un futur en què les màquines faran tota la feina i els humans podrem dedicar-nos a viure la vida. Tanmateix, els robots no són una cosa del futur. Ja són aquí, entre nosaltres. Els cotxes ja condueixen sols i fins i tot tenim assistents virtuals que responen a gairebé totes les nostres preguntes. La intel·ligència artificial (IA) està en plena ebullició i hi ha una qüestió que cada cop preocupa més experts d’arreu del món: la seva ètica.

Pensem per un moment en un cotxe autònom. Els seus algoritmes han estat dissenyats per salvaguardar les vides humanes. Tanmateix, en una situació en què estiguin en risc diverses vides i que no pugui salvar-les totes, quin triarà? I en què es basarà per prendre aquesta decisió?

Prestem ara atenció als assistents virtuals, cada cop més habituals a les nostres llars. Més enllà d’enregistrar i de processar converses privades que poden contenir material sensible, fins i tot són capaços de detectar el nostre estat d’ànim o de salut simplement amb sentir-nos parlar. Quines conseqüències podria tenir per als sistemes democràtics que un seguit d’empreses acumuli tota aquesta quantitat d’informació?

Aquestes qüestions i altres són les que es plantegen en l’era de la intel·ligència artificial. Per aquest motiu, la Càtedra CaixaBank RSC de l’IESE ha editat un quadern sobre Ètica i intel·ligència artificial. Un camp que, com tants altres, sembla anar per darrere del vertiginós desenvolupament tecnològic.

Abans de tractar temes tan abstractes com el de l’ètica, convé saber a què ens estem referint quan parlem d’intel·ligència artificial. El terme, que ha anat evolucionant al llarg dels anys, va aparèixer l’estiu de 1956 com a camp d’investigació. Llavors, John McCarthy, format a les universitats de Princeton i de Stanford, va decidir reunir a la Universitat de Dartmouth els principals investigadors estatunidencs dels camps de la informàtica i de la psicologia cognitiva. L’objectiu era treballar durant els mesos d’estiu en allò que McCarthy va batejar com a artificial intelligence.

La premissa fonamental d’aquest seminari era la creença que «qualsevol aspecte de l’aprenentatge i qualsevol altre aspecte de la intel·ligència, en principi, pot descriure’s amb tanta precisió que es pot crear una màquina per simular-lo» (McCarthy et al., 1955). És a dir, es tractava de crear màquines capaces de replicar la capacitat humana d’usar el llenguatge, d’aprendre i de raonar creativament.

Aquest va ser l’origen de dècades d’optimisme al voltant d’allò que podria arribar a aconseguir la intel·ligència artificial. De fet, algun dels assistents a la conferència de Dartmouth, que se celebrava periòdicament, va arribar a afirmar el 1965 que «en vint anys les màquines seran capaces de fer qualsevol feina que pugui fer un home», amb un evident excés d’entusiasme.

Encara que el vaticini no es va complir, als anys 80, el desenvolupament de la intel·ligència artificial va suposar l’aparició de sistemes capaços de fer que les empreses s’estalviessin un gran nombre de diners. A partir dels anys 90 i de principis del segle xxi, les seves aplicacions es van ampliar a altres camps com ara la medicina i la logística. La seva trajectòria era prometedora.

Des d’una visió més realista de la seva evolució, i tenint en compte com és de difícil definir un terme tan ampli com el d’«intel·ligència», en els darrers anys es tendeix a definir la IA com un complement de la intel·ligència humana. Això vol dir que, més que no pas substituir-nos, els sistemes d’IA han d’enfocar-se per tal de complementar les nostres deficiències i centrar-se en allò que una màquina pugui fer millor que una persona.

El desenvolupament de sistemes d’intel·ligència artificial planteja tot un seguit de reptes com ara el dilema del cotxe autònom o la gestió de la privacitat dels assistents virtuals esmentats al principi. Fins i tot els prejudicis poden arribar a ser un desafiament per a les màquines: hi ha estudis que mostren com l’assignació d’una hipoteca mitjançant programes informàtics intel·ligents pot variar-ne el preu segons la raça o el color de pell del client.

La majoria d’aquests problemes prové del mateix disseny de la tecnologia i del conjunt de dades analitzades pels algoritmes. Per això, l’ús i la implementació de la intel·ligència artificial s’ha de fer sota certes consideracions ètiques.

La qüestió és com introduir els principis ètics necessaris dins d’una màquina perquè sigui capaç de respondre a aquests reptes. El primer que cal tenir clar és quan s’ha de fer. En aquest cas, el quadern de la Càtedra CaixaBank RSC apunta dos moments crucials: les fases de disseny i de desenvolupament del sistema.

Durant el procés de disseny, cal concretar de la manera més exhaustiva possible quins són els possibles usos i riscos que pot desenvolupar una nova aplicació proveïda d’intel·ligència artificial.

Com que es tracta de sistemes molt complexos, correm el risc de perdre el fil en intentar determinar per què han pres una decisió o una altra. Poden esdevenir impredictibles. Per això, cal delimitar aquesta impredictibilitat: determinar quines tasques fan, quina informació processen i quin tipus de resultats hem d’esperar d’elles. De la mateixa manera que una empresa no contractaria un directiu incapaç d’explicar per què ha pres una decisió, tampoc no hauria d’incorporar sistemes autònoms que actuïn de manera incomprensible.

En la fase de desenvolupament, es tracta d’aportar mitjans concrets que permetin als enginyers, programadors, directius i reguladors incorporar principis i normes al funcionament de les noves aplicacions. Això es pot fer de diverses maneres. Per exemple, posar a la màquina a observar humans per replicar-ne els patrons ètics, introduir tota una sèrie de principis ètics universals en el sistema o bé fer que, en certes situacions, prevalguin els principis de caràcter universal, mentre que en unes altres ho facin altres criteris segons les circumstàncies específiques.

Com que sembla difícil que la programació i el disseny informàtics puguin incorporar exactament tots els principis i les normes necessàries perquè un sistema intel·ligent operi sempre de manera adequada i segura, fan falta normes que ajudin a establir un entorn d’actuació clar i definit.

Així, la Comissió Europea ja ha emès un document elaborat per un grup independent d’experts sobre intel·ligència artificial. Presenta set requisits indispensables per assolir una intel·ligència artificial fiable:

1. Intervenció i supervisió humana: la IA ha de fomentar sempre l’autonomia humana i els drets fonamentals de les persones.

2. Robustesa i seguretat: la fiabilitat de la intel·ligència artificial exigeix que els algoritmes siguin prou segurs, fiables i sòlids per resoldre errors o incoherències durant totes les fases del cicle de vida útil dels sistemes d’IA.

3. Privacitat i gestió de dades: els ciutadans han de tenir el control total sobre les seves pròpies dades, alhora que aquestes dades no s’han d’utilitzar per perjudicar-los o discriminar-los.

4. Transparència: s’ha de garantir la traçabilitat dels sistemes d’intel·ligència artificial.

5. Diversitat, no discriminació i equitat: els sistemes d’intel·ligència artificial han de tenir en compte el conjunt de capacitats, competències i necessitats humanes, i garantir l’accessibilitat.

6. Benestar social i mediambiental: els sistemes d’intel·ligència artificial s’han d’utilitzar per millorar el canvi social positiu i augmentar la sostenibilitat i la responsabilitat ecològiques.

7. Rendició de comptes: s’han d’implantar mecanismes que garanteixin la responsabilitat i la rendició de comptes dels sistemes d’intel·ligència artificial i dels seus resultats.

Es tracta de pilars fonamentals que poden ser capaços de fer que la intel·ligència artificial esdevingui el gran suport per a la humanitat que tots esperem que sigui.

Aquest jove britànic és considerat el primer cíborg del món, ja que té un òrgan nou i completament artificial: una antena, amb la qual explora els límits sensorials de l’ésser humà i que li permet escoltar els colors.

Neil Harbisson (Londres, 1984) no veu l’art, l’escolta. Aquest anglès criat a Mataró (Barcelona) assegura que Picasso i Warhol tenen sons molt alts, saturats. Velázquez, en canvi, “sona poc”. Per a Harbisson, el món és en blanc i negre. Va néixer amb acromatisme, una patologia que afecta una de cada trenta-tres mil persones al món. Des del 2004, una antena connectada al seu cervell li permet escoltar els colors i, així doncs, detectar-los. En va memoritzar centenars. Aquest artista britànic es defineix com a cíborg, un ésser compost per elements orgànics i cibernètics.

El seu “òrgan” que li penja del cap i una estètica moderna i avantguardista, igual que el seu tall de cabells, li donen una aura futurista. Harbisson és pioner a implantar-se tecnologia al cos. Aquest jove utilitza la tecnologia per explorar i superar les fronteres dels sentits humans. Des de la seva fundació, ajuda tots els interessats a convertir-se en cíborgs. Hi parlem al centre cultural ImaginCafé, un espai de CaixaBank on està a punt de presentar, juntament amb Silvia Lladós, Colors&NeilHarbisson, una app que permet fer sessions de llum i escoltar el so del color amb les composicions sonocromàtiques compostes per ell mateix.

Com escoltes els colors sense que els sons que t’envolten se superposin?

Noto la vibració que emeten els colors dins l’os i aquesta vibració es converteix en so. Escolto els colors a través dels ossos, mentre que la resta de sons els escolto per les orelles. Són dos canals diferents. Si fos sord, percebria igualment els colors.

Quants colors ets capaç de detectar?

Percebo tres-cents seixanta tons visibles, però també en capto molts més que són invisibles per a l’ull humà, com els infrarojos i ultraviolats.

Com sona una posta del sol?

És un sol que es va transformant en un fa sostingut. És un so descendent.

Quants cíborgs hi ha al món?

Ser cíborg és una identitat. Hi ha moltes persones que tenen tecnologia dins el cos, però no totes es consideren cíborgs. Moltes la tenen per raons mèdiques, però no senten aquesta tecnologia com a part de la seva identitat, sinó com una cosa externa. També hi ha moltes persones sense implants que sí que se senten cíborgs, perquè han nascut i crescut sempre amb tecnologia. Senten que és part de la seva identitat.

Llavors, som cíborgs psicològics?

En molts llocs, la gent se sent unida psicològicament a la tecnologia i se’n parla en primera persona. Sentim gent que diu “m’estic quedant sense bateria” en comptes de “el meu mòbil s’està quedant sense bateria”.

En el teu cas, el Regne Unit sí que et va reconèixer com a tal.

El 2004 no em van deixar renovar el passaport perquè deien que no podia fer-me la fotografia amb un aparell electrònic. Els vaig dir que es tractava d’un òrgan més. No utilitzo tecnologia, jo soc tecnologia i em sento cíborg. Després van acceptar el meu raonament i els periodistes van dir que era la primera vegada que un govern acceptava un ciutadà cíborg.

Hi ha un abans i un després.

Al principi, memoritzava el so de cada color. Era una cosa molt externa, però a poc a poc el cervell s’hi va acostumar fins al punt que vaig començar a somiar colors i a deixar de notar la diferència entre el cervell i el programari. Vaig sentir que la paraula cíborg definia aquesta unió. L’antena és un òrgan més del meu cos, no és un aparell.

L’aprenentatge és infinit. El límit el poses tu?

És com amb l’idioma. De petit, havies de memoritzar el que veies en una paraula. Quan escoltava la freqüència del vermell, l’anomenava vermell. Això va ser el 2004, quan vaig aprendre els colors. Ara no ho penso.

No descanses mai d’escoltar colors?

Puc tapar-ho, és com un ull o una orella, però no hi ha un on i un off. No hi ha cap interruptor.

La comunitat científica reconeix els cíborgs?

Les comissions bioètiques dels hospitals no veuen ètic afegir òrgans i sentits que no siguin humans. Jo em vaig fer cirurgia amb un metge anònim. Són operacions que no estan acceptades. Un dels grans reptes és aconseguir que ho vegin ètic. Va passar el mateix amb la cirurgia transgènere durant els anys cinquanta i seixanta.

Què vols demostrar amb la teva experiència?

Ho faig per explorar. Vull revelar realitats que ja existeixen, com els colors infrarojos i ultraviolats, que vosaltres no percebeu. Unir-nos a la tecnologia ens permet revelar realitats i saber millor on som i qui som, perquè descobrim millor quins són els nostres sentits. La medicina fa implants per millorar la vida de les persones, jo ho faig per art. Soc un artista cíborg.

Volies superar el fet de veure la vida en blanc i negre?

No. Quan estudiava música, vaig voler utilitzar la tecnologia en l’artista i no en l’art. Em vaig decidir pels colors, perquè, com que hi veig en blanc i negre, sempre em va interessar el color, però no volia solucionar un problema, sinó satisfer una curiositat. Per a mi, veure en blanc i negre és una cosa que té molts avantatges.

Quins?

Tenim millor visió nocturna i veiem a més distància, perquè el color no hi interfereix. Podem memoritzar la forma més fàcilment. Molta gent que veu en escala de grisos treballa a la marina per detectar on hi ha vaixells, perquè veiem la forma abans que el color. I la gent que veu el color es pot confondre amb el camuflatge.

Estàs pensant en un altre implant?

Sí. Em permetrà notar el pas del temps, crear il·lusions del temps. Podré viatjar en el temps, eliminar els jet lags. L’objectiu és dur a la pràctica la teoria d’Einstein, la relativitat del temps portada a un òrgan.

Viatjar en el temps?

El temps és una percepció. Si pots modificar la percepció, pots viatjar en el temps. El temps és al teu cap. No està demostrat que fora d’aquest existeixi.

imaginCafé

Una antiga seu de CaixaBank al centre de Barcelona acull des de fa un any ImaginCafé, un centre cultural de l’entitat bancària dedicat a la generació millenial. A les antigues instal·lacions de les caixes fortes ara hi ha potents ordinadors i còmodes butaques, a punt per jugar-hi a videojocs o eSports. Amb aquest centre, l’entitat pretén captar el públic jove amb nombroses ofertes culturals i lúdiques. L’espai, de 1.200 metres quadrats i tres pisos, organitza exposicions, conferències i concerts. Les sales del pis superior ofereixen la possibilitat de treballar-hi en grups i un nou espai de coworking.